LA FALSA IMMERSIÓ, LA IMMIGRACIÓ DE XIFRES INASSIMILABRES I L’ OCI HAN RESIDUALITZAT EL CATALÀ

“Un percentatge massa elevat de professors han actuat com agents de castellanització”.
Aquesta setmana, els departaments catalans d’Educació i de Cultura han presentat les primeres dades d’un informe que exposa una davallada significativa de l’ús del català a les aules. En parlem amb el filòleg i traductor Pau Vidal, implicat en aquestes qüestions.

( XAVIER PUIG )

-Fins a quin punt és important l’escola a l’hora de garantir el bon estat de salut d’una llengua?
-Segurament és bàsica o fonamental, però no és tan important com hem volgut fer creure en els anys de la falsa immersió. De fet, cada dia ho és menys, perquè els competidors que té cada dia son més presents. Em refereixo concretament al mòbil.

-Per què fa servir el terme “falsa immersió”?
-Potser és una etiqueta una mica injusta. Però, la faig servir expressament perquè hem fet servir la immersió per tapar mancances. L’hem presentat com una panacea, com si fos un túnel de rentat. Hem pensat que poses un noi a l’entrada i al cap de 16 anys en surt sent catalanoparlant. Això, que els experts sabíem que era fals, s’ha volgut presentar així a l’opinió pública per tapar les mancances de l’acció administrativa. No tenim poder i, per tant, augmentem els efectes de la immersió perquè no es noti tant la resta. Això ens ha petat als morros ara.

-Cal preocupar-se perquè la xifra d’alumnat de 4t d’ESO que es dirigeix al professorat en català hagi passat del 56% el 2006 al 39% el 2021?
-Cal preocupar-se’n si interessa el futur de la llengua. Ara, també és veritat que, pel que diuen les enquestes, a un percentatge elevat dels catalans no els preocupa tant. És una més de les moltes dades negatives que anem acumulant els últims anys.

-Què podria explicar aquest descens?
-Hi ha dos elements clau. Un és l’augment de la immigració a partir de l’any 2000, que és d’unes xifres inassimilables. La segona és la globalització traduïda en entreteniment. Això fa que l’entorn dels nanos es vehiculi més a través d’un altre codi, que és el castellà. Això és inevitable que no es reflecteixi a les xifres. Que passi a l’escola és perfectament lògic. Entre els que no saben parlar català i no tenen manera d’expressar-se i els que sí que el saben però per raons psicològiques hi renuncien, és perfectament lògic que passi això.

-Fins a quin punt el fet que el nombre de professors que s’adreça a l’alumnat hagi passat del 63,7% al 46,8% pot tenir responsabilitat sobre això?
-Això és bàsic. El dels professors és el punt més pelut de tota aquesta cançó. La fal·làcia general de com hem afrontat el conflicte lingüístic en aquests trenta anys inclou com a punt punyent la manera com s’ha treballat la qüestió dels professors. Abans del màster de magisteri, la manera com s’ensinistrava als alumnes per fer de professor era escandalós. I no parlem de com es concedia el nivell C, que era un acudit. No en va, la primera actuació del nou Secretari General ha estat incidir al màster d’ensenyament i el nivell C. Les coses que veiem als instituts per part de professors passant-se la normalització per on anava bé, és d’escàndol. Un percentatge massa elevat de professors han estat actuant com agents de castellanització. Això s’ha de vigilar.

-Què caldria fer per atacar aquesta qüestió?
-El que s’ha de fer és fer complir la llei. Si tu com a professor ets un model de comportament lingüístic, ho has de complir. Els funcionaris haurien d’exercir de funcionaris també quan no fan classe. Si no estàs fent classe, la teva llengua d’ús ha de ser el català. Amb els teus col·legues la llengua d’ús ha de ser el català. Això és una cosa que sabíem, però no hem fet res.

-Per què no s’ha fet res? Fins a quin punt l’administració catalana té capacitat d’influir en això?
-La llei no la conec prou bé. Però em consta que la llei de la funció pública imposa unes obligacions als funcionaris. El problema que ho condiciona tot és la impossibilitat de sancionar. Ja sabem com som. Si no ens posen una multa, nosaltres ens saltem el semàfor.

-Què en pensa de les mesures presentades per Ensenyament i Cultura aquesta setmana?
-En el sentit que van en la bona direcció em semblen bé. Però penso que han arribat tard i ara el mal ja està fet. Si no haguéssim amagat el cap sota l’ala, ara no caldria. Sobretot perquè són indicador que s’ha pres consciència que la situació és la que és i no la que voldríem creure.

-Caldria repensar també el sistema universitari i la formació al professorat en aquest àmbit?
-La formació del professorat és bàsica. Una de les idees que em semblen bones és que la Secretaria General impartirà formació sociolingüística als mestres. És una bona pensada. És bàsic per revertir la fal·làcia del bilingüisme social com a món feliç. En l’àmbit universitari és complicat, perquè a més hi ha llibertat de càtedra.

-És suficient incidir en l’àmbit escolar per aconseguir que els joves s’expressin en català en aquest entorn?
-No, és clar que no. L’àmbit d’on plora la criatura, ara mateix, és l’entreteniment i l’audiovisual. Iniciatives com Canal Malaia o qualsevol iniciativa a favor d’ajudar jovent amb empenta a les xarxes és bona, bàsica. És el que determina la cosa. Però l’enemic és molt poderós. Si volem que això vagi millor, la batalla s’ha de lluitar.

-Aquests projectes no acaben de tenir l’abast desitjable?
-Aquest és el mal que troba tot el planeta. Ara hi ha una mena de Champions planetària en què alguns equips surten amb més jugadors i pressupost que els altres. Una de les trampes de la globalització és que afavoreix les pràctiques hegemòniques. Si no es trenquen les dinàmiques globals, és difícil trencar això. Ara, contra això, l’únic que podem fer és sortir a jugar i prou. Es poden intentar trencar les dinàmiques globals, però ara sembla que la dinàmica de mercat és prou robusta com per anar fent.

-Hi ha llengües que tot i tenir un estat al darrere tinguin problemes per preservar la llengua?
-És un fenomen global. Ho confirma que fins i tot les llengües que tenen protecció d’Estat tenen un problema. Conec el cas de l’italià. Un cas clar és el de les llengües escandinaves. Patint per això s’han afanyat a fer legislació perquè són conscients del problema. També Holanda. Tenen més capacitat. Nosaltres sortim amb un jugador coix i ells en tenen mitja dotzena. El que passava a les llengües sense estat els comença a passar a les llengües petites amb estat, i creixerà els propers anys. Serà ràpid. No podem dir quan, però els francesos mateixos començaran a fer escarafalls d’aquí ben poc. Ja pateixen ara.

-Per què pensa que aquesta problemàtica agafa rellevància política després dels anys de major intensitat del moviment independentista?
-És probable que hi hagi connexió. Estem parlant d’una cançó que sempre hi ha estat, tenint en compte que per nosaltres llengua és sinònim d’identitat. Cal tenir en compte que el discurs de Ciutadans ha aconseguit trencar el relat que havia imposat el pujolisme. L’altra cosa és que no es pot mantenir una fal·làcia durant un temps indefinit. Això de som un sol poble o que no hi ha conflicte lingüístic, els dogmes de la restauració democràtica, tard o d’hora havien de petar. També és veritat que el retorn d’Espanya a la dreta i el feixisme hi té molt a veure.

-És positiu que l’estat de salut de la llengua sigui motiu de polèmica constant al debat públic?
No. Si les polèmiques han de servir per resoldre alguna cosa, benvingudes. Però per descomptat que no. Una llengua necessita unes condicions per sobreviure, i estar permanentment al ring no ajuda. Necessita coses per millorar i per millorar necessitem capacitat de legislar. És a dir, un estat. Si no, enterrarem la polèmica per cansament en quinze dies i l’any que ve hi tornarem a ser.

-Per què critica la idea que diu que el bilingüisme social és un “món feliç”?
-És la base de la gran fal·làcia que ens han col·locat els darrers anys. Ens han volgut vendre un absurd sociolingüístic que és que el bilingüisme social ens fa a tots més feliços. Els estats normals no ho són, de bilingues. Si fos tan meravellós, com és que no existeix als països que manen? Tan senzill com això. Ara, el món ha canviat i l’alternativa no és el monolingüisme. Aquesta és la trampa que fa la premsa espanyola, que diu que volem ser monolingües. Avui dia, tothom sap que el monolingüisme social és impossible, perquè estem tots barrejats. Ara conviuen moltes llengües a la immensa majoria del planeta. Però el que també passa és que cada territori té una llengua troncal, principal. La prova que el bilingüisme social és mentida és que és un equilibri que no es manté establement. Les xifres de reducció del català són xifres de creixement del castellà. Això mostra que hi ha un moviment. Ara, ens han bombardejat tants anys que hi ha qui creu de bona fe que tenir dues llengües és collonut. És el triomf del poder de l’Estat.

-A Catalunya el català s’està convertint en la llengua de l’administració i el castellà la llengua del carrer. Això genera una situació de diglòssia una mica estranya en comparació al que diu la teoria…
-El català s’està convertint en la llengua dels àmbits oficials i el castellà en la del carrer. Això genera una situació de diglòssia una mica diferent de la tradicional. La diglòssia és una situació de contacte de llengües en què un dels codis ocupa les funcions altes i l’altre les baixes. El que passa ara aquí és més aviat una mena de llatinització: el català esdevé l’idioma de missa, dels actes solemnes. Fins ara hem vist que les llengües es morien per falta de parlants, a causa de la interrupció de la transmissió intergeneracional; és el cas del català al País Valencià als anys vuitanta, de l’occità i de tants altres. El cas del català al Principat representa una novetat, perquè la convivència entre dues comunitats de parla diferent ha estat tan llarga i sostinguda en el temps que el desgast o hibridació de la menys poderosa, la nostra, ha fet que ara la llengua es pugui extingir d’una altra manera: convertint-se en un dialecte de la poderosa. Aquesta incertesa és un fenomen interessant des del punt de vista sociolingüístic, que podríem expressar amb la pregunta: el català es morirà abans per falta de parlants o per falta de català? La propagació del castellà al carrer contribueix a la segona possibilitat, perquè deteriora la qualitat del català. De la mateixa manera que el llatí es va escindir entre llatí culte i llatí vulgar, podríem dir que ara el català s’està escindint entre el culte (l’estàndard) que fan servir els mitjans i el vulgar, que és el que cada cop va fent servir més la popular.
Informa:ELTEMPS.CAT (6-XI-2021)

60 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: