LA IMMERSIÓ: L’ESCOLA CATALANA, LA PORTA PER LA CASTELLANITZACIÓ DELS ALUMNES

“La sopa d’all”
( DAVID VALLS )

A vegades et penses que coneixes el teu país, el lloc on has nascut i viscut gairebé tota la teva vida, però no: quan et penses que ha ho saps tot, t’endús sorpreses. La ignorància inicial acaba sent una bona excusa per a conèixer més.

No fa gaire que soc professor de català de secundària a l’àrea metropolitana de Barcelona, i he topat amb una realitat lingüística que sabia que existia, però que no en sabia gaire els detalls i de fins on arribava la cosa. Vaja, que he descobert la sopa d’all.

La famosa immersió lingüística, diguem-ho ras i curt, ja fa massa anys que no funciona. Ara matisem-ho: potser va funcionar una mica als anys 80 i 90, però ara i sempre realment només funciona en els llocs de Catalunya on el català és llengua viva i majoritària al carrer i, per tant, a les escoles també. És allà on els alumnes no catalanoparlants viuen en un context d’immersió lingüística. L’escola és, només, on se’ls ensenya a llegir i escriure el català i on, teòricament, l’acaben de perfeccionar. Perquè les llengües ‘normals’ s’aprenen a casa o al carrer. Però resulta que hi ha molts llocs de Catalunya on la immersió és impossible perquè falta la matèria primera, que en aquest és el català. Perquè hi ha molts llocs de Catalunya la llengua d’en Llull no es parla ni a casa ni al carrer i ben just a les escoles, que és on com a mínim els alumnes podrien sentir-la . També cal dir que hi ha molts professors que han claudicat d’utilitzar-la com a llengua vehicular, per no comptar aquells que no sé per què, no el parlen –sí!, hi ha professors a l’escola pública que no saben parlar català.

El cas és que a tall d’exemple, em trobo alumnes que em diuen coses com: “profe, quina nota he sacat?”; “tras la finestra”; “com es diu verano en catalán?”; “y persiana?”; “vinc en un rat”; “ho puc volver a fer?”; “em vaig pegar tota la tarda amb la redacció”; “no pasa res”… i en podria fer un llibre. I no, no són alumnes nouvinguts de l’aula d’acollida, són de 3r i de 4t d’ESO (dels 14 als 16 anys), nascuts i estudiats a Catalunya. I passo de puntetes dels que mai he sentit parlar en català, que n’hi ha una bona colla, o d’alguns de ‘despistats’ –deixeu-m’ho dir així– que, per exemple, quan els demano en un exercici que em seleccionin un poema i me’l comentin per escrit, me’n posen a comentar un en castellà. En acabat es queixen perquè els he clavat un zero. Us imagineu a l’assignatura de castellà fer una part d’un treball en català? Resumint, que milers d’alumnes catalans(?) acaben l’ESO sense saber ni gota de català i, per si no en teníem prou, se’ls dona l’equivalent al nivell C.

I és culpa dels alumnes? Bé, no, en general no. La qüestió és que, com he mig dit abans, a molts llocs de Catalunya ens falta català. De fet, en falta a tot el país, sobretot en el sector econòmic i el de l’oci, on la famosa normalització encara no ha arribat després de gairebé 40 anys fent-la. Hi ha grans zones de Catalunya densament poblades on simplement no hi ha català, i si no n’hi ha, no podem fer immersió en aquesta llengua; lògic, oi?. És allò que d’on no n’hi ha no en raja. Així que aquests alumnes, com tothom, neixen on neixen i es troben amb el que es troben, i això no ho poden triar. I cal dir ben fort que els estem enganyant, ja que els diem que en sortir de l’escola seran perfectament bilingües, que ells sí que, al contrari que els seus pares o avis, tindran l’oportunitat de saber català. Però no, estem enganyant pares i alumnes en general i, amb les excepcions que es vulguin, ja que a tot estirar tindran un coneixement molt passiu del català; massa passiu, en alguns casos. No podran competir amb els alumnes que el porten de casa i que, encara que hagi estat per imposició i perquè viuen en un context d’immersió real i constant en castellà, sí que són bilingües de veritat, perquè parlen el castellà sense problemes.

I com a professor i ciutadà, què hi puc dir? Doncs que a vegades sento que això és un desastre! De veritat! Hi ha dies que crec que estic perdent el temps, que no serveix de re fer classes de català, esgargamellant-me a ensenyar què és el complement directe a uns alumnes que, com a adolescents, és normal que no els interessi, però que a més si encara no saben els rudiments de la llengua, serveix de res ensenyar-los què és un atribut?. Això és començar la casa per la teulada. A més, cal dir que aquesta llengua els interessa ben poc, perquè no la necessiten ni els la fem necessitar, i amb prou feines la senten parlar. Veuen la llengua catalana i tota la cultura que l’envolta com una cosa massa llunyana, i es poden permetre el luxe de passar-ne i prescindir-ne, és clar que també els permetem que en puguin passar i en puguin prescindir. No s’han integrat i no es volen integrar perquè tampoc els cal, ni hem fet que els calgués. Ni tan sols saben què vol dir aquest concepte. Són al seu país, o potser nosaltres al seu: l’Espanya d’una llengua i d’una cultura. Pertanyem a cultures diferents, parlem llengües diferents i tenim maneres de fer molt diferents. Tenen la paella pel mànec i ens tenen ben agafats pels pebrots. I no, no podem construir el nostre propi país a base de mentides: la immersió funciona, el català mai no l’havia parlat tanta gent, el procés va bé i ens en sortirem, i mil mentides que acaben sent veritats per alguns. Per anar fer bullint l’olla, per anar passant amb raons, mentre el més calent és a l’aigüera. Amb aquests fonaments ens ensorrem en quatres dies, si és que ja no n’estem.

Fa un temps un director d’una escola pública em va dir que això de posar tots els alumnes barrejats –catalonoparlants i castellanoparlants– havia estat un gran error. En aquell em va semblar una aberració, però potser tenia el seu punt de raó. Perquè de moment l’únic que aconseguim en les grans zones castellanoparlants de Catalunya és que els castellanoparlants no aprenguin el català i que els pocs catalanoparlants que hi ha el desaprenguin. En aquestes zones l’escola dita ‘catalana’ és una gran eina de castellanització dels pocs alumnes que venen amb el català incorporat de casa. Arriben a l’ESO milers d’alumnes que no saben ni un borrall de català? Què passa a primària? És prou clar que a primària no se’ls ensenya la llengua i a l’ESO ja hi hem fet tard. Mentre no ho adobem a primària, si és que és adobable, el que caldria fer és un ensenyament diferenciat, amb temaris diferents, perquè les necessitats són diferents. A un catalanoparlant no cal ensenyar-li a pronunciar “casa” i podem passar directament a l’estructura de la llengua: fonologia, gramàtica i sintaxi. A una persona que no sap el català, primer de tot li hem d’ensenyar la llengua, i no només la llengua, sinó la cultura i tot el que això comporta, i que s’ho faci seu, que se’n senti partícip. Això del complement directe ja ho aprendran a castellà, que tampoc és tan diferent. Per tant, de la mateixa manera que hi ha assignatures optatives i els alumnes se separen uns per a fer filosofia i els altres per a fer química, proposo dues línies diferents als instituts de Catalunya: el grup dels que parlen català i el dels que no el parlen –per bé que l’entenen–, amb temaris diferenciats i adaptats. I, sobretot, que això sigui com a mesura temporal, perquè realment el que cal és assegurar-se que cap alumne nascut aquí surti de la primària sense parlar català de forma activa, i amb una bona fonètica, sintaxi i vocabulari. De fet, tampoc cal que ens inventem res, només hem d’anar a copiar models reeixits, com el de la Bressola –a la Catalunya Nord– on en entorn social molt més advers que el nostre des d’un punt de vista lingüístic, aconsegueixen que, alumnes francòfons majoritàriament, aprenguin el català i el parlin entre ells. Cal, això sí, la implicació i la militància de govern i de professors que s’ho creguin, això del català
Informa:RACOCATALA.CAT (14-4-2021)

106 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: