LA REALITAT DECEP: SI NO HI HA UNIÓ ENTRE L’INDEPENDENTISME NO S’ACONSEGUIRÀ RES

“La realitat decep”
( JOAN J.QUERALT )

La realitat decep. Decep sempre que no s’adapta als nostres desitjos. La realitat és una mala companya. La realitat va a la seva. La realitat és egoista. Llevat, és clar, que parlem d’independència. Com tothom sap, la independència, la de veritat, la unilateral, no la “de farol”, ja és aquí. Qui no la reconeix són els catalans autonomistes -mals catalans per definició-, còmplices de l’espoliador sistema borbònic, còmplices a canvi de res, a tot estirar unes engrunes per a gaudi personal.

Com els coneixem? Doncs perquè aposten per la taula de diàleg, encara que tinguin la independència a la recambra. Perquè, com tothom sap, anar a Madrid a dialogar, suposa baixar-se els pantalons i convertir-se d’entrada en més espanyol que el oso y el madroño.

Anar a dialogar a Madrid -i alternar les seus de la taula amb Barcelona- és un caprici d’uns botiflers venuts al sistema. Anar a la taula de diàleg no és ni una exigència mínima per demostrar al món que Madrid no vol dialogar políticament amb Catalunya. Perquè, com tothom sap, un es declara independent i sense solució de continuïtat i la comunitat internacional aplaudeix amb les orelles i et posa la catifa vermella per presidir, d’entrada, l’ONU.

Les coses no són així. El que val per ser independents és que la independència que es proclama tingui un mínim de reconeixement internacional, més que l’obtingut, per exemple, per la República Turca del Nord de Xipre. En canvi, el que va rebre la de Kosovo, per exemple, és molt millor: reconeixement pels que manen a la comunitat internacional, club del qual Espanya no forma part rellevant.

Una de les moltes passes que cal donar en la feixuga i costeruda pendent de la independència és la de demostrar al món, al que importa, al que ens ha de donar reconeixement -i que no només ens veu amb certa simpatia-, que hem fet tot el que calia i més per solucionar un problema secular. Hem de demostrar que l’statu quo no es pot mantenir per culpa de la tossuderia de la contrapart en les negociacions. Hem de demostrar, a més a més, que no para d’ofegar a qui vol ser independent, políticament, econòmicament i culturalment. Encara que a alguns els sembli impossible no hem arribat a aquest punt. L’1-0, malgrat la lliçó de civisme i de voluntat popular d’assolir la independència i de ser un llegat irrenunciable, no va ser reconegut com a votació vàlida pels observadors internacionals per molta empatia que mostressin cap al poble de Catalunya. Què perversa que és la realitat!

En aquest context, hi ha alguns punts que criden l’atenció. D’una banda, sectors individuals -el partit com a tal no consta haver-se pronunciat- de JuntsxCat consideren que no cal anar a la taula de diàleg, car consideren que està morta ja abans de començar. Seria una pura pèrdua de temps. Per dots profètiques que no quedi.

Diuen veus d’aquest sector que el que cal és desestabilitzar el Gobierno. Sempre és una mostra d’aggiornamento que les dretes adoptin maneres revolucionàries. Res en contra ni de les dretes ni res en contra de postures revolucionàries. Però no queda ni tan sols estèticament bé voler desestabilitzar un govern, quan formes part d’un altre govern que signa (després de no poques pressions del mateix partit) amb el qual vols desestabilitzar una obra com la nova ampliació del Prat. Massa innovació en la terminologia i en l’acció política, aquesta forma de desestabilització.

Un altre punt que crida l’atenció és la pena -pena, quan no fàstic- que alguns manifesten pels màrtirs -no se m’acudeix cap altre mot- de l’1 d’octubre per manifestar-se a favor del diàleg, a la taula o al balcons. Com ens pot fer pena qui ha patit en primera persona la manca de diàleg? Com pot fer pena qui posa totes les seves energies i experiències a tornar a tirar cap endavant el carro per assolir la fita, ara per ara, majoritària a Catalunya? Des de la bravura de les costes de Twitter tot és ja no simple, sinó màgic.

Tot plegat sembla una obra ordida per un aprenent d’oïdes de Maquiavel. Qui surt perdent amb tota aquesta cridòria? El moviment independentista. En lloc de presentar un front comú unit i sòlid (les disputes, si n’hi ha d’haver, mai a la plaça pública), ofereix diversos fronts contradictoris i contraposats, tot arribant al pitjor, a les desqualificacions personals, a autèntics linxaments mediàtics.

L’adversari ja deu tenir les mans irritades de tant fregar-se-les pel tipus de confrontació que li espera a la taula de negociació. La bancada catalana rebrà més foc, per dir-ho així, amic que enemic. És clar, amb amics com aquests, no calen gaires enemics.

Com va dir el professor Casassas la setmana passada a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, “Cap independència s’ha assolit amb l’independentisme dividit”. Però no només això, la taula de diàleg figura al pacte de Govern entre Esquerra i Junts, recolzat per la CUP, amb una durada de dos anys. Sense necessitat de ressaltar el tret al peu que implica imposar-se una data límit, cal recordar que la consellera d’Universitats, Geis, al mateix fòrum, va reclamar la necessitat de respectar els pactes, per molt que l’escepticisme, cosa que és perfectament compartible, acompanyi aquesta nova etapa en l’encalç de la independència.

Els de l’altre costat de la taula no són cecs ni sords. Veuran uns contrincants dividits i que, a més, no respecten els seus propis acords. D’aquesta manera, a quin respecte pot ser creditora la part catalana, no només davant Espanya, sinó davant la comunitat internacional? Aquesta, no ho oblidem, és la destinatària final dels esforços contradictoris que tant ens desgasten i ens afebleixen.

No decebem la realitat.
Informa:ELNACIONAL.CAT (24-VIII-2021)

103 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: