LA JUSTÍCIA EUROPEA NO FARÀ LA INDEPENDÈNCIA, PERÒ EVITARÀ LA VIOLÈNCIA D’ESPANYA

“Què és avui –no tan sols què va ser el 2017– el Primer d’Octubre?”

El Primer d’Octubre i tot el procés d’independència de Catalunya és un esdeveniment legalment impecable i això dóna fruits ara.
( VICENT PARTAL )
Els catalans, i els espanyols també, vivim de fa anys una situació molt peculiar. L’entrada a la Unió Europea ha fet que hagen de coexistir, temporalment, dues cultures d’estat completament contraposades. I quan dic “cultures d’estat” vull dir dues maneres de fer funcionar aquest complex artefacte social que anomenem “estat” –que té poders diversos que han d’interactuar de manera complexa.

La Unió Europea és un invent polític únic, basat precisament en l’harmonització de les lleis. Abans, els grans espais polítics es formaven o bé a còpia de matrimonis reials o bé de resultes de guerres. La UE assaja una cosa nova en la història de la humanitat: fem que les lleis dels vint-i-set estats siguen idèntiques. No ens posem a tocar els símbols de cada estat per dalt. Fem-ho al revés, per baix. Si tots vint-i-set tenen les mateixes lleis, tots vint-i-set són, a la pràctica, una sola cosa, encara que al capdamunt hi haja reis, presidents, primers ministres o allò que cadascú considere convenient. Imagineu-vos on seríem si s’hagués de discutir si la Unió Europea és una república o una monarquia…

És una idea brillant, però com totes les idees brillants té també conseqüències inesperades. Com ara el descobriment, quan l’invent ja caminava, que si aquest nou “estat europeu” es basa en el fet que les vint-i-set entitats constituents tenen les mateixes lleis, és evident que perquè el projecte funcione els vint-i-set estats no tan sols han de tenir les mateixes lleis sinó que les han d’aplicar igual. I ací és on les cultures, europea i espanyola, xoquen de manera inevitable i on la idea dels “afers interns” deixa d’existir.

A la major part d’Europa, i sens dubte als països clau, les lleis i la seguretat jurídica són l’element central de la vida pública. No s’hi permet la justícia creativa, ni que els jutges apliquen la pàtina ideològica als casos que estudien i és imprescindible d’atenir-se als reglaments i respectar les formes. És a dir, tot allò que Espanya no fa, precisament a causa de la continuació del franquisme i les pràctiques franquistes mitjançant el règim del 78.

Han canviat moltes coses aquests anys, és cert, però no n’han canviades prou. I encara menys al nivell més alt de tots. Els tribunals de base s’han modernitzat i democratitzat sovint, però el Tribunal Suprem continua pensant en termes franquistes: ells no estan per la neutralitat davant les parts sinó per la defensa d’unes creences polítiques, concretament la unitat d’Espanya. I per defensar-les apliquen la seua pàtina ideològica, practiquen la justícia creativa i no respecten les formes ni segueixen els reglaments.

Possiblement, si no hagués passat el Primer d’Octubre això ja seria visible en casos menors, però difícilment la justícia espanyola s’hauria convertit en el problema central que és, ja, per a la Unió Europea. Però el Primer d’Octubre va passar. I tant se val quina interpretació en vulga fer aquest o aquell, d’allò que va passar: són els actes polítics, jurídics i legislatius que compten. Fredament.

Per això no entraré a discutir què fou el Primer d’Octubre perquè a mi m’interessa explicar què és el Primer d’Octubre avui.

Llegim-ho bé això: el Primer d’Octubre i tot el procés cap a la independència de Catalunya és un esdeveniment legalment impecable. La famosa doctrina de la llei a la llei era la correcta i es va aplicar d’una manera exemplar. Carles Viver i Pi-Sunyer va dissenyar un trajecte molt sòlid –que no endebades havia estat president del Tribunal Constitucional d’Andorra i vice-president de Tribunal Constitucional espanyol. Perquè sabia què feia.

La ruta era nítida. Primer hi va haver unes eleccions democràtiques guanyades per uns partits que al programa electoral, completament legal, afirmaven que farien allò que van fer. Després es van fer tots els passos legislatius necessaris i correctes en cada moment. En el moment clau i de la manera apropiada, es van aprovar dues lleis, la de transitorietat i la del referèndum, que blindaven jurídicament la decisió que s’havia de prendre. I es va convocar el referèndum del Primer d’Octubre amb tota la legalitat i respectant de manera escrupolosa els reglaments i les formes, fins allà on la pressió de la violència espanyola va permetre. I finalment es va guanyar el referèndum en les condicions que aquelles lleis reclamaven i, en conseqüència, el Parlament de Catalunya va proclamar la independència. El govern i el parlament no van fer res mal fet, en cap moment –hi insistesc– del punt de vista jurídic. Qui va actuar contra les lleis, de les seues i de la llei internacional, va ser Espanya.

I ací és on Espanya està atrapada avui. I ací és on el Primer d’Octubre és viu avui.

Això que passa ara davant els nostres ulls és que el sistema judicial europeu va desmuntant el judici del Suprem perquè aquest tribunal no va respectar res, començant pel dret del jutge natural –i l’hauria desmuntat igualment, encara que la situació política fos diferent, perquè no es pot permetre que la llei no s’aplique igual arreu. Tot això que hem sentit dir aquests dies, desesperadament, a Espanya passarà. El judici serà anul·lat per il·legal. Els presoners seran al carrer i els exiliats tornaran. A Madrid, finalment, ja no tenen cap dubte sobre què els caurà a damunt. Al nostre país sembla que hi ha qui no s’ho vol creure, encara.

Tanmateix, la qüestió clau és què passarà després. Espanya s’enfrontarà a la Unió Europea per l’obligació de complir les lleis (europees) que, si em permeteu la ironia, “ens hem donat entre tots”? S’hi rebel·larà, tot negant-se a complir les seues obligacions? Seria un senyal excel·lent per a nosaltres i una oportunitat única. Espanya acatarà allò que li diga la Unió Europea i haurà d’acceptar a contracor una resolució democràtica del conflicte català que pot desembocar en la independència? Doncs encara millor per a nosaltres.

Però tot això per què passarà? I –la pregunta és lògica– com és que tot això no va passar el 2017?

Doncs passarà perquè va haver-hi el Primer d’Octubre. I aquest és el premi a tots els vostres esforços, als de tots els qui vau defensar les urnes. Va valer la pena per moltes coses, ho sabeu ben bé, però sobretot per aquesta, ara mateix. I això passarà perquè va passar el 27 d’octubre.

Totes dues dates, i concretament els actes legislatius i jurídics d’aquells dies, són vives avui. A les taules dels tribunals responsables d’aconseguir que la llei s’aplique de la mateixa manera als vint-i-set estats que avui formen la Unió Europea. I no solament això: a les mateixes taules també hi ha els actes executats per Espanya: de la violència contra la població civil a l’aplicació, contravenint les pròpies lleis espanyoles, de l’article 155; i evidentment totes les irregularitats del judici –que contrasten no amb opinions, sinó amb decisions fermes dels tribunals alemanys, belgues i escocesos. I de tot això se’n derivaran conseqüències.

Ara com ara, i sembla que de manera imminent, hi haurà conseqüències sobre persones concretes. Però demà, si sabem encarar-ho en el temps i en la forma deguts, n’hi haurà sobre tots nosaltres, sobre una part de la minoria nacional catalana dins Espanya, el poble del Principat.

I per què no va passar això el 2017? Doncs perquè el 2017 l’afer no tenia forma jurídica a Europa. Un exemple paral·lel pot servir per a entendre què vull dir amb això. Al Parlament Europeu, àmbit polític, Tajani va poder fabricar tots els entrebancs imaginables. Quan va arribar a la cort, àmbit judicial, la broma es va acabar en cosa d’hores. I tothom ho ha acatat. O no recordeu amb quina seguretat i convicció ens deien que no serien eurodiputats si no anaven a jurar a Madrid? I hi anaren o no? I són eurodiputats o no?

Dos comentaris finals. El primer és que ningú no ens regalarà res. La independència no la proclamarà el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Però la justícia europea sí que retirarà a Espanya la possibilitat de frenar amb la violència la voluntat democràtica dels catalans. Ho va començant a fer i això és molt. De fet, jo diria que ho és tot.

I la segona. Per a guanyar les batalles judicials d’aquest nivell cal saber fer les coses de manera impecable. No dic bé, dic impecable. I això no és a l’abast de tothom.
Informa:VILAWEB.CAT (10-6-2021)

106 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: