LA PRODIGIOSA CAIXA DE LO PELATXO

“La prodigiosa caixa de lo pelatxo “.
(QUIM GIBERT )

El sentinella fou sorprès, a les petites de la nit, per set presos, que se li van llençar a mata-degolla un juliol de 1860. El carceller va quedar, en un tres i no-res, fora de combat. Després dels set primers convictes en van anar apareixent més d’aquell inframon: una vintena llarga. Amb nocturnitat i rapidesa van fer-se fonedissos pels rodals de Montclar d’Urgell, pedania d’Agramunt.

Mesos abans, provinents de Barcelona, foren destinats 400 engarjolats al presidi de Montclar, a fi i efecte de donar una embranzida a les obres del Canal d’Urgell. Els traslladats des del Cap i casal, pispes amb ofici i altres malifetes, seran alguns dels fugats, els quals van poder, aprofitant l’avinentesa, rampinyar armes als vigilants. El periodista Francesc Canosa Farran (Balaguer, 1975) ho relata en el llibre Aigua a les venes (Ed. Fonoll, Juneda 2021): «Diuen que a Montclar els presoners es tiren a la barrinada per morir. No poden més. No suporten allò. Aquella feina. Inhumana (…) expiaven els seus crims entre la reclusió i els treballs forçats.»

El Canal es va fer esperar cinc segles. Jaume I d’Urgell, el 1346, va voler posar fil a l’agulla. Però quan no va ser un all va ser una ceba. El setzè projecte, el 1853, fou el que es va implementar. El de Balaguer especifica que seran 144 quilòmetres de canal principal i la teranyina d’artèries de 323 quilòmetres de les secles principals i el canal secundari, amb 3.500 quilòmetres de petites secles: «Donarà vida a 70.000 hectàrees. Setanta pobles.»

Els avantpassats de Canosa són de cal Fusté, una de les cases d’El Tossal, a la Noguera, que va deixar de ser habitada el 1956. Quan el vailet Francesc Canosa Farran hi anava els estius no s’escapava de ser «xollat com un corderet», amb la qual cosa el padrí li engaltava: «vas pelatxo!» En tornar-hi, amb 28 anys, va ensopegar, a les golfes, amb una caixa de 50 centímetres per 1,80, farcida de documentació familiar d’antany: «que explicaven que existíem, que existeixo (…) d’un poble microscòpic, puça, esquifit, es va fer la cosa més gegant, desbordant, inimaginable.» I és que la construcció d’una presa, en el del Tossal, va esdevenir el primer pas per aturar el riu i reconduir una part de les aigües vers al Canal d’Urgell: «La presa és la domesticació de la bèstia: el Segre (…) des del Tossal fins a Montoliu de Lleida poden vèncer el dinosaure Segre i les calamitats, malediccions i problemàtiques que comporti el miracle.»

La feinada esdevé colossal i el pressupost es triplica. Caldrà enllestir cinc quilòmetres de túnel: de la Llenguadera al Tossal i, tot seguit, la serra de Montclar. Tant els condemnats com els camperols contractats foraden amb detonacions de pólvora. Francesc Canosa apunta que per fer obrir les dues boques «es fan els catorze pous com una acupuntura letal.» El periodista balaguerí assenyala que el Canal, per a milers de pagesos com el seu quadravi, foren el dring d’uns diners mai vistos: «Són 1,18 pessetes que no depenen de la meteorologia.» Aquests jornals impossibles de guanyar en els trossos, va provocar, a voltes, que se’ls malgastessin, per avorriment, a la cantina. Els llauradors urgellencs tampoc quedaven exclosos de sortir malparats a causa d’esllavissades; deshidratació; cremades; caigudes… Canosa assenyala que el paludisme va afectar més del 70% de pobles de l’Urgell: «El Tossal és un incendi de tremolors, febres, al·lucinacions (…) 185 cadàvers entre el 4 d’octubre de 1856 i el 22 de setembre de 1861.»

Amb l’acabament del Canal d’Urgell, el 1861, van venir cinquanta anys més, segons l’autor d’Aigua a les venes, de penitència moribunda, dubtant, interrogant: «Sí, aigua, i què? Si porta malalties, morts.» Domingo Cardenal, l’artífex de l’obra hidràulica, haurà de respondre, fins el 1876, a plets de minifundistes emprenyats. Cardenal serà l’enginyer fidel al model empresarial d’Ignasi Girona Targa i del fill Manuel Girona Agrafel, que Canosa titlla d’únic: «crear vida on no hi havia res (…) Al desert, la misèria, veuen un jardí d’esperança. Porten l’aigua, l’or líquid. I alimenten no només Catalunya: tot Europa.» Entre d’altres aportacions, la família Girona va crear el primer banc de l’Estat espanyol i va impulsar el tram ferroviari de Barcelona a Saragossa: «l’Estat li promet ajuda. No compleix. Girona paga de la seua butxaca els sous dels obrers, enginyers, personal… De tothom. El 1862 Manuel Girona inaugura la línia de ferrocarril.»

Aigua a les venes ha estat un treball de camp, una recerca per tal d’explicar la nostra vida: «La conquesta de l’oest nord-americana la coneix absolutament tothom. Van crear el western per explicar la seva vida. Nosaltres vam fer el mateix i no ho hem explicat (…) Tenim la història. No ens l’hem d’inventar. Però com que no ens l’hem fet nostra és com si no ens pertanyés.» Ens han volgut fer creure, en les darreres dècades, que som tancats i egocèntrics, que a tothora ens mirem el melic. I ara, ens trobem, segons conclou Canosa: «Com que no hem plantat orgull, no collim orgull.» Per bé que mai és tard per desembarassar mundos, baguls i capses de la cambra dels mals endreços: «Els morts que ens fan viure.»

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Autoestima i Països Catalans

216 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: