“LA JUSTÍCIA HA ESPANTAT PROFESSORS AMB L’ÚS DEL CATALÀ” (FRANCESC X.VILA, SECRETARI DE POLíTICA LINGÜÍSTICA )

(FERRAN CASAS )
Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966) s’explica. I per fer-ho té una base teòrica potent com a catedràtic de sociolingüística catalana del departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB. Està especialitzat en l’evolució històrica de les llengües en la societat catalana i en l’anàlisi de la seva projecció de futur. Els seus coneixements i l’anàlisi de les dades i el context li donen motius per estar preocupat després d’anys de “relaxament”. És conscient que, com a secretari de Política Lingüística, té molta feina a fer.

Les xifres no són bones i l’acció ha de ser transversal. No només de la seva secretaria i de la conselleria de Cultura. Ells han de liderar la represa de la normalització, però cal implicar-hi mitjans públics, la Generalitat i la resta d’administracions i també el teixit associatiu i els ciutadans a més d’incidir en el marc legal i posar-hi més diners. Vila, que fins ara no tenia experiència en l’àmbit de la gestió pública, aterra els àmbits d’actuació i afirma que, per ara, la predisposició de les altres conselleries és bona. A la sèrie “Català en guàrdia”, que aquest cap de setmana tanquem a NacióDigital, hem analitzat en una vintena de reportatges quina és la situació i ell hi aporta també el punt de vista des de la responsabilitat institucional.

– D’un cert cofoisme els últims anys hem passat a un discurs de preocupació i fins i tot d’emergència lingüística. Quin balanç fan dels darrers anys de les polítiques lingüístiques?

– La preocupació està justificada perquè tenim dades que en són i ens demanen un canvi de rumb important. Pel que fa al balanç, fa més d’una dècada, no és una qüestió de dos o tres anys, de relaxament de les polítiques públiques i les percepcions privades. Això no és, però, cosa d’una administració, ho és de vàries i d’una societat. La llengua havia anat quedant en segon pla i ara és hora de tornar-la a posar a primer pla.

– Una de les coses que crida l’atenció de l’enquesta d’usos de 2018, la darrera de gran abast, és que la percepció sobre la salut de la llengua és bona. Ens diu també que el coneixement s’ha estès malgrat que l’ús és menor.

– Les dades són contradictòries. Hem aconseguit fer créixer el coneixement, però això conviu amb un ús que s’ha afeblit. No s’han perdut parlants, però els que l’usem ho fem menys. També té a veure amb l’onada migratòria dels darrers anys. El 2019 és l’any que més gent arriba a Catalunya i ho fan sense saber el català. També hi ha canvis socials i han proliferat tot de professions, sobretot vinculades al sector serveis o les economies de plataforma, on no cal el català.

“La preocupació està justificada i tenim dades que ens demanen un canvi de rumb”

– Alguns sectors han advertit del risc de llatinització, de tenir una llengua coneguda però no emprada. Hi esteu d’acord?

– La metàfora no és adequada perquè el llatí no va desaparèixer. De fet parlem llatí evolucionat. No tenim parlants inicials del català que no el facin servir. El que tenim és menys ús perquè interactuem amb gent que no el parla. Hi ha qui l’aprèn a l’escola, però després no en fa ús enlloc. A alguns no els cal, d’altres no s’hi senten còmodes… I a l’escola hi ha professorat que ha convergit cap al castellà, oblidant que una de les funcions de l’escola catalana és reforçar la llengua pròpia.

– Estem pendents dels pressupostos. Al projecte presentat, la seva secretaria passa d’una assignació de 31 milions a 38. En què gastaran els diners de més?

– En primer lloc, a fer el català accessible. Per tant, al Consorci de Normalització Lingüística perquè segueixi fent cursos. En segon lloc, apostem per l’audiovisual. Durant 15 o 20 anys no ens hem adaptat a les transformacions del sector i això ens obliga a fer una acció important perquè els hàbits de consum han canviat. Abans hi havia poques televisions tradicionals i el català tenia almenys un d’aquests canals. La nostra apareixia com una de les llengües de joves i infants. Hem entrat amb mal peu a la transformació del sector perquè no tenim un estat propi ni propici i això no ha ajudat.

“El tren de l’audiovisual ens ha passat i ara hem de capgirar la situació. El nostre objectiu no haurien de ser les quotes sinó la normalitat

– El tren ha passat, ara s’intenta esmenar amb la llei de l’audiovisual i intervenint sobre el sector. D’autocrítica n’hi ha ben poca…

– Sí, és un tren que ha passat i ara hem de ser capaços de capgirar la situació. El nostre objectiu no haurien de ser les quotes sinó la normalitat, un accés a una varietat àmplia de productes. El que ens ha passat és que hem viscut l’arribada de les plataformes, noves eines a les xarxes… no hem tingut presència i això ens ha allunyat de les noves generacions i ens debilita. Ara cada cop hi ha més interacció virtual. Per això hem d’invertir en aquest àmbit.

En condicions normals ho haurien de fer les mateixes companyies, que tenen grans beneficis i haurien de reinvertir. No és el cas i haurem de fer nosaltres l’esforç per incentivar-ho. També hem de treballar l’internet de les coses i incrementar el sentiment de pertinença al català dels nous parlants. Hem de reaprendre a integrar lingüísticament perquè ho hem deixat de fer, no ens podem inhibir amb qui ens sembla que no el sabrà. Vol dir l’escola, el bar, el gimnàs, la feina… el català ha de ser necessari i això depèn també dels parlants.

– Quan parlem de la reculada en l’ús social ha enumerat diversos factors. És, per tant, multicausal. Tot és necessari, però què és més urgent?

– Tots els àmbits alhora. No podem centrar-nos només en un perquè el sistema és complex i totes les peces han de funcionar. Si la població fos homogènia i tinguéssim un problema amb l’audiovisual ho tindríem molt focalitzat, però no és el cas. No tenim un estat que protegeixi el català com sí que fa amb el castellà, que consideren propi. Amb el dèficit fiscal que tenim financem la política lingüística de l’Estat. La inversió que fem pel castellà duplica la que fem pel català. Hem de batallar en tots els fronts.

“Hem de reaprendre a integrar lingüísticament perquè ho hem deixat de fer, no ens podem inhibir amb qui ens sembla que no el sabrà”

– El discurs de preocupació pot projectar la imatge d’una llengua perdedora i, per tant, prescindible?

– El risc existeix i, per tant, el que hem de fer és veure que hi ha una qüestió de drets i també que és eina de feina. Aprendre’l per treballar al sector privat ha de donar més possibilitats de progressar. A vegades se senten discursos catastrofistes que no van enlloc i no som ni cap d’arengada ni cua de lleó. A la universitat, per exemple, tenim problemes, però encara és d’ús majoritari. Això és anormal en altres llengües sense estat. A més lluitem per una causa global, la de la diversitat lingüística.

– El model econòmic quin pes té? Ho dic perquè apostar pel turisme i els serveis atreu uns perfils i no uns altres i amb prioritats diferents…

– Evidentment. Si crees un model que fa que els barcelonins se sentin incòmodes i forasters i que converteix la ciutat en un escenari turístic passa el que ens ha passat i el que diu l’enquesta entre els joves de la ciutat sobre el domini i coneixement de la llengua. La llengua el que ens mostra és cap a on van les tendències socials i a la ciutat la cohesió social no funciona com ho hauria de fer.

– Insistiu en la feina coordinada i transversal i no només en el que pugueu fer a la secretaria o a la conselleria de Cultura. Fa dues setmanes es va reunir de nou la Comissió Tècnica de Política Lingüística, que estava hibernada i reuneix a tots els departaments. Ha faltat compromís del conjunt de la Generalitat?

– Més que descoordinació crec que en aquest àmbit també hem de parlar de relaxament i cada departament s’ha centrat en les seves urgències i no s’ha fet la feina que calia en l’àmbit lingüístic. Ara intentarem anar a l’hora i la interacció que estic tenint és molt positiva.

– Anem per àmbits doncs. Què hauria de fer la CCMA, que no és una conselleria però sí la principal empresa pública del país?

– La seva missió fundacional és promoure la indústria audiovisual i el català. Ara cal produir en català, és encara més fonamental. Hem de fer un esforç per donar materials a les noves generacions, perquè si no no el farem útil i atractiu. És crucial que ho faci.

“L’administració ha de tenir el català com a llengua normal, però també ha d’aconseguir la normalització portes enfora”

– El departament de Treball i Empresa?

– L’administració ha de tenir el català com a llengua normal, però també ha d’aconseguir la normalització portes enfora. En aquest àmbit, per exemple, si hi ha cursos de formació ocupacional finançats per la Generalitat que hauríem de garantir que es fessin sempre en català. Altrament, tenim gent que va hi ha gent que va al Consorci i que aprèn o té nocions de català i després, quan va una formació de cuidador o soldador, la llengua desapareix, deixa de tenir sentit aprendre-la i usar-la. I val per totes les administracions això.

Francesc Xavier Vila explica les prioritats de la seva àrea. Foto: Marina León González

– El departament d’Educació? Volen posar al dia la immersió, diuen.

– Ja ens hi hem posat amb un pla que durarà tota la legislatura des de molts punts de vista. Tenim les aules d’acollida necessàries? Les hem d’allargar? Ho hem de resoldre. A l’aula fem servir prou el català, és eina normal d’aprenentatge? Ara no. Veiem adolescents que fan treballs de l’institut i no utilitzen el català.

– El departament de Justícia? Les dades no només no milloren sinó que empitjoren si veiem el descens de sentències en català.

– Té dos problemes: en primer lloc, que depèn d’un estament castellanitzat i ideològicament molt marcat que fa que el català els sigui molt aliè. S’hi ha de treballar i fer prevaldre els drets dels parlants. Això és difícil en el context de personal estatal que està de pas. El segon problema és que no tenim prou personal d’aquí a la justícia, ens calen jutges catalans i l’anunci de beques del departament per ser-ne és important.

“Parlar i entendre el català hauria de valdre per la sanitat concertada també i hem de mirar com ho podem fer”

– Un problema gros és al departament de Salut. Falta personal i la sanitat concertada sovint deixa en segon pla la llengua. És ja habitual anar al CAP i que el metge no el parli o entengui malgrat que és un servei públic i les competències són totes de la Generalitat.

– Efectivament, hi ha personal que ni parla ni entén la nostra llengua. És una àrea molt complexa perquè també tenim la meitat dels MIR catalans que són de fora. Cal donar accés a l’aprenentatge i més sensibilització. En principi la gent que treballa al sistema públic ha d’acreditar el nivell C1 si no són contractats d’emergència. Això hauria de valdre per la sanitat concertada i hem de mirar com ho podem fer.

– El prestigi de la llengua té a veure amb les opcions que prenen alguns joves creadors. Hem abordat el cas d’influencers a xarxes que són catalanoparlants però que només usen el castellà. És només qüestió de diners?

– Hi ha diverses vies per sortir-nos-en. És cert que, per economia d’escala, pot ser més rendible el castellà. Hi ha factors que no depenen de nosaltres i empenyen cap al castellà. El repte aquí és visibilitzar la producció en català. Això vol dir un sistema més ben travat, on els creadors en treguin un benefici amb inversió per part d’algunes empreses… No tots treballen amb marques de fora.

– Abans hem fet una primera referència a la immersió. Però on és el problema? En el marc legal, en el professorat, en la inspecció…?

– Torna a ser multicausal. Hi ha una qüestió de sensibilització i formació i també normativa. És un cas clar de relaxament. Als 90 vam creure que la feina estava feta. Ens ho vam creure malgrat que la situació no era tan bona. Hi havia centres on no era vehicular o ho era de forma molt lleu. I a la universitat ens pensàvem que no calia incidir en el català perquè ja es donava per après quan s’acabava batxillerat. I integrem gent al món laboral o a la funció pública amb un nivell de català molt baix. Hem parlat de temes pedagògics sense tenir en compte la llengua, es donava per resolt.

“La conflictivitat amb el català a l’escola existeix i una part del professorat s’ha encallat per la por. El sistema judicial ha ajudat a espantar-los”

– I com ha influït la conflictivitat que han introduït a les aules Ciutadans i algunes entitats del seu entorn que han acabat als tribunals sovint?

– La conflictivitat existeix i una part del professorat s’ha encallat per la por. Hi ha hagut intents deliberats d’espantar els mestres per demonitzar la promoció de la llengua. Això s’ha fet conscientment i amb un sistema judicial que ha ajudat al fet que passi. El TSJC ha fet sentències referint-se a la presència “residual” del castellà a les escoles. Això no té cap fonament empíric…

– Tal vegada els magistrats van recórrer als balanços positius que feia el Govern sobre el model…

– Però ara ja sabem que això no és així.

– Hi ha una feina al país i al Govern, però també hi ha terreny de joc en el marc espanyol. Es debat la llei de l’audiovisual i en alguns moments s’ha plantejat una llei de llengües. Cal provar-ho?

– El marc espanyol és el que és i en el plantejament de la Constitució de 1978 era molt més obert, però s’ha conduït cap a la visió clàssica d’una llengua suprema de tot l’estat. Fins i tot ens intenten colar gols com ara parlar d’una llengua “oficial”, el castellà, i les “cooficials” que serien de segon grau, com el català. Talment com si el castellà no en fos també de cooficial. Això ho fan amb una intenció claríssima de marcar quina és la imprescindible i això emana a totes les estructures de l’estat. Ells mai vetllen pel català a la UE, ara per exemple ho veiem als currículums estandarditzats de la UE, que es poden fer en totes les llengües oficials de la UE i altres que no en són com ara l’islandès. I Espanya no se n’encarrega, tampoc els que pensen que és un estat plural. Som la segona llengua en parlants de l’Estat.

“L’Estat marca el castellà com a llengua imprescindible i això emana a totes les institucions de l’estat”

– Entenc que en el cas de l’audiovisual cal pressionar per les quotes?

– És una de les formes d’endreçar les coses, sí. I ara és el nostre objectiu. No hauria de ser així, ho hauria de ser la normalitat del català en el món audiovisual perquè és una llengua mitjana i pot ser rendible vistos els beneficis de les plataformes. Però el marc és el que és.

– En tot plegat hi ha una contradicció política. El Govern té la independència com a objectiu i, alhora, intenta convèncer l’Estat de ser més confortable pels catalans en lloc d’optar per la confrontació. Ho assumeix?

– Em fa una certa gràcia, perquè si de cas s’hauria d’adreçar cap a les persones que defensen que un cert “encaix” és possible i que Espanya és un estat plural. Són els qui més ho haurien de defensar. La situació lingüística és infinitament millor que la dels darrers tres segles en l’àmbit legal. Ara tenim alguns drets i no ens castiguen per parlar català, però som molt lluny d’un model federal o similar en què es reconeguin les nacionalitats que hi ha a l’estat i puguin decidir com s’administren de forma autònoma a casa seva. En el sistema espanyol podem actuar sobre la llengua pròpia, però no sobre com es regula el castellà a Catalunya perquè això ens ve donat i és cada cop més intrusiu.

“El consens que hi havia sobre l’ús efectiu del català no s’ha acomplert i, per tant, cal tornar-hi”

– Una de les propostes que fa la consellera Garriga és el Pacte Nacional per la Llengua. El consens no pot ser també bloquejant o anar en detriment de la iniciativa política, atès que la llengua ha estat font de controvèrsia política?

– Ho ha explicat molt bé ella quan diu que el Pacte ens ha de servir per mostrar les coses tal com són. Havíem fet un consens molt ampli entorn la necessitat que tothom dominés el català, que el català s’usés de forma efectiva en tots els àmbits, i finalment evitar la divisió en comunitats lingüístiques. La proposta ens ajuda a seure i a revisar si aquell consens de país s’ha complert. Creiem que no i que, per tant, cal tornar-hi. També hi eren el PSC i el PSUC. Són objectius molt ambiciosos i necessiten compromís parlamentari i també del teixit social del país. Ja sabem que no tothom tindrà el mateix compromís, però hem de fer un pas endavant.

– Veu al PSC en les mateixes posicions que als vuitanta?

– El procés ha tingut conseqüències en molts aspectes de la vida, sols faltaria. I també ha impactat en el mapa de partits i en les seves posicions, és clar. En alguns moments el PSC ha tingut una visió que s’allunyava de la d’aquells primers anys i per això celebro que tots els missatges que rebem últimament. Em remeto a les declaracions d’Illa al Parlament quan van dir que per la defensa del català sempre seran al nostre costat i entenc que estem reconstruint aquell consens. És un dels resultats positius que té la iniciativa que estem tenint a la conselleria de Cultura d’un pacte ampli i assossegat, per parlar de quina és la situació. Els votants dels comuns i el PSC no tenen com a objectiu relegar el català.

– Té perspectives reals de supervivència a mitjà o llarg termini una llengua sense un estat que la defensi com a pròpia?

– La fórmula sempre és la mateixa: un estat propi o propici. A Noruega tenen dos estàndards de llengua. Quan fa 15 anys Microsoft va dir que el seu sistema operatiu només seria en la varietat de les ciutats, van fer-los saber que, si no era en les dues, no els el comprarien. Ho van entendre i van actuar. A Suïssa hi ha quatre llengües, una d’elles molt petites: el romanx, que parlen unes desenes de milers de parlants. El govern federal va demanar al conjunt que li donessin capacitat per ajudar les autoritats cantonals a promoure’l i protegir-lo. És com si aquí el govern espanyol demanés al conjunt poder ajudar l’asturià. A Finlàndia hi ha uns pocs territoris on es parla suec i és l’única llengua oficial, no els cal saber finès. I si un jutge sap les dues té una remuneració extra. Aquest respecte i solidaritat dels estats que són propicis i compostos aquí no hi és. El català necessita un estat propi o propici per sortir-se’n.

– Semblaria que Espanya va en direcció contrària si atenem a les tendències de les enquestes…

– L’Espanya castellana té ara un problema molt seriós de comprensió de la realitat quan, per exemple, tenen líders com Pablo Casado dient que amb la descoberta d’Amèrica el dany causat és relatiu perquè els van “civilitzar”… algú pot veure aspectes positius o negatius, però en condicions normals ningú se n’hauria de vantar. L’Espanya castellana té un problema amb la seva involució i crec que els passarà factura internament.

“L’Espanya castellana té un problema amb la seva involució i crec que els passarà factura internament”

– L’any 2019, l’últim del qual tenim dades, es van posar multes per valor de 45.000 euros per infraccions lingüístiques. No és molt poc?

– Això forma part del context de relaxament de les darreres dècades. Els mateixos ciutadans han presentat menys denúncies i la inspecció ha actuat poc també. Ara estan creixent les denúncies, la gent es queixa més i volem una acció conjunta de les parts per evitar arribar a una sanció. Els ajuntaments, per exemple, han de tenir més zel en les instruccions sobre retolació als comerços, per exemple. Ha de ser almenys en català i s’ha d’explicar que si no és així hi pot haver sancions perquè hi ha gent que ve de fora, obre un comerç i no ho sap. Les empreses han d’assumir el seu rol, han de ser un lloc on hi hagi ús i disponibilitat lingüística.

– Incentivem molt i regulem poc, per exemple quan es paga per doblar en català?

– Sí, i per això és important que a la llei de l’audiovisual incloguem quotes perquè els seguirà sortint a compte encara que doblin. Però és evident que en un context sense estat propi ni propici hem de fer un sobreesforç perquè no volem anar reculant. Mentre convingui els farem encara que sabem que no és l’ideal. Ens agradaria que no calgués perquè els defensors de l’Espanya plural s’hi impliquen, però malauradament no és el cas.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (20-XI-2021)

68 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: