LA POLÍTICA INDEPENDENTISTA CATALANA HA DECIDIT SUÏCIDAR-SE: PRIMER ENS MATEM ENTRE NOSALTRES

“Adeu, autonomia”
“S’ha acabat l’autonomia, s’ha acabat la Generalitat autònoma, per molt que es barallin sobre les seves despulles. S’ha acabat el Parlament. S’ha acabat el miratge, la fantasia. No hi ha marge per a misèries partidistes per gestionar les engrunes”
( JOAN ROVIRA )
La fantasia política de l’autonomia (que vindria a ser una mena d’autogovern, dintre d’uns límits i sense amenaçar mai el poder de veritat) agonitza des de fa quatre o cinc anys. L’agonia ha estat llarga, però s’acaba aquí. Ha tingut una mala salut de ferro durant dècades: era la millor etapa d’autogovern de Catalunya des de feia quatre segles, cosa que semblava la major de les meravelles possibles, al·leluia!

Però entre la consulta d’Arenys, els embolics de l’Estatut, les retallades de l’hereu Mas i la seva fugida cap endavant, l’esclat atòmic de la dinastia Pujol, la violència paramilitar de l’1 d’octubre, les presons, els exilis i el 155, sumat tot això a la repressió judicial, va quedar tocada de mort. Les negociacions impossibles entre Junts i ERC han acabat de rematar l’autonomia. I ho han fet en un context en el qual ens han aplicat, aprofitant les misèries de la pandèmia, un autèntic «apagón informativo» sobre moviments sísmics tan importants com els d’Escòcia o Gal·les, sense oblidar l’encara inclassificable sorpresa francesa al voltant de la protecció de les llengües minoritàries.

A Europa, amb infinites dificultats, entre boires espesses, es mou alguna cosa. El mapa trontolla, perquè és evident que d’aquí a uns quants anys no serà el mateix. Hi ha realitats que no encaixen en el repartiment de fronteres interiors, ja veurem quines aconsegueixen consolidar-se… L’escocesa i la catalana estan a primera línia, febles i fortes al mateix temps.

I en aquest context, la política independentista catalana ha decidit suïcidar-se. No és la primera vegada que passa, a la història de Catalunya. És una vella pulsió: primer ens matem entre nosaltres i després ja veiem com plantem cara a l’enemic. El resultat és invariable: una derrota absoluta.

És l’abc de les revoltes i de l’art de la guerra: primer cal saber identificar l’objectiu comú i els aliats, t’agradin més o menys. I quan guanyis, si guanyes, ja ens discutirem. Però fer-ho a l’inrevés és garantia segura de derrota.
Potència i etiqueta ECO Descobreix el Toyota RAV4 Electric Hybrid Patrocinat per Toyota

Ara mateix anem directament cap a aquest horitzó, la fallida del país, orfe de projecte de futur. Egoismes, partidismes, personalismes, paranoies, ànsies de poder, venjances, misèries… La millor recepta per al fracàs col·lectiu, agra i miserable, cuinada entre Lledoners i Waterloo, entre presoners i exiliats, mentre els victoriosos generals dels exèrcits judicials culminen el setge i preparen les condicions per a la rendició per esgotament.

La guerra, des de la nit de la humanitat, es basa en una veritat molt senzilla i molt difícil alhora: saber enfocar totes les forces cap a la victòria. Si no saps sumar, estàs començant a perdre.

Ah, que això no és una guerra? Potser no en el sentit clàssic, d’acord, però sí, és una guerra. Amb baixes, víctimes, propaganda, amenaces, ostatges, represàlies… Enganyar-se sobre la realitat és sempre el primer pas cap a la derrota. Posar per damunt els interessos personals, partidistes o de grup, acostuma a ser una garantia força segura de derrota. Però continuem avançant per aquest camí, una mena de «joc del gallina», a veure qui afluixa abans… Al final, qui guanya, sempre, és l’altre, qui sap realment de què va el joc.
Exclusiu online Comprant un producte per la llar, emporta’t una escombra elèctrica gratis Patrocinat per Kaercher

I de què va aquest joc? En primer lloc, del que ja han aconseguit: bloquejar l’autonomia, limitar-la a afers anecdòtics. Barallar-se per gestionar l’autonomia del 2021 és tan, tan patètic… Ja no serveixen les ficcions tarradellista, pujoliana o maragalliana: actuar com si tinguéssis un poder que no tens, i tirar milles, a veure si els altres s’ho empassen… Això ja no funciona: hi ha desenes de jutges preparats per aturar-te en sec, per posar-te al teu lloc. Per humiliar-te, si cal, en nom de la llei dels amos.

S’ha acabat l’autonomia, s’ha acabat la Generalitat autònoma, per molt que es barallin sobre les seves despulles. S’ha acabat el Parlament. S’ha acabat el miratge, la fantasia. No hi ha marge per a misèries partidistes per gestionar les engrunes. No hi ha dos anys ni vint anys ni dos segles. És el final d’una etapa històrica. I, tal com estan les coses, l’haurem d’afrontar al marge dels partits autonòmics, dels personalismes patètics, lamentant tot el que s’hauria pogut fer, però acceptant que el temps autonòmic del règim del 78 està acabat i amortitzat. O sortim del parany autonòmic, del cercle viciós de les presons i els exilis i els despatxos, o estem morts.

Empantanegats i enfangats com estem, bloquejats, emprenyats, deprimits, atrapats en la vella lògica autonòmica, intoxicats de misèries personals i partidistes, la derrota és més que segura.
Informa:ELMON.CAT (10-5-2021)

110 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: