LA GUERRA FISCAL DE MADRID QUE DINAMITA LA UNITAT D’ESPANYA

“La guerra fiscal de Madrid que dinamita la unitat d’Espanya”
( NICOLÁS TOMÁS )

No era cap secret: Isabel Díaz Ayuso va arribar al despatx de la Puerta del Sol prometent “la rebaixa fiscal més gran de la història”. I no hi ha res que ho aturi, ni tan sols una pandèmia mundial que assetja els serveis públics. Ara fa dos mesos, en plena segona onada i amb la sanitat pública madrilenya mancada de recursos, va posar la primera pedra de la insurrecció: mig punt menys per a tots els trams de l’IRPF. Però llavors va tornar a passar bastant desapercebut. No ha estat fins que Gabriel Rufián ho ha posat damunt la taula que ha tornat al centre del debat el dumping fiscal de Madrid. I tot el que això comporta.

Cal començar per definir els termes. Què és el dumping? El concepte és més aviat comercial, però s’ha adaptat a l’àmbit fiscal. Per dir-ho ras i curt, la competència deslleial. De manera més desenvolupada, és la pràctica de rebaixar excessivament el preu d’un producte —en aquest cas els impostos— situant-lo per sota del preu normal o de mercat, amb la finalitat d’apropiar-se de gran part del mercat i eliminar així la resta de competidors. En aquest cas, s’exerceix a través del marge de decisió que tenen les comunitats autònomes sobre la tributació. Les grans empreses i fortunes busquen pagar els mínims impostos possibles. La Comunitat de Madrid fa realitat els seus desitjos.

S’entén millor amb casos pràctics. Un primer exemple és l’impost sobre la renda (IRPF) que paguen anualment totes les persones físiques. El gestionen al 50% entre l’Estat i les comunitats. L’Estat té fixada la seva part: el tram més baix en el 9,5% i el més alt en el 32,5%. A partir d’aquí, les comunitats fixen l’altra part. La Comunitat de Madrid té fixat el tipus marginal màxim —més de 300.000 euros— en el 43%, el més baix de tot l’Estat. La mitjana de totes les comunitats es troba en el 47%. En el cas de Navarra se situa en el 52%, i a Catalunya aquest any s’ha apujat al 51%.

Agafem el cas d’una persona de 40 anys que té uns ingressos anuals bruts d’un milió d’euros. Si ha fet la seva declaració de la renda a Catalunya aquest any (encara en el 48%), li hauria sortit que ha de pagar un import de 462.583 euros en IRPF. En canvi, si l’ha fet a Madrid, n’haurà pagat 423.525. Així, la diferència entre Madrid i Catalunya seria de 39.058 euros. Una distància que s’incrementa encara com més grans siguin els ingressos del contribuent.

L’impost al patrimoni ja ho complica una mica més. Està completament cedit. Per norma general, hi ha vuit trams, que es mouen generalment entre el 0,2% i el 2,5%. També hi ha comunitats amb un mínim exempt, que per exemple a Catalunya és de 500.000 o al País Valencià de 600.000. Així, segons un estudi de l’Agència Tributària, els tipus efectius es mouen del 0,15% de La Rioja al 0,86% de Galícia. Menys una comunitat, que és l’única excepció: la Comunitat de Madrid el té bonificat al 100%. L’estudi només analitza les comunitats de règim comú, deixant-ne fora el País Basc i Navarra, que són un cas a banda en tots els aspectes.

Agafem el cas d’una persona amb un patrimoni de quinze milions d’euros. Per aquest patrimoni, la comunitat on més pagaria és Extremadura: 418.000 euros. Catalunya es trobaria a la taula mitja, amb 297.463 euros d’impost al patrimoni. On menys pagaria aquesta persona és a La Rioja, on abonaria 68.442. A la Comunitat de Madrid directament no pagaria ni un cèntim.

Finalment, hi ha l’impost sobre les successions i donacions, un dels més complexos perquè inclou moltes més variables. Entre les circumstàncies que es tenen en compte hi ha el grau de parentesc, a partir dels quals es formen quatre grups. A partir d’aquí, es poden aplicar reduccions i bonificacions, donant resultats molt dispars entre territoris. La millor manera de veure-ho és amb un exemple gràfic.

L’estudi de fiscalitat del Consell General d’Economistes d’Espanya posa un cas pràctic: un solter de 30 anys que hereta per un valor de 800.000 euros, dels quals 200.000 euros són de l’habitatge del difunt. On més pagaria aquesta persona és a Astúries (103.135 euros), a Castella i Lleó (81.018 euros) i al País Valencià (63.193 euros). On menys pagaria és a la Comunitat de Madrid, que el té bonificat al 99%: 1.586 euros. A Andalusia, Cantàbria i Galícia no pagaria amb aquestes característiques. Catalunya també es troba a la part baixa de la taula.

Aquest divendres, des de Barcelona, Isabel Díaz Ayuso es vantava de tenir només dos impostos propis, davant la vintena de la Generalitat. Segons l’Índex autonòmic de competitivitat fiscal, Madrid i el País Basc són els territoris més competitius. Però a quin preu? Anys i anys de polítiques de rebaixes fiscals al quilòmetre zero han tingut conseqüències directes… Per als propis madrilenys i per a la resta de territoris de l’Estat.


El preu que paguen els madrilenys

Ha estat una política inaugurada per Esperanza Aguirre i continuada per Ignacio González, Cristina Cifuentes i Isabel Díaz Ayuso. Però els perjudicats més directes, sobre el terreny, són els propis madrilenys. Amb les polítiques de rebaixes fiscals, s’estima que la Comunitat de Madrid ha deixat d’ingressar més de 4.100 milions anuals per aquests tres impostos, o el que és el mateix, uns 636 euros menys per madrileny. Les arques han perdut uns 2.663 milions d’euros per l’impost de successions, 996 milions pel de patrimoni i 504 milions per l’IRPF. Segons altres estimacions, entre el 2004 i el 2019 han estat 48.292 milions d’euros.

L’informe Madrid: capitalitat, economia del coneixement i competència fiscal, de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), assenyala les conseqüències per al madrileny mitjà. Els baixos ingressos fiscals s’han de compensar amb una baixa despesa pública. Això “no té les mateixes implicacions per als més beneficiats de les rebaixes fiscals i la resta de contribuents”. En aquest sentit, explica que els beneficiaris tenen uns ingressos alts però no noten la menor despesa “perquè fan servir poc els serveis públics sanitaris, educatius o de protecció socials”. En canvi, els segons sí que “pateixen més les conseqüències d’una despesa en serveis públics més baixa”. Només cal veure la despesa en sanitat pública, que se situa a la cua de l’Estat.

El preu que paga la perifèria
Ayuso proclamava fa unes setmanes que “Madrid és Espanya”, però la seva política fiscal el que fa és dinamitar la seva unitat. Fent servir els termes del president Ximo Puig, ha estat la gran “aspiradora que ho absorbeix tot”, especialment recursos econòmics. Atrau les grans empreses i fortunes que volen estalviar-se impostos sense haver d’anar a Suïssa o Irlanda. Una dada que és molt gràfica. Segons l’Agència Tributària, només el 33% de les fortunes més grans d’Espanya —superiors als 30 milions d’euros— paguen impost al patrimoni. En són 200 de 600. Les altres 400 no en paguen perquè s’han residenciat a Madrid, el seu refugi. Uns ingressos que ha perdut Madrid, en bonificar al 100% aquest tribut, però també la resta de comunitats.

La conseqüència directa és una centrifugació de grans fortunes. Albert Sagués, professor de la Universitat Pompeu Fabra, assenyala que “genera grans diferències entre comunitats i provoca que certes persones i empreses prefereixin establir-se a Madrid que a altres territoris”. Són sobretot gent amb molt patrimoni, que s’ho poden permetre, “uns diners que perden els altres territoris”. En la mateixa direcció apunta l’IVIE: “Les bases imposables que Madrid atrau redueixen els ingressos d’aquestes comunitats. I com es tracta majoritàriament de contribuents amb bases elevades, aquesta sortida limita les aportacions dels qui poden contribuir a la progressivitat en les comunitats d’origen”.

Segons Sagués, la mare dels ous és el sistema de finançament autonòmic. “O Madrid ho fa molt bé i es produeix un miracle, o falla el sistema de finançament”, assegura l’economista. Assenyala que només per l’efecte capitalitat ja recapta entre 2.000 i 3.000 milions d’euros. “Si Madrid ja és rica gràcies a l’efecte capitalitat, potser hauria de rebre una mica menys del repartiment, i aquest mica menys repartir-lo entre les comunitats. Automàticament s’anivellaria tot: Madrid no es podria permetre eliminar impostos i aquests diners que rebrien les altres comunitats permetrien abaixar els impostos propis”, assenyala l’expert en fiscalitat. Avui Madrid rep una mica més que el seu pes econòmic.


Contrari a la llei?

El professor de la UPF assenyala un altre aspecte: la política fiscal de Madrid va contra l’esperit de la llei. “Quan et llegeixes l’article de la LOFCA, t’adones que no hi ha per on agafar-ho”, sosté Albert Sagués. Fa referència a l’article 2 de la llei de finançament de les comunitats autònomes. Estableix alguns principis, com que “el sistema d’ingressos de les comunitats autònomes haurà d’establir-se de forma que no pugui implicar, en cap cas, privilegis econòmics o socials ni suposar l’existència de barreres fiscals al territori espanyol”. També fa referència a la “solidaritat entre les diverses nacionalitats i regions” i a la “lleialtat institucional” de l’Estat i les comunitats en matèria tributària.

“No pot ser que a tot Espanya la gran majoria de comunitats hagin de fer mans i mànigues per quadrar els pressupostos, apujant impostos, i que hi hagi un territori que vagi en sentit totalment contrari”, critica el professor d’economia. I si totes les comunitats seguissin el camí d’abaixar els impostos com diu Ayuso que haurien de fer? “És que no poden. Han de tancar un pressupost”, conclou Sagués.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (29-11-2020)

92 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: