LA LLENGUA, RESIDUAL: NOMÉS 1 DE CADA 1.000 EUROS DE LA GENERALITAT “INDEPENDENTISTA” ES DEDICA AL FOMENT DEL CATALÀ

“Una llengua infrafinançada”.
Només 1 de cada 1.000 euros de despesa de la Generalitat es destina al foment del català.
( RUDOLF ORTEGA )

Si una cosa no han sabut fer els partits polítics partidaris de la normalització lingüística, que sempre han sigut majoria al Parlament, ha estat contrarestar el discurs tavernari que deia que això de la llengua eren xiringuitos, que era un malbaratament, que no es feia sinó subvencionar els amiguets, i qualsevol cosa que tingués a veure amb la pretensió d’estendre la llengua era titllada d’identitària. I esclar, arran de la crisi del 2008 no va trigar gaire a arrelar el missatge que era molt millor mantenir quiròfans que no pas destinar diners a una cosa que només feia que separar-nos.

I ningú va voler baixar a l’arena per rebatre la demagògia, ja fos per no embrutar-se en el fang, ja fos per no semblar massa de la ceba, i aquell discurs va acabar fent forat, com si la llengua, dins l’edifici de l’Estat del benestar, fos una cosa petita i prescindible. Ara són molts els que afirmaran que és molt millor disposar de més llits d’hospital que no pas tenir doblada l’última de Pixar, com si una cosa hagués d’excloure l’altra, com si el foment de la llengua no mereixés formar part de les polítiques públiques. A França ho tenen molt clar amb la seva coneguda política de subvencions a la indústria audiovisual, i Espanya inverteix molt més a promoure el castellà fora de les seves fronteres que no pas la resta de llengües de l’Estat de portes endins. Els mateixos que haurien canviat el català per quiròfans no van proposar mai el tancament de cap seu de l’Instituto Cervantes.

Sembla que fins i tot ens ho hem cregut, i tenim coll ben avall que els recursos per destinar a la llengua són migrats; i per força ho han de ser, tenint en compte les estretors del model de finançament i que amb un tracte fiscal diferent les coses serien d’una altra manera. Però, sigui com sigui, el cert és un cop d’ull als últims pressupostos revela que la llengua és a la cua de les polítiques públiques, a una distància tan sideral de les porcions més generoses del pastís del benestar que resulta risible fer creure que, de debò, el nombre de beques menjador, o la despesa en recerca, o les millores en les infraestructures depenen realment de si es fan o no cursos al Consorci per a la Normalització Lingüística.

D’acord amb els últims comptes públics, la inversió en el foment del català arriba als 42 milions d’euros —és molt?, és poc?— d’un total de 36.008 milions de la despesa total de la Generalitat, xifra que representa un desorbitat (ironia) 0,11%. Sí, això de la llengua catalana, que tant de temps ens ocupa i que poc o molt creiem que s’erigeix en patrimoni cultural o simbòlic, s’endú poc més d’1 euro de cada 1.000; i el que és pitjor, hem deixat que arrelés la idea que aquest euro i escaig no permetia garantir els serveis públics elementals amb gairebé 999 euros més. No cal ni dir que, amb tota la lògica, encapçalen la despesa les carpetes de Salut (arrodonint, 9.800 M€), Educació (6.700 M€), finançament municipal (3.700 M€) i Transport (2.800 M€).

El fet que aquests 42 milions no són precisament una fortuna ho demostra la posició que ocupa la llengua catalana en la llista de les polítiques de la Generalitat, segons el document Un país de prosperitat compartida, en què es detallen els pressupostos del 2021. De les 35 polítiques consignades, el català es troba a la 30a posició, que podria perdre a mans de “Altres actuacions de caràcter econòmic” (no diu quines), i bastant per darrere del desenvolupament empresarial (més de 49 M€), el foment de l’esport (75 M€) o el turisme (156 M€). I no es pot afirmar que siguin diners dilapidats: d’aquests 42 milions, 33 van a parar al Consorci, que preveu, entre altres mesures, donar formació de català a 85.000 persones.

Ningú diu que quadrar uns pressupostos sigui fàcil, ni que per garantir el finançament per al català calgui delmar partides bàsiques, però fa anys que la política lingüística es basa en el voluntariat i la conscienciació col·lectiva (amb la sonsònia del depèn de tu), tot buscant subrogar la supervivència de l’idioma en el parlant i la seva implicació. I, com en tot, per a la llengua també calen diners.
Informa:ELPAIS.CAT (31-3-2021)

149 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: