LA DIÒCESI DE LLEIDA, AMPUTADA PEL NACIONALISME ESPANYOL

(…)

El territori de la diòcesi de Lleida va ser a cavall de dos països (Catalunya i Aragó) durant més de vuit segles. Això no va representar cap problema. De fet, amb la formació medieval i moderna de països i estats, aquesta particularitat era bastant més general del que pugui semblar. Fins ben entrat el segle XIX, la Val d’Aran va estar adscrita a la diòcesi de Sant Bertrand de Comenge (Occitània-França); i l’Alta Cerdanya (que la monarquia hispànica va obsequiar graciosament a França en la revisió del Tractat dels Pirineus,1660) va ser pastoralment administrada des de la Seu d’Urgell. Encara en l’actualitat, per exemple, les comarques gallegues de Valdeorras, Viana, Trives, i Caldelas, son de la diòcesi lleonesa de Astorga; o les comarques valencianes de l’Alt i Baix Maestrat, dels Ports i part de la Plana, son de la diòcesi catalana de Tortosa.

Un argument que es una mentida.

Llavors, per què, a partir de 1955, es van amputar les parròquies aragoneses de la diòcesi de Lleida?. L’explicació oficial seria perquè la Conferència Episcopal Espanyola havia decidit ajustar els territoris diocesans als límits “provinciales” i “regionales”. I si be es cert que, a Catalunya es van impulsar petites alteracions que ho pretenien justificar (per exemple, la sots-comarca de la Baixa Segarra, amb capital a Santa Coloma de Queralt; passava de la diòcesi de Vic a la de Tarragona); també ho és que, passat més de mig segle, el mapa eclesiàstic actual no coincideix ni amb els límits “provinciales”, ni amb els de les modernes comunitats autònomes. Als tres exemples anteriors s’hi suma el cas de Toledo, capital política de Castella-la Manxa; que estén els seus límits eclesiàstics sobre les comarques sud-orientals d’Extremadura.

El “desembarcament” de l’Opus Dei.

Segons el periodista i investigador lleidatà Eugeni Casanova, l’amputació de la diòcesi de Lleida s’inicia a partir del govern del bisbe Del Pino; estretament relacionat amb la família del dictador Franco i amb el règim nacional-catòlic franquista. Però del Pino només va ser el “col·laborador necessari”. La pretesa “segregació” (que no es tal cosa, perquè les parròquies aragoneses de Lleida no es van segregar per a crear una nova diòcesi, sinó que van ser incorporades al bisbat de Barbastre), es començà a ordir amb l’ascens al poder de l’Opus Dei. L’any 1955, s’obria la “caixa dels trons”: eren “segregades” Mequinensa i Faió, mentre del Pino, ocupat a perdonar els pecats de “la collares”, callava com una tomba. Els anys 1995 i 1998, i reveladorament en ple regim constitucional, es completava l’amputació amb la “segregació” de la resta de parròquies aragoneses.

Segons Casanova, Escrivà de Balaguer jugà un paper fonamental en l’amputació de la diòcesi de Lleida. Nascut a Barbastre (1902); va ser, també, el promotor de Torreciudad (1975), el gran santuari de l’Opus Dei, situat a Secastella dins el límits històrics de la diòcesi ilerdense. Escrivà de Balaguer tenia molt interès a controlar i convertir el bisbat de Barbastre en la base de l’expansió -i del poder !!!- de la prelatura; i li convenia molt garantir el futur d’una diòcesi en perill de desaparició a causa del despoblament. El mateix Casanova, en la seva investigació, localitza a la cúria vaticana un mínim de tres personatges al servei de la “operació Barbastre”: els cardenals Martinez Somalo i Herranz Casado; i l’arquebisbe López Quintana; que destaquen per la seva radical ideologia nacionalista espanyola, per dir-ho d’una manera suau.

La por a Lleida.

La “operació Barbastre” també posa de relleu la fabricació d’una estratègia clarament anti-catalana. Lleida és, des de fa més de 2.000 anys, la capital demogràfica, econòmica i cultural d’un ampli territori de l’actual Aragó. No oblidem, per exemple, que -durant l’Edat Mitjana- la projecció de la llengua i la cultura catalanes sobre la Ribagorça (la substitució del protobasc autòcton que havia resistit la romanització), es va produir amb l’evangelització dirigida des de Lleida. I no oblidem que -modernament- la conservació del català a la Franja, es deu a la projecció de Lleida sobre el territori. L’amputació de la diòcesi de Lleida fou una operació de “conversió” de l’Aragó catalanoparlant a l’espanyolitat nacionalment rampant i confessionalment triomfant. Al més pur estil inquisitorial i contrareformista. L’espoli del Museu de Lleida, es la culminació de la operació.

Informa:ELNACIONAL.CAT (21-2-2021)

102 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: