“La partició de Catalunya”
(VÍCTOR ALEXANDRE )

Un dels problemes inherents als països vençuts militarment és que el colonitzador tendeix a intentar esborrar-los la història i a substituir-la per la seva. És un procés difícil, complex i lent, però que a la llarga, si no hi ha insurrecció, acaba fent forat. N’hi hauria prou de fer una enquesta a peu de carrer per veure el nombre esfereïdor de catalans que desconeixen la història del seu país, més enllà dels fets del 1714. I encara bo, perquè no seria tasca fàcil que ens diguessin els noms d’alguns dels protagonistes d’aquell episodi per més que l’Eixample barceloní, miraculosament, els reti homenatge. Però que no coneguem la nostra història, o que l’hàgim oblidada, no vol dir que no en tinguem.

No és bo anar pel món sense saber qui ets. Els ciutadans del món que tenen un Estat al darrere ho tenen molt més fàcil, perquè ningú no els demana res. Si ets anglès, francès, danès o portuguès no et cal dir res més. Però si ets català tot es complica, sobretot si per oblit o per desconeixement et quedes mut. Una persona sense informació és camp adobat per a la manipulació. Per això és bo que no ens conformem amb les engrunes d’història pròpia que ens deixa una escolarització espanyolitzadora al sud i francesitzadora al nord. Entre una engruna i el pa sencer hi ha molta diferència. En aquests moments del segle XXI encara hi ha molts milers de catalans que es pensen que el fet de referir-nos al Rosselló, al Conflent, al Capcir, al Vallespir i a l’Alta Cerdanya com a Catalunya Nord és un pur caprici folklòric, un terme col·loquial, d’estar per casa, propi de catalanistes. Els mapes internacionals, ja ho sabem, no diuen ‘Catalunya Nord’, diuen ‘França’. Però diguin el que diguin els mapes oficials, diguin el que diguin Espanya i França, la Catalunya Nord és tan Catalunya, com Irlanda del Nord és Irlanda. Una cosa són els pobles i una altra les fronteres administratives.

Un dels episodis més transcendents, i alhora més amagats, de la història de Catalunya és el del Tractat dels Pirineus, un tractat que va suposar la divisió artificiosa i malèvola del nostre país, ordida i executada a la nostra esquena i sense que els catalans d’aleshores en tinguessin coneixement i poguessin rebel·lar-s’hi. En el segle XVII, Catalunya era una nació independent. Però fins a cert punt en el terreny pràctic, ja que les seves dimensions la deixaven als quatre vents de la força militar espanyola i francesa, i, a més, per la seva situació estratègica, la feien molt cobejada per les dues potències.

Arribats aquí, recomano la lectura del llibre “La partició de Catalunya. Història rocambolesca del Tractat dels Pirineus (1658-1660)” (Rafael Dalmau, editor, 2021), de Michel i Annie Bougain. Es tracta d’un llibre editat en francès el 2019 i publicat ara en català amb traducció d’Aleix Renyé i Roser Carol, que, talment com si fos la trama d’una pel·lícula, ens va mostrant les intencions soterrades, les tensions monàrquiques, les batalles dialèctiques, els combats diplomàtics, els ultimàtums i, en definitiva, el maquiavel·lisme d’aquella partició en què Espanya i França es repartien amb nocturnitat i traïdoria un territori que no era seu com si es tractés d’un pastís.

Però no va ser només un afer entre estats, també hi va haver personatges que van esdevenir el que en podríem dir els protagonistes de la pel·lícula. Molt més protagonistes que Lluís XIV de França i Felip IV de Castella. Estem parlant de la que podríem anomenar la primera Operació Catalunya de la història, una operació dominada per les ambicions i les misèries personals dels seus artífexs, entre els quals el cardenal Mazzarino, primer ministre francès, el bisbe Giacinto Serroni, a les seves ordres, i l’arquebisbe Pèire de Marca, per part francesa, així com Alonso Pérez de Vivero, comte de Fuensaldaña, Luis de Haro y Guzmán i Antonio Pimentel de Prado, per part espanyola. Aquest darrer va ser amant temporal de la reina Cristina de Suècia i apareix interpretat per John Gilbert al costat de Greta Garbo en el film realitzat per Rouben Mamoulian el 1933.

Aquests són alguns fragments del llibre per tal de fer-ne un tast:

«Com s’ho faria el rei d’Espanya, per cedir al rei de França un territori del qual no podia disposar sense l’acord dels catalans? Què seria d’aquella cessió si els catalans, sense haver estat consultats, impugnaven aquesta mutilació del seu territori? Va ser necessària una clàusula particular que especifiqués un consentiment dels catalans que mai no va existir.»

«…el Rosselló esdevingué innegociable en virtut del principi inventat per Richelieu segons el qual “allò que ha estat pres per l’espasa no es torna mai”. […] El destí de Catalunya s’havia acordat, tàcitament a Madrid el 1656, en què el projecte d’intercanviar Perpinyà per Arràs [Flandes] va ser abandonat. La Corona francesa es quedaria el Rosselló i tots els altres territoris catalans situats al vessant nord dels Pirineus, i l’espanyola mantindria la resta de Catalunya. Aquell acord, però, fou oblidat en les negociacions de París.»

«La cessió del Rosselló per part del rei espanyol era una anomalia jurídica, ja que no estava facultat per desfer-se d’una part del territori català. Només ho podia fer com a comte de Barcelona i amb l’acord de les Corts Catalanes després de consultar-les. […] Quan es va començar a renegociar el tractat, la qüestió catalana es va ampliar al Conflent, la Cerdanya i el Capcir a petició de Pèire de Marca.»

«Les cartes que Felip IV va adreçar al seu ministre no són a l’Archivo General de Simancas. No és impossible que, en el moment de la restitució dels arxius a Espanya, en 1942, els francesos se’n quedessin una part, els documents més secrets i sensibles. Només es coneixen per les referències que en va fer el destinatari.»

«Luis de Haro era conscient que el que estava en joc era la partició de Catalunya i, encara que ningú no tenia intenció de consultar l’opinió dels catalans, almenys calia aparentar haver-ho fet. Els dos comissaris espanyols a Ceret serien, doncs, catalans d’origen. Havien estat triats per la seva coneixença del país i eren suposadament defensors dels interessos de Catalunya, però nomenats també per la seva lleialtat a la Corona espanyola.»

«Els francesos, ben informats per Pèire de Marca, sabien que Felip IV no podia disposar del territori de Catalunya del qual era comte, però no n’era el rei; no podia cedir-ne una part sense l’aval de les institucions catalanes. Els espanyols, necessàriament, també ho sabien. Només hi havia dues maneres, per als espanyols, de resoldre aquella dificultat. O afirmaven que el Principat de Catalunya formava part del reialme d’Espanya, que no era el cas, o feien creure que s’havia obtingut el vist-i-plau dels catalans.»

«La Cerdanya va ser partida, amb aquell tractat, en dues parts gairebé iguals: el 50,3% per a la Corona espanyola i el 49,7% per a la francesa, un repartiment que no es devia gens a l’atzar. A Haro li importava poc: era Catalunya la que amputaven, no pas Espanya!»

«El document no tenia títol. Per defecte, se’l va anomenar ‘Article del 31 de maig de 1660’. No figura entre els tractats oficials en possessió del ministeri francès d’Afers Estrangers. Com que, segons la tradició historiogràfica, no va ser mai ratificat, no es pot considerar un tractat en el sentit diplomàtic del terme. No existeix, doncs, en l’ordre jurídic internacional.»

“La partició de Catalunya”, de Michel i Annie Bougain, és un llibre interessantíssim i alhora necessari, perquè mostra amb detall no sols les enormes proporcions i conseqüències d’aquella operació, sinó que també descriu la personalitat, el caràcter i les ambicions dels sinistres personatges que la van dur a terme. De fet, com més aprofundeix el lector en la narració més n’entén l’ocultació, tant la d’aleshores com la posterior fins ara. Ni Castella ni França no tenien cap dret legal a amputar Catalunya, i el Tractat en virtut del qual sostenen avui que la Catalunya Nord és França no té cap valor per dues raons: perquè va ser fet a esquena de Catalunya i perquè no va ser ratificat. Per això 362 anys després, França continua perseguint la llengua catalana, perquè és la prova fefaent i irrefutable del robatori que van cometre, fins al punt de dur a terme una ferotge campanya en contra i una estigmatització racista dels seus parlants posant en el frontispici de les escoles de la Catalunya Nord la inscripció: “Sigueu nets, parleu francès”. Això a fora. A dins es castigava i es vexava els infants que parlaven català. Tot plegat resum la immensa hipocresia que s’amaga darrere el lema “Llibertat, Legalitat, Fraternitat”.

El més gran anhel de tot Estat colonitzador és convertir el poble colonitzat en amnèsic de la seva pròpia història. Si ho aconsegueix, inocular-li’n la nova és bufar i fer ampolles. Un poble no pot viure sense història, perquè és justament la història allò que el configura com a poble. Sense història deixa de ser poble i esdevé part d’un altre poble, del poble que l’ha colonitzat.
Informa:RACOCATALA.CAT (17-5-2021)