LA DISCRIMINACIÓ DELS NEGRES I LA DISCRIMINACIÓ DELS CATALANS

“Comparar catalans amb negres ”
( JORDI GALVES )

La discriminació dels negres no es pot comparar amb la discriminació que pateixen els catalans, no és ben bé la mateixa, certament. Però continua essent una discriminació. La discriminació que pateixen els bascos tampoc no és la mateixa que pateixen els amazics. O els armenis. No. La discriminació que pateixen les dones tampoc no es pot comparar amb la que pateixen els jueus. Excepte si estem parlant d’una associació feminista de Tel Aviv, perquè aleshores podria ser eventualment diferent, podria haver-hi opinions diferents, perquè hi ha gent de tota mena i situacions molt diverses, el món és molt complex, afortunadament. Però no estem parlant ben bé de la diversitat de la vida. Quan et renyen i et diuen que la marginació dels negres d’Atlanta no té res a veure amb la repressió política dels catalans, en realitat t’estan dient que t’esperis, que no exageris, que no et queixis que encara no han acabat amb tu. Que et mantinguis en espera. Que et calcis, que encara no t’estan matant, que encara no estem tan malament, que encara hi ha molta repressió que podria desfermar-se, que els coronels Pérez de los Cobos encara no han dit l’última paraula i que t’estàs fent la víctima, patufet. És com aquella cançó de Pi de la Serra, Gràcies, Déu meu, on es sent: “Tinc la dona a l’hospital; / solament s’ha trencat el coll, / però s’hauria pogut fer més mal. / Gràcies, Déu meu! (…) El món aniria millor / si tothom pensés com jo, / sempre hi ha algú que està pitjor; / no tingueu tanta ambició / i sobretot no oblideu / el Gràcies, Déu meu”.

Si t’arrenquen un dit no és igual que si t’arrenquen una cama, això és ben veritat, no es pot negar que no és el mateix. I que t’arrenquin un floc de cabells no és igual que t’arrenquin el cap. Però és que és igualment violència. La vella llei del talió forma part d’una antiga idea de la justícia retributiva, segons la qual hi ha d’haver un càstig proporcional a l’agressió que s’ha comès, i que mai no s’ha d’exagerar. Si et treuen un ull has de poder treure’n un altre, buscant l’equilibri, i no pas dos ulls, que això ja seria vici, això ja seria abusar de la teva condició de víctima. Ja que l’ull no es pot recuperar, eliminem-ne un altre, exigeix aquesta curiosa lògica que encara hi ha qui fa servir. No sé quina satisfacció, més enllà de la venjança, pot obtenir una pobra víctima sense ull si el seu agressor també perd un ull.
Dos mals, el crim i el càstig, no poden donar lloc a un bé, mai de la vida. No sé si som capaços de pensar civilitzadament, més enllà de la llei de Moisès, una llei que no era precisament un model d’humanitat, ni de concòrdia, ni de bonhomia. També s’ha de dir que, per ara, res no m’ha costat un ull de cara, i que és molt fàcil d’escriure aquest paper i, en canvi, molt difícil que t’arrenquin una part de tu mateix. Un dia en vaig parlar amb aquell gran pirata de Catalunya, l’Avel·lí Artís Gener, en Tísner, mentre fèiem broma davant d’un got de vi. Amb tot el respecte del món, qualsevol dia li preguntaré a Roger Español què en pensa personalment, però estic segur que és una persona admirable, serena. El que, però, em continua repugnant és l’acudit que li va dedicar Forges a El País, burlant-se del patiment del ciutadà que exergia els seus drets polítics. Fou l’acudit que il·lustrà una determinada manera espanyola d’abordar la repressió damunt de Catalunya. Des de la superioritat i des de l’odi cap al dissident.

La comparació entre catalans i negres no és d’ara ni és cosa nostra, certament. Només cal recordar la famosa broma que cantaven negres i mulats de Cuba, durant la dominació espanyola: “A la orilla de un barranco / dos negros cantando están: / ¡Dios mío! ¡Quién fuera blanco… / aunque fuese catalán!” La facècia, d’un racisme salvatge i irrespirable, ja deixa ben clar que dins la condició de blanc, la de català és la pitjor de totes, la més galdosa, perquè el català és vist com un espanyol incomplet, erroni, com un individu mancat, perquè no participa de la identitat castellana, l’única legítima.

Per aquest camí s’ha vinculat tradicionalment la identitat catalana amb tot el que podia ser vist, des d’una perspectiva reaccionària i colonial, com a ésser incomplet i inferior, insuficient. D’aquí neix la idea de la catalanitat com una forma de judaisme, de feminitat, d’indecència, de tara. O, des d’una perspectiva marxista i espanyolista, com una forma de riquesa injustificable, de burgesia malànima, d’identitat criminal o sospitosa. Com si la riquesa catalana identifiqués un crim. No parlarem avui de la vinculació entre el primer independentisme català i l’independentisme cubà, encara que sigui clara. El que no deixarem és de citar la solidesa de la catalanofòbia, fins i tot en conegudes personalitats, com Antonio Machado. El grandíssim escriptor, que va demanar i gaudir de la protecció de Catalunya durant la guerra, no va poder estar-se de dir, en un dels seus textos: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos… antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse”.
Informa:ELNACIONAL.CAT (2-6-2020)

179 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: