“La rebel·lió de la tradició anglesa contra la Superlliga”.
Si no hagués estat per la reacció a Anglaterra dels aficionats, clubs més modestos, federació i, també, de polítics -inclòs el primer ministre- la Superlliga podria ser avui una realitat. Foren els defensors del ‘joc anglès’ els que avortaren el projecte de Florentino Pérez.

( MIQUEL PAYERAS )

El futbol és un enorme negoci. Sobretot a Europa. No pot estranyar, per tant, que un grapat selecte de clubs, dels que més diners generen, volguessin crear una lliga separada de les existents amb l’objectiu de guanyar-ne molts més, la que s’anomenà Superlliga. També s’entén que les entitats privades –com la UEFA-, que viuen dels diners que generen els clubs, no volguessin perdre la seva particular posició en el negoci. I és ben segur, igualment, que van actuar en tot aquell embolic interessos obscurs de tota mena, entre els quals no són poc importants els dels fons internacionals d’inversió i els d’algunes dictadures àrabs del petroli, que controlen directament o indirecta alguns importants clubs europeus de futbol.

Però essent cert i segur tot això, també ho és que el futbol encara s’entén com un sentiment per part de milions de persones, en especial al Regne Unit. Si no hagués estat per la reacció massiva dels ofesos seguidors anglesos no hi hauria hagut una reacció en cadena que arribà fins al 10 de de Downing Street i que provocà la retirada dels equips de la Premier del projecte i, conseqüentment, l’enfonsament del nou negoci encapçalat per Florentino Pérez.

Tradició. El futbol a Gran Bretanya en general i a Anglaterra en particular es viu d’una manera diferent a qualsevol altra país europeu. Arrossega més passions i sentiments desbordats que onsevulla. I entre els sentiments no és poc important el de ser un joc propi, creat pels britànics. Millor dit, pels anglesos. No debades se’l coneixia històricament com el “joc anglès”. L’enorme reacció viscuda a Anglaterra i també la resta del Regne Unit contra la Superlliga s’ancora en aquest sentiment de propietat. Per exemple, quan Gary Neville instava a la rebel·lió de tots els seguidors –“oblideu els colors, ara hem de defensar el futbol, ens el volen robar” – no ho feia per “salvar” el futbol en el continent sinó únicament “perquè si ho assoleixen (la Superlliga) canviarà per sempre el futbol en aquest país”. En aquest país. Ja se sap: allò important per als anglesos és la Premier, no tant la Champions. Si el projecte de lliga tancada de club rics s’hagués plantejat sense participació de clubs anglesos, únicament amb continentals, és probable que s’hagués pogut posar en marxa. Però en tocar la sagrada Premier la guerra estava servida.
Subscripció al butlletí

La Superlliga va ser anunciada el diumenge dia 18 d’abril. L’endemà el ministre d’Educació britànic, Gavin Williamson, declarà a la cadena Sky News que “el Govern es reserva la possibilitat de prendre qualsevol acció que es requereixi, incloent una llei” per evitar la participació d’equips britànics en el projecte continental. Així mateix augurava que si seguien endavant se’ls imposaria “una ampla gamma de sancions”. Vint-i-quatre hores més tard, el dimarts, el primer ministre Boris Johnson reuní a representants federatius del futbol britànic i d’aficionats de diferents clubs per expressar el seu “indestructible suport” a totes les accions que decideixen en contra de la Superlliga. “El primer ministre els confirmà que no, que de cap manera donarà suport a una petit grapat de propietaris creïn una botiga tancada”, assenyalà el portaveu del premier. I afegí que Johnson havia estat “prou clar en el sentit que no es descarta cap mesura per aturar aquesta proposta”. Casus belli. Guerra oberta. Total.

El suport polític al futbol propi va ser absolut. Com cap altra causa mereix. No és només que els laboristes també s’oposessin amb contundència a la Superlliga. És que fins i tot el tercer en la línia successòria de la monarquia, Guillem, esvaí la neutralitat de la Casa Reial en temes de disputa pública per expressar a través de Twitter el seu rebuig al projecte de Pérez.

Quan l’enorme, brutal pressió –els mitjans de comunicació també pressionaren fort ferm, per l’estil dels polítics- va provocar que el Chelsea fos el primer en fer anques enrere, un miler d’aficionats del club es concentraren davant del camp de Stamford Brigde per celebrar, entre cerveses i consignes festives, que “hem salvat el futbol”. L’anglès, off course.
Informa:ELTEMPS.CAT (24-4-2021)