LA IMPOSSIBLE DIVERSITAT LINGÜÍSTICA D’ESPANYA

“La impossible diversitat lingüística d’Espanya ”

La presentació d’una iniciativa a favor de la igualtat de drets lingüístics ha topat, al Congrés, amb la posició contrària dels partits d’arrel espanyola. La negativa a garantir plenament els drets lingüístics dels parlants de llengües minoritzades posa en evidència els problemes d’Espanya per reconèixer i protegir la seua diversitat lingüística, més enllà de la retòrica. Hi ha altres models possibles, més respectuosos? En parlem.

( VIOLETA TENA )
El Congrés dels Diputats ha debatut aquesta setmana una Proposició No de Llei (PNL) per garantir els drets lingüístics dels i les parlants de les llengües minoritzades. La iniciativa va ser presentada pels partits minoritaris, amb el suport d’Unides Podem, a instàncies d’un grup d’entitats civils de territoris amb llengua pròpia. Era una proposta inèdita a l’Estat espanyol, en la mesura que qüestionava la supremacia legal i social que, de facto, el castellà ha tingut fins ara. La PNL, tanmateix, no va ser aprovada en la seua totalitat. Només van tirar endavant alguns dels punts: el que fa referència a la possibilitat que dues autonomies amb una mateixa llengua es comuniquen en la dita llengua; l’impuls a reformes estatutàries perquè les autonomies reconeguen les llengües minoritzades pròpies que ara no tenen el rang de cooficialitat ; i un últim punt que contempla el «respecte real, basat en drets i deures en l’actuació compromesa de tots els poder de l’Estat». «Després d’aquesta votació, s’està reconeixement l’oficialitat de l’asturià i l’aragonès com a llengües oficials als seus territoris, i del català de la Franja de Ponent, en els respectius estatuts d’autonomia», es van felicitar Escola Valenciana i Acció Cultural del País Valencià en un comunicat conjunt. Les dues entitats també estimen que s’obre la porta a facilitar la reciprocitat dels mitjans de comunicació de les Illes, País Valencià i Catalunya. «Es tracta, sens dubte, d’un important èxit polític», van manifestar les dues associacions.

En canvi, van rebre un no rotund de la majoria del Congrés els punts que es referien a igualar els drets lingüístics de les comunitat lingüístiques minoritzades o el punt que garantia l’atenció en llengua pròpia en totes les administracions.
Proposició No de Llei presentada pels grups minoritaris i Unides Podem al Congrés. En groc, els punts que finalment vam rebre llum verda.

La negativa a aprovar el text en la seua integritat ja l’havien avançat dimarts els partits d’arrel espanyola durant el debat que va tenir lloc a la cambra baixa. Aquell dia, PSOE, PP, Ciutadans i Vox van coincidir que a Espanya les llengües cooficials gaudeixen de protecció i promoció en els seus respectius territoris. «Vostès no estan a favor de la igualtat lingüística. Venen a atacar la llengua comuna. No hi ha imposició legal, sinó una riquesa que tenim. A vostès el castellà els fa nosa perquè és el pilar que tenim en comú», va etzibar la diputada de Ciutadans per Alacant, Marta Martín, als promotors de la iniciativa.

El reconeixement legal de les llengües cooficials o l’existència de mitjans de comunicació en llengua pròpia són qüestions que habitualment surten a col·lació quan algú, des dels territoris amb idioma propi, critica la supremacia del castellà. A l’Estat espanyol, el 45% de les persones viuen en un territori amb una llengua diferent del castellà. Avui, és veritat, al contrari que en el franquisme, es pot parlar en un idioma cooficial sense por a sancions. Hi ha ràdios que parlen idiomes minoritzats i una variada oferta editorial, obres teatrals i oferta d’oci. Hi ha, també, la possibilitat d’adreçar-se a l’administració autonòmica en l’idioma cooficial. Sí, tot això existeix.

Ara bé, significa això que els parlants de tots els idiomes estan en igualtat de condicions? Vicenta Tasa, que és doctora en Dret Constitucional per la Universitat de València ho té clar: «Espanya no és un estat-nació amb una tradició de respecte a la pròpia diversitat lingüística. La Constitució de 1978 va significar un avanç important i positiu; però molt limitat. El principi de jerarquia lingüística que domina tota la regulació lingüística espanyola, en part per la esbiaixada interpretació del Tribunal Constitucional, ha dificultat polítiques públiques lingüístiques en tots els poders públics de l’Estat i una legislació lingüística realment igualitària, i ha impedit la seguretat lingüística dels parlants de les llengües espanyoles diferents al castellà».

La unitat i la omnipresència del castellà ha estat i és el pal de paller del nacionalisme espanyol. És a partir de la segona meitat del segle XIX quan comença a fer-se hegemònica una concepció del que és Espanya i «allò espanyol» com una realitat immutable, producte d’una llarga història comuna, per bé que el nacionalisme espanyol era encara un element ideològic i socialment molt minoritari encara durant tot el segle XIX, segons escriu José Álvarez Junco a Dioses útiles. Naciones y nacionalismos. És a partir de la restauració borbònica de 1874 quan es produeix el triomf definitiu del liberalisme conservador i la seua invenció d’Espanya. A partir d’aquell moment s’imposa «ja sense massa resistència a la major part d’Espanya, una concepció de la nació espanyola conservadora, essencialista, centralista i uniformitzadora», segons relata Vicenta Tasa en el seu llibre Llengua i estat. Suïssa i Espanya davant la diversitat lingüística. D’ací es deriva, també, una visió monolingüe i monocultural que perdurarà, amb alguns matisos, en les successives etapes històriques, tant autoritàries com democràtiques.

Els finals dels XIX i principis del XX són un període essencials, tant des de l’esfera política com des de la cultural -especialment la literària- per apuntalar el nacionalisme castellanocentrista i militant. Són els anys en què Espanya perd Cuba, Puerto Rico i Filipines i en què, alhora, comencen a articular-se els primers nacionalismes perifèriques a Catalunya i Euskadi. No cal dir que aleshores l’única llengua oficial era el castellà i que només durant l’experiència de la Mancomunitat de Cataunya, es permeté els usos institucionals i oficials del català. Fou, però, un miratge que la dictadura de Primo de Rivera va curtcircuitar.

I si bé la Segona República va obrir la via al reconeixement i fins i tot l’ensenyament de les llengües pròpies en territoris amb estat autonòmic aprovat, el franquisme va liquidar tota alternativa. La dictadura instaurà el castellà com a única llengua oficial i va perseguir la resta d’idiomes. Una posició anorreadora que coincidí, en el temps, amb un intens procés de fluxos migratoris, en moltes ocasions cap a territoris amb llengües pròpies. Un fenomen i altre contribuïren a minoritzar les comunitats lingüístiques en la llengua autòctona en els seus territoris tradicionals.

El parany de la cooficialitat

L’aprovació de la Constitució de 1978, que podria haver estat una ocasió per donar cert vigor legal a les llengües minoritzades, va reblar en la inèrcia uniformitzadora. La conceptualització de les llengües minoritzades com cooficials ha esdevingut un parany social i legal. Com fa notar Vicenta Tasa en el seu llibre, el text constitucional només fa referència a una llengua espanyola, el castellà, i no en menciona cap altra. En segon lloc, estableix implícitament, que el castellà és l’única llengua respecte a la qual els poders públics han de garantir-ne l’ensenyament perquè tots els ciutadans espanyols tenen l’obligació de conèixer-la. En tercer lloc, i com a conseqüència de l’anterior, ningú no podrà obligar a conèixer, llevat de funcions molt concretes, altres llengües espanyoles.

Fet i fet el que provoca és l’existència d’una jerarquia lingüística entre el castellà i la resta de llengües, tot entenent «jerarquia lingüística» com els resultats legals, polítics i socials dels sistemes de valors, ideologies i marcs mentals que justifiquen, assumeixen o pressuposen que unes llengües són millors i més importants socialment i legalment que unes altres.

El resultat d’una legislació tal, unida a la inèrcia social, provoca el retrocés de les llengües minoritzades. Perquè com expliquen tots els sociolingüistes, en les situacions de llengües en contacte en un mateix territori, amb diglòssia i, per tant, amb jerarquia lingüística, la llengua dominant margina socialment la llengua minoritzada. O el que és el mateix, reduirà la presència social i intel·lectual d’aquesta i tendirà a recloure-la a l’àmbit familiar i l’exclourà dels àmbits de prestigi.

Si avui el català, l’euskera o el gallec perviuen és, en bona mesura, per una política activa de defensa, normalització i promoció de l’idioma en els seus territoris i, sobretot, per l’existència d’una moviments socials molt actius que fiscalitzen l’acció política i activen el prestigi social de l’idioma. Saber com evoluciona el nombre de parlants de les diferents comunitats lingüístiques en la seua globalitat resulta impossible a Espanya. Perquè el govern espanyol mai no ha fet ni té intenció de fer, de forma periòdica, estudis d’aquesta mena, un fet que, com destaca Vicenta Tasa, «denota una consideració de la realitat plurilingüe com a realitat autonòmica o local i no estatal o general».

Suïssa: mirall trencat

Arribats a aquest punt caldria preguntar-se si existeix cap altra manera d’abordar les coses. És a dir, si és possible una legislació més proteccionista o si, per contra, només ens podem conformar a acceptar les coses tal com són. La realitat és que en la major part d’Europa, els estats-nació han tendit majoritàriament a impulsar i imposar polítiques de nacionalització al conjunt de la població. No tots, però. Suïssa seria un exemple paradigmàtic de com entomar la qüestió de la diversitat lingüística des d’una altra perspectiva. A l’igual que l’Estat espanyol, té una realitat plurilingüe. Suïssa és un estat federal amb 26 cantons. D’aquests, 17 són oficialment monolingües en alemany, quatre ho són en francès, un en italià, tres són bilingües en francès i alemany i un és trilingüe en alemany, italià i romanx.

A hores d’ara Suïssa és un estat molt més respectuós que no Espanya en matèria lingüística. No hi ha una llengua oficial i unes altres de cooficials. I això és així, en bona mesura, per una tradició històrica més liberal. La Constitució de 1848 ja afirmava que «les tres principals llengües parlades a Suïssa, l’alemany, el francès i l’italià són llengües nacionals de la Confederació». I encara el 1996, mitjançant un referèndum, el romanx va adoptar la categoria de llengua oficial. En aquesta actualització, a més, s’incorpora un nou article segons el qual la Confederació i els cantons estaven obligats a promoure els intercanvis i el coneixement mutu entre les comunitats lingüístics.

L’any 1999 s’aprova una nova constitució que, a més de plasmar totes les novetats introduïdes en la darrera revisió incorpora alguns punts nous a favor de la diversitat lingüística, com ara: la necessitat que cada cantó tinga en compte les minories lingüístiques per mantenir l’harmonia de les comunitats lingüístiques dins del mateix cantó; o el suport per part de la Confederació als cantons plurilingües i especialment als cantons on hi ha minories que parlen romanx i italià. A més, el text constitucional incorpora i garanteix el principi de “llibertat de llengua”, és a dir, el dret a expressar-se en la llengua pròpia, un fet que, en última instància, trenca amb el principi estricte de territorialitat, que havia configurat els usos oficials lingüístics des de 1848. O el que és el mateix, un suís que parle alemany té dret a expressar-se en la seua llengua encara que es trobe en un cantó amb predomini francès. A més, Suïssa, al contrari que Espanya, disposa d’una llei de llengües i estudis pormenoritzats sobre l’estat de salut de les comunitats lingüístiques.

Així, en el cas suís, “la nació és plurilingüe des de la primera Constitució lliure que aprova el Parlament i el valor del plurilingüisme serà un element central del nacionalisme suís que naix i es desenvolupa durant el segle XIX, com en la resta d’estats nacions europeus; però, a diferència d’altres estats, és un nacionalisme lingüísticament pluralista i no uniformista”, conclou l’experta en dret constitucional Vicenta Tasa. Per contra, estima aquesta professora de la UV, “la tradició política i cultural espanyola dominant a l’Espanya posterior a la Constitució de 1812 ha estat centralista, uniformista i essencialment autoritària i antipluralista en matèria del reconeixement de la diversitat lingüística”. I conclou, taxativa, en el seu llibre Llengua i estat: “Acostar-nos al model suís és ben difícil per a Espanya. Comporta trencar amb moltes inèrcies i espais de confort intel·lectual, polític i institucional”.
Informa:ELTEMPS.CAT (14-3-2021)

130 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: