( MIQUEL RIERA – BARCELONA )
Diver­sos dia­ris d’arreu d’Europa han con­ti­nuat publi­cant arti­cles d’opinió en els dar­rers dies sobre la sentència als líders inde­pen­den­tis­tes cata­lans i les pro­tes­tes que hi ha hagut a Cata­lu­nya en aques­tes últi­mes set­ma­nes.

Cata­lu­nya, en espera d’una solució política

Cor­res­pon als tri­bu­nals fer com­plir la llei i no fer política. Però, com que la crisi cata­lana és emi­nent­ment política, què cal fer amb aquesta sentència judi­cial? La democràcia espa­nyola hau­ria d’apli­car la sentència seguint un estricte com­pli­ment de la llei o hau­ria de tro­bar una porta oberta que per­meti tole­rar solu­ci­ons pacífiques per al futur? Entre el càstig que crea màrtirs i ins­tiga la radi­ca­lit­zació del virus naci­o­na­lista i un indult als con­dem­nats capaç de curar les feri­des i res­ta­blir el diàleg, s’obre una dis­cussió cru­cial per al futur.

Es poden bus­car mil i una jus­ti­fi­ca­ci­ons per des­car­tar un perdó. El govern espa­nyol ha dit que la llei és la llei i que, per tant, s’ha de com­plir. Les pors que el perdó sigui con­si­de­rat un signe de debi­li­tat són per­ti­nents. Els naci­o­na­lis­tes radi­cals cata­lans con­ti­nu­a­ran amb la seva causa, tant si l’Estat és magnànim com si no ho és. Cert, però el pur càstig d’una causa política només pot com­por­tar cos­tos pit­jors. Els con­dem­nats es con­ver­ti­ran en màrtirs, con­dició fona­men­tal per a qual­se­vol causa.

El civisme amb el qual es va ges­ti­o­nar la lluita inde­pen­den­tista con­trasta amb la gra­ve­tat amb què el poder de l’Estat la va trac­tar, mal­grat que al final la con­demna no fos per rebel·lió. Els cata­lans par­len de pre­sos polítics i afir­men que la sentència és una prova que viuen sota la tutela d’un estat ocu­pant i repres­siu.

Sabem què passa quan la política no troba solu­ci­ons a casos d’aquesta gra­ve­tat: l’extre­misme gua­nya poder i l’acció vio­lenta es con­ver­teix en l’únic camí pos­si­ble per a molts. Després de tots els errors en sèrie que ha comès, com negar-se a fer can­vis en l’estat autonòmic i l’exces­siva mobi­lit­zació de mit­jans per supri­mir una pro­testa il·legal, però pacífica, Espa­nya ho tin­dria tot per gua­nyar si fos capaç de cal­mar el seu ins­tint puni­tiu con­tra Cata­lu­nya i obrir el camí a una solució pacífica. Manuel Car­valho. (Público, Por­tu­gal. 15 oct.)

Cata­lu­nya ha creat un nou tipus d’acti­visme en línia. Tot­hom hi ha de parar atenció

Un grup inde­pen­den­tista està apro­fi­tant les xar­xes soci­als i la tec­no­lo­gia per orques­trar les mas­ses que pro­tes­ten. Ningú sap qui hi ha al dar­rere.

[…] Tsu­nami Democràtic té un altre punt que marca la diferència: una nova apli­cació per coor­di­nar l’acti­vi­tat de pro­testa a tot Cata­lu­nya. Tsu­nami l’ha pre­sen­tat com una eina orga­nit­za­tiva que pro­met mane­res inno­va­do­res d’eva­dir la detecció de la poli­cia i coor­di­nar les acci­ons.

L’apli­cació uti­litza tec­no­lo­gies de geo­lo­ca­lit­zació i d’amic a amic per garan­tir que només hi tin­guin accés mem­bres de con­fiança. Lau­rie Clarke (Wired, Estats Units. 19 oct.)

Els punts febles de la UE. De Tur­quia a Cata­lu­nya

Un dels prin­ci­pis de la Unió Euro­pea és inten­tar man­te­nir la pau. Ho porta en el seu ADN fun­da­ci­o­nal. El pro­blema és que, tot sovint, això sigui motiu de con­tra­dic­ci­ons. En el cas de l’atac de Tur­quia als kurds, per exem­ple, la Unió Euro­pea ha estat molt pru­dent a l’hora de con­dem­nar la invasió turca. Els turcs són clau per man­te­nir el flux de refu­gi­ats a l’Ori­ent Mitjà sota con­trol.

Cata­lu­nya n’és un altre exem­ple. Les llar­gues con­dem­nes de presó als polítics cata­lans només ser­vei­xen per tirar més lle­nya al foc. La Unió Euro­pea està para­lit­zada davant del govern espa­nyol. A causa del com­promís de la UE d’asso­lir el màxim con­sens pos­si­ble, no pot con­dem­nar res ni inter­ve­nir a Cata­lu­nya com els cata­lans insis­tei­xen que hau­ria de fer.

Cata­lu­nya i Tur­quia posen en evidència els punts febles de la Unió Euro­pea. D’altra banda, haver d’asso­lir com­pro­mi­sos cons­ta­ment també té els seus avan­tat­ges. Egil Hel­ga­son. (DV, Islàndia. 16 oct.)

L’atròfia d’un estat cons­ti­tu­ci­o­nal anti­de­mocràtic

L’estat de dret deixa molt marge per a la ima­gi­nació a Espa­nya. Això no sig­ni­fica que el país es pugui posar al mateix sac que Polònia i Hon­gria. En aquests països, hi ha una erosió de les ins­ti­tu­ci­ons i el poder tre­ba­lla estruc­tu­ral­ment per acon­se­guir una erosió àmplia de les regles del joc. No és el cas d’Espa­nya, on la causa del des­con­ten­ta­ment es troba en un altre lloc: en l’estat de dret, que situa un desig (legítim) democràtic en un àmbit tabú i no s’arriba a donar res­posta als seus opo­si­tors. A hores d’ara ja es pot afir­mar que el seces­si­o­nisme català con­ti­nuarà sent un mal­de­cap. Tal com va dir José Ortega y Gas­set el 1921, Cata­lu­nya és com l’estat d’ànim d’un home con­dem­nat a viure amb una dona que l’ali­menta però que no li agrada. Maar­ten Colette (De Stan­da­ard, Bèlgica. 28 oct.)

El naci­o­na­lisme espa­nyol està confós

El naci­o­na­lisme anglès des­fer­mat pel Bre­xit no és el mateix que el naci­o­na­lisme espa­nyol des­en­ca­de­nat per la crisi cata­lana. Encara no, almenys. El que marca el naci­o­na­lisme espa­nyol és fins a quin punt els apa­rells jurídics de l’Estat han de fer com­plir, sense pie­tat, els prin­ci­pis d’uni­tat espa­nyola. Hi ha un pro­fund naci­o­na­lisme resi­dual al cor de l’Estat espa­nyol que té les seves arrels en el període fran­quista i que mai ha estat puri­fi­cat ade­qua­da­ment després de la dic­ta­dura. A Espa­nya, el naci­o­na­lisme esta­tal està confós. És per això que podem tenir polítics ele­gits envi­ats a la presó pel sim­ple fet d’haver seguit els desit­jos de l’elec­to­rat. I és per això que hem d’enviar un mis­satge fort: no podem tole­rar els pre­sos polítics en un estat nomi­nal­ment democràtic, a la UE, al segle XXI. Ignasi Ber­nat i David Whyte (Open Demo­cracy, Gran Bre­ta­nya. 14 oct.)
Informa:ELPUNTAVUI.CAT ( 4-11-2019)