LA NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ A LES BALEARS NO ÉS MÉS QUE UN SOMNI (i 2)

( JAUME CORBERA )
(…)
.. I sobretot aquests anys darrers en què en nom d’un feminisme mal entès els mateixos dirigents, des del govern o des de l’oposició, i qualque locutor de ràdio i televisió, ens han arribat a fer el cuc de l’orella malalt amb l’estupidesa agramatical i absurda de “els treballadors i treballadores”, “els professors i professores”, “les delegades i els delegats”, “els nins i nines”, “tots i totes”, etc etc. Això sí, que ho és, important! Dir aquestes bajanades ha de servir, diuen, per a fer acabar la discriminació de la dona; però per a fer acabar la discriminació de la llengua catalana no cal fer res, perquè –també ho diuen– a la nostra societat no hi ha conflicte de llengües, i es queden tan tranquils… Si qualcú, però, gosava dir que a la nostra societat no hi ha conflicte “de gènere”, el crucificarien… Si haguessin posat tant d’esforç a dignificar i normalitzar el català com n’han posat a dir la ciutadania, el professorat, l’alumnat, els pares i mares, els mestres i les mestres, els nins i nines, i altres perles d’aquest estil, segur que hauríem avançat molt en la consideració social de la nostra llengua i en el seu ús correcte.

La normalització del català a les Balears no és més que un somni, un desig, de la minoria de la població que creu en els drets dels catalanoparlants com a tals, de la minoria conscienciada que voldria que la seva llengua, la manifestació externa més clara de la seva personalitat, fos reconeguda com es mereix ser-ho qualsevol llengua al món, si partim de la consideració que ningú és superior a ningú, que els drets humans inclouen el dret a la normalitat de la llengua pròpia, que qualsevol comunitat amb una llengua ha de tenir els mateixos drets que qualsevol altra i que aquests drets són inherents a tota comunitat assentada històricament en un espai territorial determinat, com ho és la nostra, segons la Declaració universal des drets lingüístics. Hi ha polítics que s’umplen la boca de proclames a favor de la llengua del país, però aquests mateixos quan tenen responsabilitat de govern i podrien dur a la pràctica les seves proclames no fan més que coses simbòliques, que no molestin els qui realment manen i odien el català; per a aquests polítics la llengua catalana és purament cultura (en el sentit elitista), i per això es limiten a donar qualque subvenció per a classes, per a publicar llibres, per a fer teatre, per a organitzar exposicions i conferències, per a recitals de cançó i de poesia, per a la “Setmana del llibre en català”, per a mantenir cases museu (simptomàtic)…

Però no fan res perquè el català tengui presència social de veres allà on hi ha la gran massa: al carrer, al comerç, a l’hostaleria, al cinema, als centres de diversió, a les manifestacions esportives… Ni en quantitat ni en qualitat: la llengua catalana, empobrida, embastardida, marginada, oblidada, més o menys es mantendrà viva oralment i sectorialment encara unes quantes generacions, segurament, però el seu destí és ben clar, si no hi ha un miracle i la societat balear reacciona a temps: la folklorització, la subsistència residual dins els grups minoritaris que mantenguin una mica la consciència d’aqueixa cultura que durant segles va ser la que caracteritzà la nostra societat, de la qual sorgiren a l’època moderna personalitats tan importants com Antoni Mª Alcover, Rafel Ginard, Francesc de B. Moll, Emili Darder, Josep Mª Llompart, Encarnació Vinyas, Marià Villangómez, Joan Castelló… que hi dedicaren tota la seva capacitat intel·lectual. Personalitats que, per a la majoria de la població que actualment habita aquestes illes, ja no són més que el nom d’un carrer o d’un centre d’ensenyament, un nom com un altre, un nom qualsevol, sense interès, una simple etiqueta.
Ai si Alcover alçava el cap i vés com s’ha destruït la llengua qualitativament i com ha estat minoritzada, més encara que al seu temps, la comunitat catalanoparlant balear! Es pegaria tocs pel cap i romandria estafaril·lat, sense polsos! Gràcies, senyors polítics (masculí genèric inclusiu) per no haver fet res ni fer res per a dignificar aquest patrimoni! Mantenguem però l’esperança que les subvencions per a les cases museu i la Fundació Alcover siguin la nostra salvació!
Informa:DBALEARS.CAT (5-6-2020)

170 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: