“Soldats d’Espanya”
( JOSÉ ANTICH )

No deixa de ser sorprenent el poc enrenou que hi ha hagut amb la notícia que el govern de PSOE i Podemos que encapçala Pedro Sánchez hagi decidit reformar la llei de seguretat nacional per introduir una modificació gens menor com és que es puguin posar a disposició de l’estat espanyol els ciutadans majors d’edat perquè puguin ser obligats a fer prestacions personals quan es declari a Espanya un estat de crisi. Deu ser la calor d’aquests dies de juliol que ha fet emmudir —o tenir un perfil baix— els partits independentistes davant d’una iniciativa tan perillosa, a més de forassenyada, que acaba sent una militarització de la ciutadania en tota regla, o potser és que esperen a reunir aquest dilluns les executives per expressar la seva oposició.

Sigui com sigui, la notícia és sorprenent i no vull ni pensar què hauria dit una formació com Podemos —del PSOE no m’atreveixo a aventurar la seva actitud, ja que darrerament és imprevisible— si la iniciativa hagués estat del que s’ha denominat el trifachito, una hipotètica aliança de govern entre el Partit Popular i Vox i les restes del naufragi de Ciutadans, si arribat el moment els queda algun diputat per sumar. L’autodenominat govern més progressista de la història sembla que s’ha deixat la brúixola a casa pel que fa a drets i llibertats, ja que la música d’aquesta llei sona a temps pretèrits i a quan va ser suprimit el servei militar obligatori. Potser algú ha pensat que no hi ha res millor que ser una mena de soldats d’Espanya a la reserva. Molt d’esquerres, realment, no ho sembla.

Però la política és sempre una capsa de sorpreses i un es pot dir Pedro Sánchez, presentar-se a les eleccions proclamant amb tota solemnitat que suprimirà la denominada llei mordassa i, tot seguit, oblidar-se del compromís, girar com un mitjó la promesa amb excuses de dificultats parlamentàries, i a través d’una altra llei —en aquest cas la de seguretat nacional— cridar a files tots els majors d’edat, intervenir empreses o, fins i tot, intervenir béns. Deu ser que la mobilització de l’independentisme per protestar contra allò que el perjudica ha passat a millor vida i que ara el que es porta és ser xupiguai i alçar la veu tan poc com sigui possible.

Des que han sortit —per sort— els presos polítics de les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Was-Ras, hi ha un sentiment força generalitzat al món independentista de final de cicle. Els indults se sabia que un dia o altre arribarien i que la pressió internacional posaria prou arguments en forma d’ajuts europeus perquè Pedro Sánchez es quedés sense raons. Però el retorn dels exiliats i el final de la repressió segueixen un calendari judicial, i aquí el Suprem és l’únic que porta la batuta. I el govern espanyol ja ha dit que amnistia, referèndum i autodeterminació no seran objecte mai d’una negociació. No és que s’hagi d’avançar enmig de l’espessa selva amazònica, és que davant hi ha una muralla amb més quilòmetres que la xinesa.
Informa:ELNACIONAL.CAT (5-VII-2021)