LA MARCA DE L’ESCLAU ÉS PARLAR LA LLENGUA DEL SENYOR

“LLengua i poder”
(SALVADOR CARDÚS )

Hi ha el risc que les reiterades provocacions i les agressions directes en contra de la llengua catalana com les de fa poc ens distreguin de quines són les veritables i profundes raons que les expliquen. Vull dir que, més enllà de les males intencions partidistes, l’estructura de poder que ordena la relació entre Espanya i els Països Catalans té en la llengua un dels seus principals instruments: de dominació per als uns i de resistència per als altres.

Dit d’una altra manera: quan la provocació o l’agressió és explícita, es pot arribar a pensar que tot es redueix a una qüestió de males voluntats, i que si es pogués tractar amb bona gent, el problema s’hauria acabat. I no és així: la llengua és, al marge de voluntats subjectives, un espai destacat de confrontació política. És per això que, més enllà dels brots d’agressivitat desbocada, per entendre les condicions reals del conflicte cal analitzar els períodes de suposada tranquil·litat, dels pretesos temps de pau lingüística.

I és que les llengües no són només eines de comunicació, sinó també instruments de poder que tant poden estar al servei de la creació d’una comunitat política, d’una nació, com al servei del seu genocidi cultural. Les llengües creen les condicions per a una existència col·lectiva adaptada a cada moment, transcendint cadascun dels individus que les empren. La llengua és l’eina que situa la relació social en un determinat context cultural i històric. I és aquest context el que atribueix sentit a la vida social a través d’una memòria que actualitza el passat per projectar-lo cap al futur. Vet aquí la grandesa d’una llengua. Però és també a causa d’aquesta grandesa que es pot convertir en l’objectiu a abatre per a qui vol anorrear la comunitat que edifica.

Així doncs, tot intercanvi lingüístic és un acte de poder, tant quan es produeix entre els parlants de la mateixa llengua -vinculant-los entre ells-, com en els intercanvis entre diverses llengües quan entren en contacte. No es tracta de bones voluntats particulars, sinó de condicions estructurals. Si la relació entre Espanya i els Països Catalans, entre el poderós estat nació espanyol i la nació políticament precària dels territoris que parlen català, és de naturalesa quasicolonial, llavors la naturalesa política d’aquesta relació s’expressarà en uns determinats usos i comportaments lingüístics i forçarà els conflictes propis d’una relació de subjugació. I això al marge de les intencions i percepcions subjectives que en tinguin els mateixos parlants.

Per això, en un marc de dominació i dependència, presentar les llengües de cada part com a mers instruments de comunicació políticament innocents és una manera d’emmascarar la relació de poder, cosa que òbviament afavoreix la posició de la llengua dominant. També és aquesta desigualtat estructural la que explica l’eficàcia de les conductes condescendents del dominador -allò d’agrair les quatre frases en català del rei d’Espanya-, o la que dona compte del fet que el canvi a la llengua dominant sigui interpretat com una mostra de “bona educació”. La condescendència del fort i la reverència del feble són mecanismes eficaços en tota dominació perquè materialitzen l’exercici de la violència simbòlica, que és la que s’exerceix amb la complicitat de la víctima. Ja ho deia Tàcit: “La marca de l’esclau és parlar la llengua del seu senyor”.

La conclusió sembla clara: això no va ni de percentatges en el doblatge o la producció audiovisual, ni d’eficàcia del model d’immersió. Això només és supervivència. L’existència del català -i de la nació que contribueix a crear- depèn en últim terme de l’emancipació política de la comunitat per superar el marc actual de dependència estructural. Per això, mantenir el català en totes les formes de relació no és pas un menyspreu a la llengua espanyola sinó un veritable acte de desobediència a la imposició estructural de la dominació política que aquesta llengua, ara i aquí, porta afegida.
Informa:ARA.CAT (27-XII-2021)

244 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: