LA GUERRA FISCAL DE MADRID QUE DINAMITA LA UNITAT D’ESPANYA

“La guerra fiscal de Madrid que dinamita la unitat d’Espanya”
( NICOLÁS TOMÁS )

No era cap secret: Isabel DĂ­az Ayuso va arribar al despatx de la Puerta del Sol prometent “la rebaixa fiscal mĂ©s gran de la histĂČria”. I no hi ha res que ho aturi, ni tan sols una pandĂšmia mundial que assetja els serveis pĂșblics. Ara fa dos mesos, en plena segona onada i amb la sanitat pĂșblica madrilenya mancada de recursos, va posar la primera pedra de la insurrecciĂł: mig punt menys per a tots els trams de l’IRPF. PerĂČ llavors va tornar a passar bastant desapercebut. No ha estat fins que Gabriel RufiĂĄn ho ha posat damunt la taula que ha tornat al centre del debat el dumping fiscal de Madrid. I tot el que aixĂČ comporta.

Cal començar per definir els termes. QuĂš Ă©s el dumping? El concepte Ă©s mĂ©s aviat comercial, perĂČ s’ha adaptat a l’àmbit fiscal. Per dir-ho ras i curt, la competĂšncia deslleial. De manera mĂ©s desenvolupada, Ă©s la prĂ ctica de rebaixar excessivament el preu d’un producte —en aquest cas els impostos— situant-lo per sota del preu normal o de mercat, amb la finalitat d’apropiar-se de gran part del mercat i eliminar aixĂ­ la resta de competidors. En aquest cas, s’exerceix a travĂ©s del marge de decisiĂł que tenen les comunitats autĂČnomes sobre la tributaciĂł. Les grans empreses i fortunes busquen pagar els mĂ­nims impostos possibles. La Comunitat de Madrid fa realitat els seus desitjos.

S’entĂ©n millor amb casos prĂ ctics. Un primer exemple Ă©s l’impost sobre la renda (IRPF) que paguen anualment totes les persones fĂ­siques. El gestionen al 50% entre l’Estat i les comunitats. L’Estat tĂ© fixada la seva part: el tram mĂ©s baix en el 9,5% i el mĂ©s alt en el 32,5%. A partir d’aquĂ­, les comunitats fixen l’altra part. La Comunitat de Madrid tĂ© fixat el tipus marginal mĂ xim —mĂ©s de 300.000 euros— en el 43%, el mĂ©s baix de tot l’Estat. La mitjana de totes les comunitats es troba en el 47%. En el cas de Navarra se situa en el 52%, i a Catalunya aquest any s’ha apujat al 51%.

Agafem el cas d’una persona de 40 anys que tĂ© uns ingressos anuals bruts d’un miliĂł d’euros. Si ha fet la seva declaraciĂł de la renda a Catalunya aquest any (encara en el 48%), li hauria sortit que ha de pagar un import de 462.583 euros en IRPF. En canvi, si l’ha fet a Madrid, n’haurĂ  pagat 423.525. AixĂ­, la diferĂšncia entre Madrid i Catalunya seria de 39.058 euros. Una distĂ ncia que s’incrementa encara com mĂ©s grans siguin els ingressos del contribuent.

L’impost al patrimoni ja ho complica una mica mĂ©s. EstĂ  completament cedit. Per norma general, hi ha vuit trams, que es mouen generalment entre el 0,2% i el 2,5%. TambĂ© hi ha comunitats amb un mĂ­nim exempt, que per exemple a Catalunya Ă©s de 500.000 o al PaĂ­s ValenciĂ  de 600.000. AixĂ­, segons un estudi de l’AgĂšncia TributĂ ria, els tipus efectius es mouen del 0,15% de La Rioja al 0,86% de GalĂ­cia. Menys una comunitat, que Ă©s l’Ășnica excepciĂł: la Comunitat de Madrid el tĂ© bonificat al 100%. L’estudi nomĂ©s analitza les comunitats de rĂšgim comĂș, deixant-ne fora el PaĂ­s Basc i Navarra, que sĂłn un cas a banda en tots els aspectes.

Agafem el cas d’una persona amb un patrimoni de quinze milions d’euros. Per aquest patrimoni, la comunitat on mĂ©s pagaria Ă©s Extremadura: 418.000 euros. Catalunya es trobaria a la taula mitja, amb 297.463 euros d’impost al patrimoni. On menys pagaria aquesta persona Ă©s a La Rioja, on abonaria 68.442. A la Comunitat de Madrid directament no pagaria ni un cĂšntim.

Finalment, hi ha l’impost sobre les successions i donacions, un dels mĂ©s complexos perquĂš inclou moltes mĂ©s variables. Entre les circumstĂ ncies que es tenen en compte hi ha el grau de parentesc, a partir dels quals es formen quatre grups. A partir d’aquĂ­, es poden aplicar reduccions i bonificacions, donant resultats molt dispars entre territoris. La millor manera de veure-ho Ă©s amb un exemple grĂ fic.

L’estudi de fiscalitat del Consell General d’Economistes d’Espanya posa un cas prĂ ctic: un solter de 30 anys que hereta per un valor de 800.000 euros, dels quals 200.000 euros sĂłn de l’habitatge del difunt. On mĂ©s pagaria aquesta persona Ă©s a AstĂșries (103.135 euros), a Castella i LleĂł (81.018 euros) i al PaĂ­s ValenciĂ  (63.193 euros). On menys pagaria Ă©s a la Comunitat de Madrid, que el tĂ© bonificat al 99%: 1.586 euros. A Andalusia, CantĂ bria i GalĂ­cia no pagaria amb aquestes caracterĂ­stiques. Catalunya tambĂ© es troba a la part baixa de la taula.

Aquest divendres, des de Barcelona, Isabel DĂ­az Ayuso es vantava de tenir nomĂ©s dos impostos propis, davant la vintena de la Generalitat. Segons l’Índex autonĂČmic de competitivitat fiscal, Madrid i el PaĂ­s Basc sĂłn els territoris mĂ©s competitius. PerĂČ a quin preu? Anys i anys de polĂ­tiques de rebaixes fiscals al quilĂČmetre zero han tingut conseqĂŒĂšncies directes
 Per als propis madrilenys i per a la resta de territoris de l’Estat.


El preu que paguen els madrilenys

Ha estat una polĂ­tica inaugurada per Esperanza Aguirre i continuada per Ignacio GonzĂĄlez, Cristina Cifuentes i Isabel DĂ­az Ayuso. PerĂČ els perjudicats mĂ©s directes, sobre el terreny, sĂłn els propis madrilenys. Amb les polĂ­tiques de rebaixes fiscals, s’estima que la Comunitat de Madrid ha deixat d’ingressar mĂ©s de 4.100 milions anuals per aquests tres impostos, o el que Ă©s el mateix, uns 636 euros menys per madrileny. Les arques han perdut uns 2.663 milions d’euros per l’impost de successions, 996 milions pel de patrimoni i 504 milions per l’IRPF. Segons altres estimacions, entre el 2004 i el 2019 han estat 48.292 milions d’euros.

L’informe Madrid: capitalitat, economia del coneixement i competĂšncia fiscal, de l’Institut ValenciĂ  d’Investigacions EconĂČmiques (IVIE), assenyala les conseqĂŒĂšncies per al madrileny mitjĂ . Els baixos ingressos fiscals s’han de compensar amb una baixa despesa pĂșblica. AixĂČ â€œno tĂ© les mateixes implicacions per als mĂ©s beneficiats de les rebaixes fiscals i la resta de contribuents”. En aquest sentit, explica que els beneficiaris tenen uns ingressos alts perĂČ no noten la menor despesa “perquĂš fan servir poc els serveis pĂșblics sanitaris, educatius o de protecciĂł socials”. En canvi, els segons sĂ­ que “pateixen mĂ©s les conseqĂŒĂšncies d’una despesa en serveis pĂșblics mĂ©s baixa”. NomĂ©s cal veure la despesa en sanitat pĂșblica, que se situa a la cua de l’Estat.

El preu que paga la perifĂšria
Ayuso proclamava fa unes setmanes que “Madrid Ă©s Espanya”, perĂČ la seva polĂ­tica fiscal el que fa Ă©s dinamitar la seva unitat. Fent servir els termes del president Ximo Puig, ha estat la gran “aspiradora que ho absorbeix tot”, especialment recursos econĂČmics. Atrau les grans empreses i fortunes que volen estalviar-se impostos sense haver d’anar a SuĂŻssa o Irlanda. Una dada que Ă©s molt grĂ fica. Segons l’AgĂšncia TributĂ ria, nomĂ©s el 33% de les fortunes mĂ©s grans d’Espanya —superiors als 30 milions d’euros— paguen impost al patrimoni. En sĂłn 200 de 600. Les altres 400 no en paguen perquĂš s’han residenciat a Madrid, el seu refugi. Uns ingressos que ha perdut Madrid, en bonificar al 100% aquest tribut, perĂČ tambĂ© la resta de comunitats.

La conseqĂŒĂšncia directa Ă©s una centrifugaciĂł de grans fortunes. Albert SaguĂ©s, professor de la Universitat Pompeu Fabra, assenyala que “genera grans diferĂšncies entre comunitats i provoca que certes persones i empreses prefereixin establir-se a Madrid que a altres territoris”. SĂłn sobretot gent amb molt patrimoni, que s’ho poden permetre, “uns diners que perden els altres territoris”. En la mateixa direcciĂł apunta l’IVIE: “Les bases imposables que Madrid atrau redueixen els ingressos d’aquestes comunitats. I com es tracta majoritĂ riament de contribuents amb bases elevades, aquesta sortida limita les aportacions dels qui poden contribuir a la progressivitat en les comunitats d’origen”.

Segons SaguĂ©s, la mare dels ous Ă©s el sistema de finançament autonĂČmic. “O Madrid ho fa molt bĂ© i es produeix un miracle, o falla el sistema de finançament”, assegura l’economista. Assenyala que nomĂ©s per l’efecte capitalitat ja recapta entre 2.000 i 3.000 milions d’euros. “Si Madrid ja Ă©s rica grĂ cies a l’efecte capitalitat, potser hauria de rebre una mica menys del repartiment, i aquest mica menys repartir-lo entre les comunitats. AutomĂ ticament s’anivellaria tot: Madrid no es podria permetre eliminar impostos i aquests diners que rebrien les altres comunitats permetrien abaixar els impostos propis”, assenyala l’expert en fiscalitat. Avui Madrid rep una mica mĂ©s que el seu pes econĂČmic.


Contrari a la llei?

El professor de la UPF assenyala un altre aspecte: la polĂ­tica fiscal de Madrid va contra l’esperit de la llei. “Quan et llegeixes l’article de la LOFCA, t’adones que no hi ha per on agafar-ho”, sostĂ© Albert SaguĂ©s. Fa referĂšncia a l’article 2 de la llei de finançament de les comunitats autĂČnomes. Estableix alguns principis, com que “el sistema d’ingressos de les comunitats autĂČnomes haurĂ  d’establir-se de forma que no pugui implicar, en cap cas, privilegis econĂČmics o socials ni suposar l’existĂšncia de barreres fiscals al territori espanyol”. TambĂ© fa referĂšncia a la “solidaritat entre les diverses nacionalitats i regions” i a la “lleialtat institucional” de l’Estat i les comunitats en matĂšria tributĂ ria.

“No pot ser que a tot Espanya la gran majoria de comunitats hagin de fer mans i mĂ nigues per quadrar els pressupostos, apujant impostos, i que hi hagi un territori que vagi en sentit totalment contrari”, critica el professor d’economia. I si totes les comunitats seguissin el camĂ­ d’abaixar els impostos com diu Ayuso que haurien de fer? “És que no poden. Han de tancar un pressupost”, conclou SaguĂ©s.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (29-11-2020)

74 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: