“La fotografia Junqueras-Puigdemont”
La imatge entre els líders d’ERC i Junts es fa esperar, tot i la insistència d’Òmnium, perquè hi ha ferides que no han cicatritzat.
( JOAN SERRA )

La setmana política ha quedat marcada per l’ofensiva repressiva del Tribunal de Comptes, que demana fiances milionàries de forma preventiva a una quarantena de dirigents polítics i alts càrrecs per l’acció exterior del Govern -en una causa amb moltes anomalies-, i també per la reactivació de la relació institucional entre la Moncloa i la Generalitat. La cimera entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès va tancar-se amb la represa de la taula de diàleg aquest setembre, tal com havia avançat NacióDigital divendres, per bé que el president espanyol ja ha deixat clar que no està disposat a concedir un referèndum. La negociació entre governs no serà senzilla, certament, com tampoc és fàcil la convivència entre els líders d’ERC i Junts. Perquè la notícia soterrada de la setmana és la dificultat manifesta d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont per reparar ferides del passat.

Amb la concessió dels indults, Junqueras tornarà a exercir plenament de president d’ERC, un retorn esperat per la militància, com es va demostrar en el consell nacional de dimarts dels republicans. El líder del partit, amb la resta de presos de la formació indultats, va ser dimecres a Ginebra per retrobar-se amb Marta Rovira, i havia anunciat que faria el mateix amb Puigdemont a Estrasburg el 6 de juliol. Però l’entorn del líder de Junts va replicar que aquell dia no seria al Parlament Europeu mentre Jordi Sánchez instava Junqueras a desplaçar-se a Bèlgica. Puigdemont vol la fotografia només a Waterloo i Junqueras l’esquiva. Només cal conèixer com ha estat la seva relació i observar els detalls que supuren per saber la imatge de comunió dels màxims responsables del Govern de l’1-O es farà esperar, perquè és incòmoda per a tots dos.

El procés sobiranista no s’explica en tota la seva complexitat sense auditar la convivència -sempre complexa- entre ERC i l’espai polític de Junts, matèria que és objecte d’Enemics Íntims (Pòrtic), el llibre que hem escrit amb Oriol March i que vam presentrar ahir al vespre (en Ferran Casas en va fer aquesta crònica). Precisament, al llibre s’hi relata un fet fins ara inèdit: les reunions telemàtiques que van mantenir Junqueras i Puigdemont l’estiu del 2020 -una de les quals va ser exclusivament entre ells dos-, el primer contacte dels darrers tres anys i mig entre el president i el vicepresident que van propiciar l’1 d’octubre. Aquelles trobades a distància, definides com a cordials, són l’única comunicació directa entre els capitans dels dos espais polítics, fet que il·lustra algunes dinàmiques enverinades dins de l’independentisme.

La fotografia entre Junqueras i Puigdemont costa perquè hi ha ferides tendres de la tardor del 2017 que no han cicatritzat, diferències que no només són polítiques sinó també personals. Però, sobretot, perquè en la cohabitació entre ERC i l’espai de Junts -abans, Convergència i el PDECat- hi ha inserida una distorsió, la lluita pel predomini en el poder. La dècada de recorregut del procés ha estat tan costeruda perquè, a la confrontació amb l’Estat -amb una diferència de forces evident- s’hi ha sumat la pugna dins del sobiranisme per liderar el missatge i controlar la Generalitat. Segurament, aquesta fotografia Junqueras-Puigdemont que cap dels dos s’ha volgut fer fins ara, només la podrà aconseguir Òmnium, avui punt de trobada sòlid de l’independentisme. En un acte de reafirmació amb el compromís de la República, Jordi Cuixart va proposar ahir una data: la del 60è aniversari d’Òmnium.

La desconfiança permanent entre espais que competeixen mentre col·laboren -que l’actual Govern aspira a minimitzar, perquè segur que no desapareixerà- planteja una pregunta que ara mateix és tabú a la política catalana: perquè l’independentisme avanci és necessari un relleu de lideratges? La pregunta, que és tan pertinent com incòmoda -perquè els sacrificis personals en forma de presó i exili han estat severs-, ja s’ha començat a respondre. A Palau hi ha nou president, però la influència dels noms propis del procés en les grans decisions encara és manifesta. El temps dirà quan és l’hora de començar a afrontar els tabús.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (2-VII-2021)