LA LLEI AUDIOVISUAL ESPANYOLA: LA SENTÈNCIA DE MORT DEL CATALÀ

“La llei audiovisual espanyola és la sentència a mort del català”.
Editorial de “RACOCATALA.CAT “.

El futur de la llengua catalana en el panorama audiovisual està en joc amb la nova llei del sector que prepara el govern espanyol. El català es juga ser una llengua de present i futur en el camp de la producció i consum de continguts o entrar en un camí cap a la minorització definitiva i quedar completament esborrat de l’oferta de les plataformes de vídeo en demanda i televisions convencionals. L’executiu del PSOE i Unides Podem, amb ministres del PSC i En Comú Podem, ha decidit eliminar la nostra llengua del tauler audiovisual. Des de Catalunya, La Generalitat vol demanar a Espanya que rectifiqui, Junts ha reclamat l’aprovació d’una Llei catalana del sector i ERC s’ha compromès a fer tot el que estigui al seu abast per forçar la rectificació de l’Estat.

El text espanyol hauria de ser una adaptació fidel de la directiva europea 2018/1808 de serveis de comunicació audiovisual, en la que s’insta als Estats membres a afavorir, amb una normativa clara i decidida -amb l’establiment de percentatges i quotes obligatòries- la presència i la pervivència de les llengües oficials en les plataformes de vídeo per demanda i les cadenes de televisió generalistes.

La directiva parla clarament de garantir “la llibertat d’expressió i la diversitat cultural i lingüística, d’acord amb la Convenció de la Unesco sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals”. En el cas de l’Estat espanyol, el que s’hauria d’haver interpretat com un comandament europeu a pal·liar l’absència de títols en versió original, doblats o subtitulats en català, euskera, aranès i gallec, s’ha convertit en una oportunitat única pel nacionalisme lingüístic espanyol, que tan bé representa el PSOE, per convertir aquesta marginació de les llengües cooficials en endèmica. El ministeri de Cultura, de qui penja la normativa i que està encapçalat per Miquel Iceta, secretari general del PSC, ha ignorat, tergiversat i reconvertit aquesta directriu europea en un dictat per promoure, encara més, la presència, difusió, domini i supremacia del castellà sobre la resta. És tan deliberat aquest intent de genocidi lingüístic en el terreny audiovisual que en el primer esborrany se cita un sol cop el català en tota la seva explicació, ignorant completament la seva existència i valor com a llengua oficial de tres territoris.

El redactat és covard, d’una ambigüitat buscada com si pretengués amagar les seves intencions reals que queden del tot clares perquè només es compromet activament en la defensa i promoció del castellà; obliga a les plataformes de vídeo en demanda a tenir un 50% percentatge reservat a produccions europees i d’aquest percentatge, mínim un 30%, estarà destinat a “obres en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les Comunitats Autònomes”. En el cas de les televisions, la quota en castellà “o” als altres idiomes estatals puja fins al 51%.

Aquest “o” és la clau de volta. Si l’emissor opta pel castellà, exclusivament, i arriba als percentatges indicats ja compliria amb la llei, perquè tindria en el seu catàleg o programació la quota d’obres en castellà “o en alguna de les llengües oficials de les Comunitats Autònomes” destinada a cinema europeu. Un frau de llei i una perversió tan flagrant de la directiva europea que a Catalunya va fer saltar totes les alarmes d’ençà que es va conèixer el primer esborrany aquest estiu.

Des de la Generalitat de Catalunya, tant Presidència com la secretaria de Difusió, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, l’Associació d’Actors i Directors Professionals, Plataforma per la Llengua o la Federació d’Organitzacions per la llengua catalana (FOLC) s’ha assenyalat la total desprotecció en què queda el català amb la nova normativa, i el perill que comportava per la pervivència de l’idioma.

Per aquest motiu, es van presentar un plec de peticions per corregir aquest text inicial, que implicaven establir tant unes obligacions de mínims, com també incentius econòmics per a les que les grans plataformes siguin més respectuoses amb la realitat plurilingüe de l’Estat espanyol. Així, demanaven, per exemple, que aquestes tinguessin com a mínim el 60% del seu catàleg disponible en català, aranès, basc o gallec, ja sigui perquè és la versió original del contingut o perquè s’ofereix doblat o subtitulat.

El govern espanyol ha contestat a aquest clam català d’una manera rotunda. Amb un segon esborrany que no incorpora cap ni una de les propostes i que continua encara mantenint aquesta falsa ambigüitat, que amaga una dictadura del castellà en l’àmbit de l’entreteniment televisiu. I si algú té encara alguna esperança en la bona voluntat de l’executiu de Pedro Sánchez i del ministeri de Cultura de Miquel Iceta, a continuació més punts de l’avantprojecte que no conviden pas a l’optimisme, sinó a donar la benvinguda a una realitat mediàtica en què el català estaria proscrit i sense cap cobertura legal.

La nova llei de l’audiovisual contempla invasions competencials com la recentralització de la majoria d’atribucions del CAC, que serien desenvolupades des de Madrid per la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC). En el cas de TV3 i Catalunya Ràdio, la càrrega de profunditat és demolidora. La intervenció estatal podria alterar el mandat marc de la Corporació Catalana de Mitjans, que estableix, entre altres objectius, la vocació de servei públic i difusió de la llengua catalana. Una eliminació d’aquests principis i una substitució per una falsa “garantia de la pluralitat lingüística catalana”, obriria de bat a bat les portes a una programació amb presència del castellà si s’atén a l’esperit de la llei que desitja imposar el PSOE i el PSC. Una pluralitat, que òbviament, no es respectaria a escala estatal, perquè el castellà quedaria consagrat com a idioma únic a protegir i difondre.

L’avantprojecte també preveu cobrar un cànon del 5% dels ingressos a les plataformes com Netflix, HBO o Disney + que anirien destinades a obra europea i dels que no es contempla que ni un sol cèntim vagi a parar a produccions que no siguin exclusivament en castellà. Un 1,5% més dels ingressos d’aquestes grans companyies de vídeo en demanda servirien per finançar RTVE i de nou, no s’assigna cap quantitat per la resta de televisions públiques.

El frau podria ser encara més gran i en cas de veure perillar la seva aprovació -la llei contempla altres aspectes que no agraden ni a PP, Vox o C’s-, el govern podria tirar pel dret amb un decret llei, emparant-se en què cal complir obligatòriament les directrius que marca la Unió Europea, malgrat que n’hagi fet una interpretació esbiaixada i favorable al seu projecte de nacionalisme lingüístic espanyol.

Amb un PSC liderant aquest atemptat contra la llengua, i un En Comú Podem que hi votaria a favor, els partits catalans, ERC, JxCat, PDeCAT i la CUP tenen una missió clara i una responsabilitat històrica de parar aquest cop letal contra la llengua catalana. Afortunadament, tenen una bala, l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat. A cap grup parlamentari català no li hauria de tremolar el pols a l’hora de fer caure un govern amb una política lingüística enemiga del català i un model d’Estat recentralitzador. El PSOE, i si no dona un cop de puny a la taula, Unides Podem, han demostrat que busquen el mateix que la dreta i l’extrema dreta; la supremacia del castellà i la mort civil del català, euskera, aranès i gallec.

Si Pedro Sánchez vol veure garantida la seva continuïtat al capdavant del govern espanyol i no enfrontar-se a la incertesa d’uns comptes prorrogats o unes noves eleccions, ha de desistir del seu intent d’amenaçar el futur del català. Entre el plec de condicions de les formacions catalanes per donar llum verda als pressupostos a Pedro Sánchez, hi ha d’haver una llei audiovisual, adaptada a les directrius europees, que estableixi percentatges i quotes definides d’obligat compliment a favor de la llengua catalana. Una normativa que blindi el marc competencial nacional i allunyi la voluntat intervencionista i recentralitzadora de l’Estat. Cap taula de diàleg valdrà la pena, ni esperança d’acord amb Espanya serà real, si en una qüestió tan essencial com la protecció del català en l’àmbit audiovisual, des de Catalunya se cedeix a les pretensions de l’executiu espanyol, votant uns comptes sense lligar prèviament una normativa favorable. Des dels escons catalans, no es poden cedir els vots a uns pressupostos si existeix la més mínima possibilitat que Espanya tiri endavant amb la seva pretensió d’erradicar el català del món de l’entreteniment i condemnar-lo a la mort social.

O s’arrenca un compromís per una llei audiovisual que protegeixi la llengua catalana o que s’espavili el PSOE i Unides Podem a salvar la governabilitat d’Espanya sense el suport dels partits catalans.
Informa:RACOCATALA.CAT (21-IX-2021)

87 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: