LA FRAGILITAT DEL CATALÀ: CAL CREAR NOVES CONDICIONS QUE SIGNIFIQUIN PROGRÉS PER ALS PARLANTS

“La fragilitat del català”
(XAVIER BERTRAL )
La lluita pel manteniment de la llengua catalana no té fi, i probablement no en tindrà durant molts anys, tots aquells en què puguem mantenir-la. Tendim a pensar que les principals amenaces sobre la nostra llengua són de caràcter polític; hi ha prou motius per creure-ho, donat l’aferrissament dels intents de tants governs espanyols, en el passat i fins fa pocs anys, per fer-la desaparèixer.

En el passat no ho van aconseguir, malgrat la duresa emprada en molts moments. I no ho van aconseguir, sobretot, perquè la transmissió del català estava assegurada per les condicions de vida de la població. Al segle XVIII, després del Decret de Nova Planta, les escriptures oficials passen al castellà, però la gran majoria de la gent segueix parlant català perquè és l’única llengua que coneix. Situació que, amb diferències, es repeteix en un altre embat més recent, el de la dictadura franquista. Hi va haver llavors una elit minoritària que va adoptar el castellà –aquell castellà tan macarrònic d’algunes famílies de casa bona–, però la gran immigració procedent de terres d’Espanya va fer que el castellà fos percebut, bàsicament, com el que es considera la llengua baixa, la que parla la gent més humil i que, per tant, no té prestigi social. Una vegada més, el català es va salvar malgrat la voluntat política centralista, a diferència, per exemple, del que va succeir a València, on el retrocés del valencià va ser en gran part degut al fet que es considerava una llengua que no ajudava a la promoció social.
Tot apunta que, en aquesta situació, tenir estat propi no assegura ni el predomini ni la pervivència de la llengua

Ara, però, ens enfrontem a una amenaça diferent, molt més difícil de combatre. La preservació històrica de moltes llengües va ser deguda a l’aïllament, a la manca de mobilitat massiva durant mil·lennis. Aquesta situació s’ha acabat: la mobilitat és molt intensa, i les llengües són sobretot eines de comunicació; la tendència és al predomini de les més esteses, i cada any desapareixen un munt de llengües per desús. Evidentment, hi ha elements de poder polític darrere de la força de cada llengua; mireu si no què ha passat amb l’anglès. Però hi ha, sobretot, raons d’utilitat. La fragilitat de la llengua catalana es deu bàsicament a les migracions. Vegem l’evolució lingüística a Andorra, únic país de parla catalana que té un estat propi i que, per tant, aparentment podria imposar el monolingüisme. Doncs bé, els estudis que es van publicant mostren que és molt semblant a la de Catalunya: a conseqüència de les intenses migracions que s’hi han produït, el català tendeix a retrocedir davant el castellà, que ja és majoritari com a llengua materna. I, segons el darrer informe de Plataforma per la Llengua, els parlants habituals en català a Andorra són el 37,9% de la població, mentre que a Catalunya són el 36,1%. Tot apunta que, en aquesta situació, tenir estat propi no assegura ni el predomini ni la pervivència de la llengua.

Què s’hi pot fer? L’acció política desenvolupada en els darrers quaranta anys ha fet guanyar terreny en molts aspectes, especialment en l’àmbit de l’administració autonòmica, de l’ensenyament, dels mitjans de comunicació… El coneixement del català, la seva lectura i escriptura, han progressat enormement. Però l’ús retrocedeix, i l’informe ens diu que el català s’afebleix d’una manera preocupant. La solució no és fàcil; des del meu punt de vista, no són les exigències les que ens portaran a una millora. Aprendre una llengua esdevé desitjable quan ens permet comunicar-nos amb persones que ens interessen, que solen ser aquelles que tenen més poder i prestigi que nosaltres en algun àmbit. Aquelles persones a les quals ens volem assemblar, o amb qui ens volem relacionar, perquè això ens dona més oportunitats de vida. De manera que les llengües i cultures numèricament petites no tenen altra possibilitat de sobreviure, en el nostre món globalitzat, que convertint-se en expressió del refinament d’una societat. Altrament, per què algú farà l’esforç d’aprendre-les, si no li aporten res de diferent del que ja té en altres idiomes?

Durant els primers anys de la democràcia, l’adopció del català com a primera llengua va créixer, i els immigrants de segona generació ens deien, a les enquestes, que tant català com castellà eren les seves llengües. Catalunya els va donar, en aquell moment, una gran possibilitat de millora en molts aspectes, no només en l’econòmic: la democràcia, el progrés, la igualtat com a projecte col·lectiu. Reconstruir la cohesió entorn de la llengua suposa, al meu parer, crear de nou les condicions perquè el coneixement del català sigui viscut amb el desig i l’emoció de l’accés a una possible promoció econòmica, cultural, ecològica, científica, vital. A un projecte compartit. Altrament, per quina raó haurien d’estimar-lo i emprar-lo, les persones que no el porten al cor com nosaltres?
Informa:ARA.CAT (5-2-2022)

58 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: