“La nostàlgia militar d’una història negra ”

( JOAN SAFONT )
El relat oficial ens ha explicat que l’arribada al ministeri de Defensa de Narcís Serra, un socialista català que ni tan sols havia fet el servei militar, va ser decisiva per emprendre la reforma d’un exèrcit que havia estat la biga mestra del règim. Gràcies a la racionalització pressupostària i professionalització de l’exèrcit, més una generosa política de jubilacions i retirs, s’hauria aconseguit portar les Forces Armades del búnquer a l’OTAN, acabant amb el soroll de sabres i acomplint la reforma que la República havia intentat infructuosament. Amb la desaparició del servei militar obligatori i unes quantes dècades de submissió al poder civil, l’exèrcit deixava enrere el seu passat i volia ser percebut com una força de pau que, sota bandera l’ONU, actuava en terrenys de conflicte –guerra d’Iraq a banda.

Els darrers temps, però, s’ha vist que la cultura democràtica no ha fet forat en un exèrcit que des del segle XIX ha tingut un protagonisme essencial en la política espanyola. Com va estudiar el professor Manuel Ballbé –desaparegut aquest any– al llibre Orden público y militarisme en la España constitucional, des de la guerra del Francès fins la Transició l’exèrcit va abrogar-se el control de l’ordre públic amb la repressió com a mètode, el consell de guerra i l’estat d’excepció com a tècnica i la consciència d’estar sempre disposat a salvar la pàtria, passessin monarquies, repúbliques, democràcies o dictadures. El llistat de cops d’estat, d’estats de guerra, sovint decretats pels mateixos militars, i de lleis que donaven màniga ampla a l’actuació de les armes són una constant en la història d’un país marcat al segle XIX pel poder dels “espadones” i els “pronunciamientos”, els canons com a forma de lluita política i la guerra civil com a principal victòria militar. L’aventura colonial va donar a les tropes l’exotisme i el salvatgisme necessaris, sent un malson que perseguia moltes famílies, que no tenien els diners necessaris per evitar que el seu fill anés a servir a Cuba o al Marroc.

L’Exèrcit va arribar al segle XX amb un poder desmesurat, amb una oficialitat privilegiada, esdevenint el principal contrafort de la Corona i intervenint en la política sempre que va poder. La Llei de Jurisdiccions, que els permetia jutjar tot allò que consideraven que injuriava el Rei, la bandera o la pàtria, va despertar l’alçament de Solidaritat Catalana, que no va servir per limitar-los el poder. De fet, amb les corporatives Juntes Militars de Defensa, els oficials van intentar una nova intervenció política en un moment de crisi, amb la figura d’Alfons XIII i el seu costum de borbonear, entre bambolines. El mateix rei va impulsar les arriscades i fanfarrones aventures dels africanistes i va donar el poder al capità general de Catalunya, el general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. El fracàs de la II República en la qüestió militar, va comportar un primer cop d’estat militar encapçalat per Sanjurjo i una guerra civil amb la qual els militars van, de nou, “salvar el país” i que es va allargar amb una dictadura encapçalada pel “generalísimo” Franco.

El franquisme, convertint tot l’estat en una caserna, va extirpar una tradició de militars liberals i maçons, fins i tot progressistes, que va tenir una tímida resurrecció en la Unió Militar Democràtica, inspirada pel cas portuguès, i fortament perseguida. No es pot oblidar que els generals van acceptar el nou règim d’acord amb el testament de Franco, present a tots els aquarteraments, on els demanava que fossin fidels a Joan Carles com ho havien estat a ell. Només cal esmentar el 23F.

En democràcia, el pes de l’herència del franquisme en l’entorn castrense mai del tot extirpada, una nul·la revisió crítica del seu paper en la història contemporània d’Espanya i el caràcter corporatiu i autoreferencial, fa que les Forces Armades estiguin encara avui escorades cap a l’extrema dreta. El cas del general Julio Rodríguez, dirigent de Podemos, és una notable excepció, a qui es va fer pagar amb el deshonor el seu “trencament de la neutralitat” quan va anunciar la seva presència a les llistes del partit. Només cal comparar aquest cas amb el pes de Vox, amb llistes farcides de generals, entre els uniformats, fàcilment distingible en els resultats electorals als districtes on hi ha bases, casernes o acadèmies.

D’acord amb aquesta tradició i aquesta història negra, s’han d’entendre els darrers esdeveniments que si no són soroll de sabres, podríem dir que en tenen la música… militar, per descomptat. Tant els xats colpistes d’antigues promocions de l’Exèrcit de l’Aire com les cartes al cap d’Estat, com la pervivència dels símbols, herois, cançons i mites vinculats a la Legión de Millán-Astray, al feixisme o la División Azul entre soldats oficials, són el senyal d’un passat que no passa per l’Exèrcit, ahir, com avui, disposats a sacrificar-se per salvar el país… de nosaltres mateixos.
Informa:ELTEMPS.CAT (24-12-2020)