LA IMATGE DE BARCELONA CADA COP MÉS PER TERRA A TOT EL MÓN

“La imatge de Barcelona s’estimba ”
( JOSÉ ANTICH )

Quan hi ha una crisi política, de model de ciutat, de lideratge o quan n’hi ha un tip respecte a com s’ha gestionat Barcelona en els últims anys, d’incapacitat per fer front als contratemps i plantejar solucions a problemes tan importants com els que actualment hi ha a la capital catalana, l’acumulació de problemes no resolts acostuma a esclatar pel lloc menys pensat. Era inevitable que així acabés passant en qualsevol moment i ha estat per la inseguretat que pateix la ciutat, però hauria pogut ser per la nul·la perspectiva econòmica per aprofitar una plaça financera com Barcelona, per l’abandonament que pateix el comerç local o per l’absència d’una visió integral de problemes que afecten les persones entre els 20 i els 40 anys, des de l’habitatge a les guarderias i tants d’altres.

No és agradable trobar, un dia rere l’altre, mitjans de comunicació internacionals que destaquen ja obertament el que aquí s’insistia a negar un dia rere l’altre. No cal anar a les hemeroteques locals per veure com aquest tema s’amagava fa molt poc temps i es titllava d’alarmistes els que avisàvem del camí que estava prenent Barcelona. En les últimes 48 hores la BBC, el Der Spiegel i el Frankfurter Allgemeine han definit Barcelona en els seus titulars com la ciutat del crim o una ciutat de lladres, els consolats d’EUA i d’Alemanya han alertat del seu criminalitat, el cantant argentí Chano ha estat assaltat al Raval aquest mateix dijous i l’ambaixador de l’Afganistan va ser víctima d’un robatori amb violència diumenge a la nit al centre de Barcelona. Podríem seguir.

El gran cinisme

Ara que s’estén la crítica a la gestió municipal, és d’un gran cinisme atorgar l’alcaldia a Colau la primavera passada o aplaudir en el seu moment aquella decisió i ara no fer-se’n responsable. Ho vam dir en el seu dia: Colau no estava capacitada per reconduir una situació que ella havia contribuït a crear. No se’ns va fer cas. Es va fer servir l’argument que valia més boig conegut que savi per conèixer i que calia fer qualsevol cosa per evitar que el guanyador de les eleccions, Ernest Maragall, assolís l’alcaldia i, segons es deia, posar la capital del país al servei de la independència de Catalunya. Calia barrar-li el pas. Que fàcil que va ser convèncer Colau!

No es tractava tan sols de respectar la voluntat dels electors —Barcelona en Comú havia aconseguit un 20,71% dels vots, gairebé cinc punts menys que el 2015, tot un càstig, i havia quedat en segona posició— sinó que Barcelona necessitava un revulsiu que només un nou alcalde o alcaldessa li podia donar. Era obvi que mantenir Colau era sacrificar Barcelona per més que es justifiqués el suport de l’Upper Diagonal perquè els comuns necessitarien el vot imprescindible del PSC i Manuel Valls, que serien els encarregats de rectificar Colau.

I aquí hem arribat. Sense un projecte per rescatar Barcelona. Això sí, Esquerra Republicana no té l’alcaldia. L’independentisme és a l’oposició. L’establishment respira tranquil al matí mentre es queixa a les seves vetllades en la Cerdanya, a la Costa Brava o es distreu al seu iot per la Mediterrània. Curiosa paradoxa: Els predicadors del mal que el referèndum de l’1-O o el procés independentista estava fent a Barcelona estan ara callats, mentre els mitjans de comunicació internacionals es rabegen amb Barcelona. Ara sí que Barcelona és a la diana com una ciutat violenta, on no es fa res per rebaixar la creixent criminalitat. Felicitats a tots.
Informa:ELNACIONAL.CAT (23-8-2019)

197 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: