“La llei de llengües de França: esperança o museu ?”
A inicis d’abril, l’Assemblea Nacional aprovà un text definitiu de la Llei relativa a la protecció patrimonial de les llengües regionals i a llur promoció. És quelcom a celebrar per les llengües minoritzades de l’Estat francès?

( ERNEST MONTSERRAT i ÒSCAR-ADRIÀ IBÁÑEZ )

Ens situem al 2015, amb una França governada pel socialista François Hollande, que també disposava de majoria a l’Assemblea Nacional francesa (la cambra baixa), la majoria de senadors de la dreta conservadora van tombar una iniciativa de reforma constitucional proposada per la Ministra de Justícia francoguaianesa Christiane Taubira que havia de permetre la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (coneguda per les inicials CELROM), la qual cosa havia de suposar un marc de reconeixement de drets per als parlants de les llengües pròpies del territori francès, com ara el català, el basc, el bretó, l’alsacià , el cors o les llengües canac, entre d’altres.

Convé destacar que França ja va signar la carta el 1999. La ratificació seria la continuació de la signatura que la compromet de manera selectiva a alguns dels compromisos de la carta en els graus més baixos. En contrast, la ratificació de l’Estat espanyol és per a tots els compromisos en aquelles llengües declarades oficials pels seus Estatuts, com pot ser el català a la Catalunya sota administració de la Generalitat, el País Valencià o les Illes Balears.

Si mai volguessin ratificar la CELROM a la francesa, l’Estat francès es comprometria a permetre l’educació en llengües pròpies a les famílies que ho demanessin en els territoris on són parlades en cas que n’hi hagi un nombre suficient. A les administracions públiques i a la justícia no prendrien cap altre compromís que publicar les principals lleis també en les llengües pròpies diferents del francès i les publicacions de les administracions regionals o locals. Això vol dir que no prendrien el compromís de fer servir les llengües pròpies ni tan sols el d’acceptar escrits en aquestes llengües. A nivell de mitjans de comunicació, es comprometrien a fomentar la presència d’aquests idiomes als mitjans existents, però no garantirien la creació de mitjans en aquesta llengua. I ni així no ho fan.

Aquella esperança frustrada s’ha revifat aquest 8 d’abril, quan l’Assemblea Nacional ha aprovat un text definitiu de la Llei relativa a la protecció patrimonial de les llengües regionals i a llur promoció, un text impulsat pel regionalista bretó Paul Molac (electe inicialment a la coalició de La República en Marxa del president Macron). Després d’una retallada dels articles educatius a l’Assemblea, el Senat els va recuperar gràcies a la iniciativa dels conservadors Els Republicans (que el 2015 havien votat contra la ratificació de la CELROM). Definitivament, en la votació final a l’Assemblea, la divisió del partit de govern LREM, els diputats catalans i occitans del qual van votar a favor de la llei, va aconseguir que s’aprovés. A finals d’abril, però, alguns diputats contraris a la llei han presentat un recurs al Consell Constitucional. Com a l’Estat espanyol, els tribunals decidiran sobre la política lingüística estatal.

El supremacisme francès continuarà sent la ideologia d’estat i uns grups de població continuaran gaudint de més drets i prestigi que els altres

La nova llei ha de permetre que les famílies puguin demanar l’educació de la llengua pròpia del territori (en modalitat immersiva o bilingüe amb el francès) i, en cas de no disposar de la possibilitat de rebre-la al propi municipi, poder-se escolaritzar en un altre municipi, amb la mobilització dels recursos assignats a cada escola corresponent. També permet (que no obliga) a les administracions locals fer servir la llengua pròpia al costat del francès en la cartelleria oficial (en cartells nous o que es renovin). També autoritza per primera vegada a emprar caràcters que no existeixen en francès a l’hora d’inscriure nadons, que en el cas del català hauria de permetre l’ús del punt volat, com per exemple en noms com Gal·la o Gisel·la.

Aquesta nova normativa podria ser útil per a estendre el coneixement de la llengua. Actualment només una quarta part dels alumnes nord-catalans poden estudiar l’assignatura de català o amb el català com a llengua vehicular. Una major extensió del coneixement, no és necessàriament una extensió de l’ús o una reintroducció de la transmissió familiar (ara mateix, només un 0,7% de les famílies joves parla en català amb els fills), però sí que pot suposar una competència general entre la població que podria arribar a tornar a situar el català com la llengua més comuna entre la població catalana a banda i banda de l’Albera.

La nova situació, però, és encara ben lluny d’haver situat la llengua catalana (i la resta de llengües oficials) en una posició de dignitat i igualtat amb la llengua francesa. El supremacisme francès continuarà sent la ideologia d’estat i uns grups de població continuaran gaudint de més drets i prestigi que els altres. Ara bé el gran consens social del supremacisme francès es podria estar erosionant, i un nou exemple n’és el fet que l’Assemblea Francesa ja ha enviat al Senat la llei de la «França dels accents» , impulsada pel diputat d’origen català de la República en Marxa Christophe Euzet, i introdueix al codi penal i al codi del treball un supòsit de discriminació per l’accent. Aquests comportaments discriminatoris, que són molt estesos a França, reben el nom de glotofòbia. Com a exemple, podem situar el mateix Primer Ministre Jean Castex (d’origen occitanocatalà) i la presentadora Marie-Sophie Lacarrau (occitana que va estudiar a Perpinyà) que han rebut comentaris i cartes de desaprovació pel seu accent.

Així doncs, som davant d’un canvi? La lluita contra la glotofòbia és indubtablement una lluita contra el supremacisme que situa un grup social poderós (el que parla amb un accent de Paris de classe benestant) en una posició de poder i que permet de perpetuar aquestes posicions per mitjà de la discriminació. Ara bé, estar preocupats per l’atac a la glotofòbia també significa centrar-se en la marca d’unes llengües que, en la majoria de casos, ja són molt residuals pel que fa a l’ús i no en la recuperació d’aquestes llengües. De fet, el codi penal que ara podria afegir la discriminació per l’accent, continuarà recollint com a supòsit de discriminació el de fer-ho per la capacitat d’expressar-se en un idioma diferent del francès, fet que continua situant els parlants de francès en una posició superior i podria obstaculitzar mesures de promoció del català a l’àmbit públic i privat.

Com sovint argumenten els experts, la utilitat de la política lingüística ha de ser la de garantir els usos lingüístics, en aquest cas la revitalització del català i la resta de llengües pròpies de l’Estat francès. Sembla ser que, com en molts altres casos, podria ser que s’estigui fent tard.

A l’Estat espanyol, en canvi, el nombre de parlants i la situació de moltes de les llengües pròpies diferents del castellà, en especial el català, fa que hi hagi marge per salvar aquestes llengües i garantir que els habitants del futur puguin continuar parlant-les. Convé destacar que, després d’una dictadura amb una legislació lingüicida, Galícia ha perdut molts més parlants de gallec que abans de la mort del dictador. Les dades de la darrera enquesta oficial d’usos lingüístics gallega, del 2013, mostraven una gran diferència entre els majors de 65 anys, el 73,8% dels quals fan servir el gallec de manera predominant, i els menors de 15, el 74,9% parla predominantment en castellà (un 47,1% parla sempre en castellà i un 27,7% més en castellà que en gallec).

Davant d’aquesta situació, el manteniment d’aquesta diversitat lingüística que se’n va, no forma part de les prioritats dels principals partits que, fins i tot, prenen mesures de manera regular en el sentit contrari: el de continuar amb la primacia legal i social del castellà. El darrer exemple el vam trobar el passat 11 de març, la majoria d’articles d’una Proposició no de Llei presentada per Unides Podem, ERC, JxCat, PDeCAT, CUP, PNB, EH Bildu, BNG, Compromís i Més País que reclamaven un cop de timó de l’executiu per cercar la igualtat de drets lingüístics entre els parlants de castellà i de la resta de llengües pròpies del territori espanyol.

Com sovint argumenten els experts, la utilitat de la política lingüística ha de ser la de garantir els usos lingüístics, en aquest cas la revitalització del català i la resta de llengües pròpies de l’Estat francès

La votació es va sumar a un reguitzell de fracassos, especialment per un exemple clar que la gestió de les llengües és un conflicte d’interessos i es prioritzen els interessos de la majoria demogràfica castellanoparlant als de la resta fins al punt de negar-se sistemàticament (també per part del PSOE) a demanar la capacitació en català, occità, basc o gallec per treballar a l’administració de l’Estat als territoris en què aquestes llengües són oficials, com ara ja es demana la capacitació en castellà arreu de l’Estat (independentment de si és llengua pròpia del territori o no). Així doncs, els drets d’uns eventuals interessats en la funció pública passen per sobre dels drets de la ciutadania que té com a llengua habitual el català o una altra llengua pròpia diferent del castellà.

Tot això passa en un context en què el PSOE i els partits catalanistes han revalidat la majoria electoral que obtingueren el 2015 en les darreres eleccions al Congrés, però també en les eleccions a les Corts Valencianes i al Parlament de les Illes Balears. Podem afirmar que els pactes del PSOE no han passat prou factura entre el seu electorat. El PSOE necessita els partits catalanistes per continuar al govern però ni tan sols en aquesta situació és possible exigir la igualtat lingüística i un pla de xoc per la normalització de les llengües pròpies diferents del castellà. Cal que aquests partits posin la llengua com a prioritat per un canvi de rumb en política lingüística. La disminució de la base de parlants també suposarà una pèrdua de pes electoral per a aquests partits (o els partits catalanistes del futur). Salvar la llengua és també salvar la possibilitat de tenir drets col·lectius. Cal que sigui al centre de les negociacions i els pactes.

En conclusió, a cap dels dos estats que minoritzen la llengua catalana no es preveu una política lingüística favorable a les llengües no estatals, com a mínim en el curt termini. Hi ha, però, grans diferències entre un estat i l’altre, i per més que a França hi hagi canvis molt tímids, encara és molt lluny d’una política lingüística decent. La nova llei que motiva aquest article és un èxit de l’aproximació patrimonialista de les llengües: valora la llengua com un patrimoni immaterial. Si bé en el cas francès és un avenç, és una perspectiva perillosa i amb les potes molt curtes. Si veiem les llengües com a peces de museu mirarem de conservar-les, però justament per això ni se’ns passarà pel cap fer-les servir. I és precisament aquí on cal anar amb compte i on rau la diferència principal entre el reconeixement que hi ha a l’Estat espanyol i el que hi ha al francès.
Informa:CRITICA.CAT (17-5-2021)