LA NOVA JUNTA D’ÒMNIUM COM A SÍMPTOMA: CALDRIA OBRIR EL MELÓ DE LES LLISTES I DELS PENSAMENTS ÚNICS

“La nova junta d’Òmnium com a símptoma”

(MARÇAL GIRBAU)
Aquesta darrera setmana, la Junta Nacional d’Òmnium Cultural ha donat el vistiplau a la llista que encapçala Xavier Antich per renovar la direcció política de l’entitat. Sens dubte, el nou equip que acompanyarà el filòsof i professor en la nova etapa de l’associació cultural més important del país és de primeríssim nivell. Sense desmerèixer la resta de components, noms com Mònica Terribas, David Fernàndez o Joaquim Forn em semblen d’una solvència intel·lectual i programàtica inapel·lables, més enllà de si hom hi combrega o no ideològicament. És a dir, no tinc cap recança que aquest equip, si s’ho proposa, pot tornar a donar l’impuls col·lectiu que en aquests moments necessita Òmnium i el país en el seu conjunt, i així els convido a fer-ho i a comptar amb la gent en tot allò que hi pugui contribuir.

Tanmateix, el cas de l’elecció de la nova junta d’Òmnium crec que posa en relleu un fenomen que, es miri per on es miri, no és positiu ni per a l’associació ni per a Catalunya, i, per tant, que caldria que fos objecte de reflexió de tothom. Parlo del fet que la renovació del govern d’aquesta estructura de la societat civil que reuneix més de 150.000 socis s’hagi fet a través d’una llista electoral única. Aviso: no m’importa gens els motius pels quals hagi estat així. M’és igual si és perquè no hi ha hagut ningú més que hagi expressat interès de muntar una candidatura alternativa; m’és igual si la raó ha estat que en el moment que un grupuscle va començar a fer maniobres per muntar una altra llista, el resultat final ha estat d’integrar-los en una sola candidatura “unitària”; m’és igual si la causa ha estat la manca de temps o de planificació; etc. Sigui l’explicació que sigui, el que qüestiono és que sigui quelcom interessant, positiu, constructiu, edificant, etc., que el país i les seves organitzacions funcionin, aparentment cada cop més d’un temps ençà, sense gaire debat a fons, sense pràcticament oposició ni confrontació internes, amb poc o gens de contrast, sense diatribes ni contrapoders a l’interior.

En definitiva: sense una sana competència dins la mateixa organització que promogui que el grup dominant tingui incentius per treballar millor i treballar-se millor el programa, els objectius i la feina, i eviti de caure en la temptació d’adormir-se o d’alleugerir l’autoexigència en la tasca desenvolupada. L’argument que alguns empraran per contradir-me és que en aquest temps Catalunya i la seva gent necessiten unitat per davant de tot. Hi estic d’acord. Però creure que la unitat passa pel pensament únic és absolutament manipulador i malintencionat. Es pot promoure el combat d’idees sense que això impliqui la lluita fratricida ni la descomposició. De fet, és exactament al revés: com més debat i obertura de pensament hi hagi, més possibilitats hi haurà després de promoure la unitat. El que segur que no promou la unitat és el dogmatisme i el sectarisme. Salvant molt les distàncies, en economia ja sabem què passa quan s’imposa un monopoli o un oligopoli: els grans beneficis d’uns pocs van a costa d’uns consumidors que hi surten sempre perdent, però també van a costa d’una manca d’innovació, de millora i de progrés col·lectius.

Vagi per endavant que això no és un fenomen circumscrit a la bona gent d’Òmnium, car només me n’he servit d’exemple per il·lustrar-ho. De fet , recentment també ho hem vist en d’altres espais com partits polítics, sindicats, entitats de potència cultural com l’Ateneu Barcelonès o els amics de l’Obra Cultural Balear, que renovaran també la direcció amb un equipàs liderat per en Joan Miralles que segur que farà molt bona feina, per bé que, en aquest cas també, a través d’una llista única. Vagi per endavant, també, que aquest article no pretén acusar ningú, i encara menys algú en concret, ans al contrari. Merament pretén, ei si pot ser –que diria el poeta–, d’oferir o proposar una pregunta: si veritablement creiem que el país i la societat sempre avança més i millor quan hi ha la possibilitat de contraposar idees, propostes i posicions, no haurien de ser les mateixes direccions sortints de les organitzacions les qui, de manera sincera i autèntica, incentivessin, facilitessin, promoguessin, fomentessin –i tots els verbs que se us acudin– la pluralitat d’opcions electorals i estratègiques en unes eleccions?

Si volem un país fort, si volem un país amb idees i propostes sòlides, si volem un país amb un teixit recosit, és hora d’obrir de debò el meló de les llistes –i dels pensaments– únics.
Informa:ELTEMPS.CAT (4-2-2022)

82 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: