LA PANTOMIMA DE COLLBONI COM A EXEMPLE DELS MALS DE LA DEMOCRÀCIA

“La pantomima de Collboni com a exemple dels mals de la democràcia”.
Aquest sistema que fa que tu votes un dia i durant quatre anys els polítics fan del teu vot allò que volen erosiona la democràcia.
(VICENT PARTAL )
El primer tinent de batlle de Barcelona, Jaume Collboni, va anunciar ahir que deixava el càrrec per dedicar-se completament a la campanya de les eleccions municipals. “Vull liderar el canvi que la ciutadania ens demana”, va dir. Tot i la dimissió, el PSC continuarà formant part del govern municipal que encapçala Ada Colau, com si no passàs res. La pantomima és, per tant, ben descarada.

Perquè el cas és que Colau ja fa dos mandats que és batllessa i el seu aliat principal ha estat Collboni. En la primera ja va pactar amb els socialistes després d’intentar durant uns quants mesos de governar sense ningú més, tot i que després del suport del PSC al 155 va trencar el pacte. Però en el segon mandat Collboni i Colau han governat junts d’ençà del primer minut fins ahir. Pretendre, doncs, en aquestes condicions encapçalar el canvi (evident) que reclamen els ciutadans de Barcelona és un exercici de funambulisme polític certament descarat.

Tanmateix, no és un cas únic, tot i ser el més cridaner de tots. Fa setmanes que hi ha un degoteig de notícies en ciutats, grans i menudes, sobre moviments de polítics que, pocs mesos abans de les eleccions i de pressa i corrents, canvien sobtadament d’actitud i miren d’esborrar allò que han fet fins ara; o de prometre coses que tothom veu que són incompatibles amb les que ells mateixos han fet fins ara. I canviant de partit i tot, si cal.

I tot plegat és terrible per a la vida pública. Perquè aquest sistema tancat que consisteix que tu un dia votes i els polítics, del teu vot, en fan allò que volen durant quatre anys, sense possibilitat de reclamació, erosiona les democràcies d’una manera evident. Passa a tot arreu, però a l’estat espanyol la cosa és exagerada, perquè és la cirereta que s’afegeix a les limitacions ja conegudes que fan tan inútil el sistema: llistes tancades, poder dels secretaris generals, sistema electoral que afavoreix la dreta rural, etc.

Hi ha països on, conscients del mal que causa aquesta actitud, si més no s’han intentat d’articular fórmules d’intervenció electoral que miren de suavitzar la discrecionalitat dels polítics en relació amb el sistema tradicional. És el cas de tots aquells on es trien les institucions per meitats –cada dos anys es renova la meitat, posem per cas, del parlament o l’ajuntament, de manera que els electors poden castigar els governs a mitjan legislatura, si cal, sense causar cap daltabaix complet. Però a mi encara em semblen més interessants els sistemes de desvotar.

La possibilitat de desvotar o de revocar un mandat abans no s’acabe existeix i és viva en algunes democràcies, tot i que en poques. En alguns casos funciona a partir d’una recollida de signatures per a convocar referèndums que poden fer caure alguns nivells de govern –com ara Alemanya, els Estats Units i l’Argentina. A Letònia, amb les signatures d’una desena part del cens es pot proposar un referèndum per a dissoldre el parlament en qualsevol moment de la legislatura, tret dels primers deu mesos. A Estònia es fan experiments molt interessants amb vot electrònic per tal de fer plegar regidors o batlles d’una manera fàcil en qualsevol moment del període de govern. I, com hom pot suposar, a Suïssa també en tenim exemples notables: sis cantons de la Confederació Helvètica tenen lleis que estableixen els mecanismes de revocació de mandat. Hi ha encara un cas especial i ben curiós, el del Regne Unit, on és el parlament mateix que engega el procediment si un membre de la cambra no es comporta com cal. En aquest cas, si un 10% dels electors de la circumscripció on va ser triat el diputat signa una petició de revocació, és destituït i s’hi convoquen eleccions. El 2019 Fiona Oluyinka, una diputada per Peterborough, va ser la darrera a ser desposseïda del càrrec per aquest mecanisme, després de saber-se que havia mentit sobre una multa de trànsit.

Tot això són iniciatives que, al capdavall, miren de corregir els efectes més perversos d’uns sistemes democràtics, els nostres, molt limitats, perquè deixen els electors desvalguts davant els electes, una volta hem dipositat el vot a l’urna. I per això n’hem de parlar i hem de reclamar canvis.

És veritat que ni amb això no en tenim –no en tindríem– prou quan el polític és capaç de fer coses com aquesta que ha fet ara Collboni. Però acceptar resignadament el sistema electoral que tenim i la manera vigent de relacionar-nos amb els electes, sense qüestionar-la, callar, no tan sols és irresponsable sinó també perillós. Que n’hi ha prou de fer un colp d’ull a Europa, en efecte, per a veure com la desconfiança envers la classe política corca la societat, país rere país.

PS. L’extrema dreta espanyola, tant la política com la mediàtica, s’ha abocat a una guerra interna brutal, que és molt interessant de seguir de prop. Oriol Babler ho explica avui en aquest article: “La guerra de l’odi de l’extrema dreta deriva en una batalla campal entre Losantos i Vox”.
Informa:VILAWEB.CAT (24-I-2023)

37 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: