LA MORT SILENCIOSA D’ESPAÑA GLOBAL, EL PRINCIPAL APARELL DE PROPAGANDA CONTRA L’INDEPENDENTISME

( ORIOL BÄBLER )
Sense pompositat ni artificis, gairebé en silenci, el 21 de setembre d’enguany el govern espanyol va enterrar definitivament España Global, la principal arma de propaganda contra l’independentisme. La desaparició de l’organisme era un rumor que es va començar a coure durant la reestructuració estival de l’executiu. Finalment, ja a la tardor, el ministre José Manuel Albares ho va deixar per escrit, quan el BOE va publicar el nou organigrama d’Afers Estrangers.

Després de tres anys de guerra bruta, la secretaria d’estat, que ha acumulat tota mena d’escàndols, sobretot sota la direcció d’Irene Lozano, s’ha evaporat sense deixar rastre. El context polític, certament, ha ajudat el PSOE a renunciar-hi. Amb els presoners polítics indultats, el govern de Catalunya, especialment ERC, ha congelat qualsevol via unilateral, si més no a curt termini, en canvi d’explorar la viabilitat de la taula de diàleg.

La gestió d’España Global

L’arribada del PSOE al govern espanyol el 2018, després de la moció de censura contra Mariano Rajoy, va implicar, rere unes formes més obertes “al diàleg i la reconciliació”, un enduriment del discurs i de la propaganda contra l’independentisme. L’artífex d’aquesta maniobra fou el ministre d’Afers Estrangers d’aleshores, Josep Borrell, que abans d’aterrar al palau de Santa Cruz de Madrid, ja acumulava un bon historial d’atacs i declaracions polèmiques contra el sobiranisme català.

El setembre del 2018, aprofitant la crisi d’imatge de l’estat espanyol, especialment després de la repressió contra l’1-O, Borrell va decidir de reconvertir la decadent Marca España en un nou aparell de propaganda de l’estat. Aquest organisme, denominat España Global, va deixar de ser un alt comissionat i es va integrar directament en el ministeri com una secretaria d’estat, cosa que anava acompanyada d’un pressupost específic, que anà augmentant amb el pas del temps (més de 13 milions el 2021).

“Hem de presentar Espanya com una democràcia plena”, va assegurar el cap de la diplomàcia espanyola en un acte del Foro España, sense amagar les intencions reals del nou organisme: combatre l’independentisme i l’acció exterior de la Generalitat. En l’enrenou dels canvis, Borrell també va despatxar el director de la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros –pare de l’actual portaveu de Vox al congrés espanyol–, i hi va col·locar Irene Lozano al capdavant.

L’elecció de Lozano no fou pas perquè sí. Era l’última peça d’un engranatge pensat i dissenyat per a la guerra bruta contra l’independentisme. La seva trajectòria política, més enllà de ser una demostració de supervivència, també era un exemple de defensa de l’espanyolitat. Entre el 2011 i el 2015 va ser diputada d’UPyD i abans del 9-N va justificar així a Eldiario.es l’aplicació de l’article 155 contra la Generalitat: “Nosaltres fa temps que diem que hi ha coses a Catalunya –com la incapacitat de garantir als nens que s’eduquin en la seva llengua materna– que justificarien la utilització de l’article 155, que no és suspendre l’autonomia. És simplement dir al president de la comunitat autònoma ‘escolti, actuï d’aquesta manera per garantir els drets de tots’. I si no ho fa, es pot portar aquesta proposta al senat i retirar-li les competències per un període concret.”

De totes maneres, la història de Lozano amb UPyD es va acabar de manera abrupta, quan va perdre les primàries per a encapçalar el partit. La candidatura d’Andrés Herzog es va imposar per un marge molt estret a la seva, on també hi havia Toni Cantó. Més tard, va estripar el carnet de militant i va renunciar a la seva acta de diputada.

En aquest context, va flirtejar amb Ciutadans per incorporar-se al projecte d’Albert Rivera, però les negociacions amb el secretari d’Organització, Fran Hervías (actualment a l’òrbita del PP), no van arribar a bon port. Finalment, Pedro Sánchez va decidir de repescar-la per al PSOE i la va integrar com a independent a les llistes electorals del 2015.
Intoxicació global

El mandat d’Irene Lozano va anar marcat per les atzagaiades i per les sortides de to contra l’independentisme. Poc després de ser nomenada, en una entrevista a l’agència EFE, va assegurar: “El procés ha estat una fake news gegantina i les conseqüències les vivim ara […]: una societat partida en dos, i quan la desinformació trenca la convivència, amenaça la democràcia.”

Però això no va ser tot. En una intervenció a la BBC, Lozano va titllar els presos polítics de criminals, cosa que en vulnerava la presumpció d’innocència, atès que encara eren en presó provisional tot esperant sentència. A més, va comparar el referèndum de l’1-O amb una violació. “El sexe no és pas prohibit, com votar, que tampoc no ho és. Tanmateix, no es pot fer a la força. Has de tenir permís per a fer-ho; si no, és una violació”, va declarar davant l’estupefacció del presentador de Sky News.

Més enllà de les declaracions explosives, la secretària d’estat també es va encarregar de coordinar l’estratègia dels dos-cents diplomàtics espanyols en ambaixades i consolats per contrarestar la imatge de l’independentisme a l’exterior. Fins i tot va decidir de participar personalment en aquesta estratègia. El maig del 2019 va lliurar una carta signada per Ana Pastor al vice-president del Bundestag, Wolfgang Kubicki, en què expressava la preocupació per l’admissió a tràmit d’una moció sobre Catalunya. Segons la missiva, el debat posava en dubte l’estat de dret a Espanya i lamentava el suport de Die Linke a l’independentisme.

Mesos més tard, España Global va fer extensiva la campanya a periodistes i institucions estrangers. Va editar i enviar un document de vora noranta pàgines que resumia l’argumentari antiindependentista del govern de Pedro Sánchez. Entre més coses, el report promocionava les tesis de la fiscalia espanyola i d’alguns testimonis sobre el referèndum de l’1-O. Tenia un contingut tan esbiaixat que el president de la Generalitat, Quim Torra, es va querellar contra Lozano per prevaricació, calúmnies i obstrucció a la justícia, però la fiscalia va arxivar el cas.

La tardor del 2019, abans de fer-se pública la sentència contra el procés, Lozano va demanar de comparèixer en una comissió del senat francès per replicar la carta i el manifest en favor de Catalunya que van signar gairebé un centenar de senadors i diputats. “El que hi ha en joc a Catalunya no és ni la llibertat ni la democràcia: és el desafiament general de l’auge dels nacionalismes a Europa”, va dir la secretària d’estat, que va provar de vincular l’independentisme amb l’extrema dreta francesa, italiana i britànica.

Ara, les paraules de Lozano van topar amb una resposta contundent del senador socialista Simon Sutour, que era un dels signants del manifest. “No som víctimes de cap campanya de desinformació dirigida pels independentistes. Ningú no ha forjat la meva opinió. Conec Espanya. Conec bé Barcelona. I els meus col·legues consignataris també”, li va etzibar.
La sentència i la caiguda en desgràcia

A final d’octubre, Lozano es va traslladar a Barcelona, on abans havia participat en unes jornades de Societat Civil Catalana en favor de “la convivència lingüística”, per tal de reunir-se amb els cònsols i fer-los arribar la presa de posició del govern de Pedro Sánchez sobre la sentència del Suprem contra el procés. Però el dia es va acabar convertint en un autèntic malson.

L’ANC i el Pícnic per la República van organitzar una protesta a la rodalia de l’Arxiu de Barcelona, on s’havia de fer la reunió, que va concentrar uns quants centenars de persones. Finalment, el Ministeri d’Afers Estrangers va suspendre l’acte, però dient que el motiu era el temporal de llevant que afectava la ciutat i no pas la protesta.

A més, aquell mateix dia, España Global va ser focus d’una altra polèmica a les xarxes socials. El compte de l’organisme a Twitter va difondre un vídeo de dibuixos animats, fet per una entitat unionista, que deia que els presoners polítics havien estat condemnats pel Tribunal Suprem “per haver actuat al marge de la llei” i no “per les seves idees”. Així mateix, presentava Junqueras com un delinqüent vestit amb un pijama de ratlles i un antifaç. “No preteníem ferir ningú, ni tan sols aquells que ens descriuen com un estat feixista exercint el seu dret de llibertat d’expressió”, va dir més tard el govern espanyol.

Entre la primavera i l’estiu del 2019, Lozano va sonar com a possible substituta de Borrell al capdavant del ministeri d’Afers Estrangers. No obstant això, s’havia ficat tantes vegades de peus a la galleda que no va arribar ni a la cursa successòria. El novembre, quan Borrell va ser nomenat cap de la diplomàcia europea, Sánchez va col·locar Arancha González Laya al palau de Santa Cruz.

D’un perfil més tècnic que no pas incendiari, Laya va decidir de prescindir de Lozano el gener del 2020. L’ex-diputada d’UPyD, sense ministeri ni secretaria d’estat, va acabar al Consell Superior de l’Esport i més tard entre les files socialistes a l’Assemblea de Madrid.
El reenfocament i la decadència

El canvi a Afers Estrangers també va implicar un reenfocament del projecte d’España Global, de manera que la secretaria d’estat va deixar de ser un simple aparell de propaganda. D’aquesta manera, Laya en va reforçar el pressupost i l’estructura, tot afegint les competències en diplomàcia econòmica i l’Oficina d’Informació Diplomàtica (OID).

Manuel Muñiz, fins llavors degà de l’Escola d’Afers Globals i Públics de l’IE Business School, va ser l’encarregat d’agafar el timó. Com la ministra, tenia un perfil més aviat sigil·lós, però mantenia estable el rerefons ideològic. Mesos abans de ser nomenat, el nou secretari va signar un article a El País en què enumerava els desafiaments de l’estat, entre els quals esmentava el “nacionalpopulisme” i la dependència del sistema polític espanyol dels partits catalans i bascs.

Sota la direcció de Muñiz, España Global va deixar enrere les grans pífies i els escàndols. Ara, la desaparició dels mitjans de comunicació també va implicar una pèrdua de pes gradual, fins a convertir la secretaria d’estat en una cosa gairebé residual. La pandèmia i el context català, sense grans protestes ni daltabaixos polítics, també van afavorir aquest procés de decadència.

El maig d’enguany, en una entrevista poc abans de deixar el càrrec, Muñiz va assegurar que la crisi d’imatge d’Espanya tenia per origen “equivocacions o errors” dels governs de Rajoy, sobretot durant l’1-O, però també de Pedro Sánchez. “És molt més fàcil i ràpid de difondre un relat simple com el que ha utilitzat l’independentisme –David contra Goliat, l’oprimit contra l’opressor, urnes, manifestacions i banderes– que no explicar com durant més de quaranta anys de democràcia, Catalunya ha aconseguit els seus màxims nivells d’autogovern, protecció i respecte a la identitat, la llengua i el pluralisme polític. A aquesta tasca es va dedicar gairebé en exclusiva España Global des de final del 2018 fins al 2020”, afegia.

El 10 juliol de 2021, poques setmanes després dels indults als presoners polítics, Sánchez va decidir de remodelar el seu govern. Entre les cares que van caure hi havia Arancha González Laya, especialment qüestionada per la manera com havia gestionat l’anomenat cas Gali –l’entrada secreta del dirigent del Front Polisario a l’estat espanyol per a rebre tractament contra la covid-19. Fou substituïda per José Manuel Albares, el tercer ministre d’Afers Estrangers en tres anys.

L’endemà, Muñiz va presentar la dimissió, tot adduint motius personals, però la decisió era indestriable de la destitució de la ministra. El secretari d’estat va desitjar sort a Albares i va expressar el desig de tornar al món acadèmic. “Serà des d’allà, des d’on continuaré intentant de contribuir al meu país i la seva projecció internacional”, deia en una carta oberta.

El 14 de juliol, amb una España Global decapitada i sense rumb, l’equip de comunicació de l’organisme va fer les últimes publicacions a Facebook i a Twitter. I així, sense anuncis ni estridències, el govern espanyol desconnectava el principal ariet de propaganda contra l’independentisme.
Informa:VILAWEB.CAT (15-XI-2021)

95 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: