LA GENT GRAN, ESTIGMATITZADA I EXCLOSA PEL CORONAVIRUS

( GEMMA AGUILERA )
No només els nens, també la gent gran ha estat en el punt de mira dels gestors de la pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2. Els més petits, assenyalats inicialment com a grans focus de contagi, van ser totalment aïllats, sense escola, sense parcs infantils i sense contacte amb els avis, malgrat que no hi havia cap evidència, com s’ha demostrat posteriorment, que fossin grans portadors de la Covid-19.

I entre el col·lectiu de gent gran, considerat d’alt risc, les persones ingressades en residències han patit especialment la duresa de la pandèmia. Segons les darreres dades publicades pel ministeri de Sanitat espanyol, en les prop de 5.500 residències a tot l’Estat han mort més de 19.000 persones per COVID-19 i símptomes compatibles amb aquesta malaltia, una xifra que representa el 69 % de les morts notificades des del mes de març. Les residències han estat en el punt de mira del debat polític i sanitari, i de fet, Catalunya es planteja una revisió profunda d’aquest model assistencial, caduc en moltes altres societats, per avançar cap a un model més humanitzat. Però altres territoris de l’Estat aposten per convertir les residències en una mena d’hospitals per a gent gran, de manera que si hi ha emergències sanitàries es respongui in situ.

“Medicalitzar les residències, una proposta que ja tĂŠ llum verda a Madrid, ĂŠs una manera de marginar cada vegada mĂŠs la gent gran, i que a mĂŠs, no resol el problema”, alerta Daniel LĂłpez, professor de Psicologia i Ciències de l’EducaciĂł de la UOC i tambĂŠ membre del grup de recerca CareNet, que afegeix que “si ningĂş no vol viure en una instituciĂł, i menys encara en una que s’assembli a un hospital, per què volem que les persones grans hi visquin? Per què volem convertir casa seva en centres sanitaris?”, es pregunta. I convida a fer una reflexiĂł al respecte: “És evident que estem fent tot el possible per salvar-los la vida, però no els hem preguntat si ells estaven disposats a passar per tot això, com ho estan vivint, fins on pensen que s’hauria d’arribar, com ho haurĂ­em d’haver fet”.

Al marge del canvi de model de residències, la gestiĂł de la pandèmia ha deixat en una situaciĂł de mĂŠs debilitat encara el col¡lectiu de gent gran des del punt de vista emocional. AixĂ­ ho remarca Roser Beneito Montagut, professora dels Estudis d’InformĂ tica, Multimèdia i TelecomunicaciĂł de la UOC i investigadora del grup CareNet: “Els qui han sobreviscut s’han sentit doblement exclosos: per haver estat assenyalats com a poblaciĂł de risc i pel fet de viure en una societat edatista. Durant la crisi sanitĂ ria, aquests elements s’han encadenat i han donat lloc a sentiments d’exclusiĂł, a banda del fet que han reforçat estigmes entorn de l’edat i la tecnologia”, assenyala.

Segons la professora de la UOC, al llarg de la crisi s’ha aplicat una mirada extremament assistencialista sobre les persones grans que “no s’ajusta a l’evidència que tenim amb relaciĂł a quina ĂŠs la seva resposta en altres emergències i desastres. Ser el col¡lectiu mĂŠs vulnerable davant de la pandèmia no vol dir que sigui el grup social que tĂŠ menys recursos per fer front a una situaciĂł crĂ­tica. Tenen una experiència vital rellevant i tambĂŠ fan servir les tecnologies, encara que la tecnologia sigui el telèfon, no podem assenyalar-la com a irrellevant pel fet de no ser nova”, sentencia Beneito.

El cohabitatge com a alternativa

Els experts coincideixen en la necessitat d’un ajustament del model assistencial en la vellesa, buscant alternatives per a diferents tipus de circumstĂ ncies, ja que no totes les persones grans tenen les mateixes necessitats ni requereixen la mateixa atenciĂł. Però aquest ajustament no s’ha produĂŻt a casa nostra. “Si el que sostĂŠ la vida en el dia a dia (habitatge, relacions d’amistat, relacions familiars, suports i atencions) ĂŠs separat i posat en segon lloc respecte de la salut, podem acabar normalitzant que se sacrifiqui tot això a canvi que et salvin la vida”, explica Daniel LĂłpez, que afegeix que la gent gran el que vol ĂŠs viure a casa seva, “seguir decidint sobre la seva pròpia vida, i això ha de tenir moltes formes”. En aquest sentit, assenyala el cohabitatge (cohousing) sènior com una de les respostes alternatives a la manera actual d’organitzar i entendre les cures en la vellesa. “CadascĂş a la seva manera i en formats molt diferents, el que els projectes d’habitatge col¡laboratiu autogestionats per persones grans lluiten per aconseguir ĂŠs que la vellesa no sigui una renĂşncia, ni tan sols quan arriben la dependència i el deteriorament cognitiu”, afirma el professor Daniel LĂłpez.

El cohousing, una alternativa a les residències?

“El cohousing sènior opera aquĂ­ sobretot com un sĂ­mptoma de canvi que ens parla de noves formes de viure la vellesa, de la necessitat d’imaginar altres possibles escenaris alternatius a les residències o al problema de la soledat no desitjada, i sobretot de com es poden coordinar les cures amb els drets de la gent gran”, assenyala Lluvi FarrĂŠ. L’investigador de la UOC, que participa juntament amb Daniel LĂłpez en el projecte Movicoma, el primer estudi del moviment d’habitatge col¡laboratiu de persones grans a l’Estat espanyol. “Tradicionalment, s’ha considerat que quan envellim el que opera ĂŠs una lògica de la retirada, d’anar a poc a poc deixant de participar en la societat, emfatitzant les imatges de pèrdua, declivi i decrepitud. Això acaba tenint efectes especĂ­fics sobre la vida de les persones grans. Però això comença a canviar, i el cohousing n’és una prova”, conclou FarrĂŠ.

Informa:ELMON.CAT (7-8-2020)

206 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: