“La divisió que Aznar no va preveure”
( SALVADOR CARDÚS )

José Maria Aznar es va equivocar de mig a mig en el seu pronòstic sobre aquella divisió dels catalans que havia d’impedir arribar a la independència. Efectivament, ell imaginava una societat catalana dividida i enfrontada internament entre independentistes i espanyolistes. I quan dic que imaginava, vull dir que ell i tot l’unionisme anticatalà -és a dir, tot l’espanyolisme- es van posar a imaginar què podien fer per dividir-nos. Ciudadanos tenia aquest propòsit, i a fe de déu que de mal n’ha fet. És cert que qui escup al Cel, a la cara li cau. I aquell invent que va il·lusionar el mateix Aznar ha acabat contribuint a la divisió… de la dreta espanyola. Ja s’ho faran.

Dic que Aznar es va equivocar del tot per allò que ara ja és una evidència contrastada: la divisió que impedeix que siguem independents és… la de l’independentisme. El nacionalisme espanyol, ni en el seu deliri patriòtic més enlairat no s’hauria pogut imaginar quin seria el veritable taló d’Aquil·les de l’independentisme. És cert que la divisió de l’independentisme té a veure amb la lògica repressiva de l’Estat espanyol. Que Junqueras sigui a la presó i Puigdemont a l’exili, uns dels factors que il·lustren més clarament la divisió de què parlo, és resultat directe d’aquesta repressió. Però no ens podem enganyar: quan eren president i vicepresident, la desconfiança, els recels, potser la gelosia, ja eren un fet incontrovertible. Un desencontre, cal dir-ho, de responsabilitats desigualment repartides en què ara no burxaré perquè ni en conec tota la psicopatologia ni sóc ningú per a passar comptes.

Fins i tot és convenient apuntar que la divisió entre allò que abans en dèiem “nacionalistes”, ja ve d’antic. Els historiadors ens podrien orientar sobre els seus orígens llunyans i les seves causes socials, ideològiques i intel·lectuals, segons el moment. Però per no anar més lluny, l’autonomisme ja va anar marcant el sec pel que ara es produiria la ruptura i de què ara l’independentisme és víctima. Pujol-Carod Rovira; Maragall-Mas, Puigdemont-Junqueras o Torra-Aragonès, si ho volem sintetitzar en les confrontacions entre líders. La meva opinió no és, però, que tot vingui de les lògiques -tanmateix, lamentables- rivalitats personals entre líders, sinó que en un cert sentit, ells mateixos n’han acabat sent víctimes, o portadors, o símbols.

El més trist de tot és que aquesta divisió no tan sols es va alleugerir quan una bona part del nacionalisme autonomista es va convèncer que no hi havia cap altra sortida que la independència, sinó que es va agreujar. No va ser benvingut per tothom. Les reiterades apel·lacions de Junqueras als “independentistes de tota la vida”, és a dir, als autèntics, a ell mateix, era un clar retret als nouvinguts. Ja és curiós que quan els -relativament- nouvinguts es van desacomplexar, la necessitat de marcar distàncies en el pla retòric -no sé si es correspon exactament amb l’estratègic- acabés forçant un intercanvi els papers.

Hi va haver un breu període en què la força de la societat civil va aconseguir imposar una certa unitat tàctica. Entre més, es pot esmentar la consulta del 9-N de 2014 que va ser acceptada a contracor per ERC perquè la liderava Mas, i va ser possible per aquesta pressió popular que feia impossible quedar-ne al marge. O bé podem parlar de la llista única del Junts pel Sí de 2015, acceptada a desgrat per ERC i que va tornar a ser un acord resultat d’una pressió intel·ligent però agònica, al darrer moment i després d’un estiu de negociacions dramàtiques, forçades per Muriel Casals i Carme Forcadell, representants d’aquell moment únic en què, com se solia dir, la gent es donava la ma al carrer sense preguntar a qui votava, en van ser les artífexs. Ara, no ens enganyem, aquesta pressió no la sent cap dels partits independentistes… perquè no hi és. Vull dir que si des de 2006 el moviment independentista va anar de baix a dalt -bottom-up, si es vol dir amb pedanteria politològica-, ara mateix torna a anar de dalt a baix, i per tant, transfereix la confrontació partidista cap al carrer. I qui diu al carrer, diu a la Xarxa-taverna d’en Mayol, aquella en què la cançó diu que “hi ha hagut punyalades” i, finalment, que “han tancat les portes en senyal de dol”. Del bottom-up, doncs, al rocky ground, és a dir, pel pedregar.

En definitiva, la veritable divisió del país que ha impedit l’assoliment de la independència quan l’hem tingut més a prop no és la pronosticada per Aznar sinó una llavor de divisió pròpia, llarga i més profunda. Un trencament amb què no havia comptat i que, ingènuament, considerava superable. O, si més no, ajornable per quan tinguéssim el país emancipat. Així doncs, la reconstrucció del país després de la pandèmia haurà d’anar acompanyada també d’una reconstrucció de l’independentisme popular o de base, que penso que és l´únic que pot tornar a desbordar la gairebé atàvica rivalitat entre els actuals mons independentistes.
Informa:ELTEMPS.CAT (30-3-2021)