“La regressió lingüística dels tribunals espanyols ”
Com si es tractara d’un òrgan d’oposició a la tasca de normalització lingüística del Govern valencià, la secció quarta de la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va tombar en la passada legislatura el decret de Plurilingüisme i el decret d’usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, l’anul·lació del qual ha estat validada pel Tribunal Suprem. Recentment, el tribunal valencià ha declarat «il·legal» part del decret de creació de l’Oficina de Drets Lingüístics. Una actitud hostil envers les normatives de promoció del català que, segons els juristes consultes, s’emmarca dintre d’una regressió judicial en matèria lingüística.
( MOISÉS PËREZ )
La indignació, la incomprensió i, fins i tot, una certa ràbia caracteritzaven l’estat d’ànim de les entitats que treballen per la normalització lingüística al País Valencià. La secció quarta de la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), no debades, havia llençat una gerra d’aigua freda sobre un dels projectes considerats vitals en matèria de defensa dels drets dels catalanoparlants, l’Oficina de Drets Lingüístics. Els magistrats conservadors havien anul·lat part del decret de creació de l’organisme, ja que entenien que la normativa «trenca el mandat constitucional de sotmetiment dels poders públics als principis de seguretat jurídica, responsabilitat i interdicció de l’arbitrarietat».
Aquesta interlocutòria, però, no era l’únic cop que rebia ni de bon tros l’estratègia de promoció de la llengua pròpia de la Generalitat Valenciana. Pràcticament els mateixos jutges havien tombat parcialment el primer decret de Plurilingüisme del Consell, així com el decret que regulava els usos lingüístics de l’administració valenciana en la passada legislatura. Fa unes setmanes, el Tribunal Suprem validava la decisió de l’òrgan judicial autonòmic amb dues sentències, encara que xocaven amb la doctrina establerta en aquesta matèria pel Tribunal Constitucional, segons apuntaven els experts jurídics consultats per aquest setmanari. «Interpretem aquestes sentències del Tribunal Suprem com una expressió d’una deriva política recentralitzadora i d’una pràctica política i judicial de regressió dels drets civils, entre els quals hi ha el dret a la igualtat lingüística per part dels parlants de llengües oficials», criticaven en un manifest conjunt diverses entitats, sindicats i partits valencians, com ara Acció Cultura del País Valencià, Escola Valenciana i Plataforma per la Llengua.
La lectura realitzada pel món civil del País Valencià coincidia, a grans trets, amb l’anàlisi jurídica elaborat per Vicenta Tasa, professora de Dret Constitucional i directora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, a la revista Llengua i Drets, i posteriorment publicada al portal de la Fundació Nexe. Segons exposava, «el problema central de les sentències del Tribunal Suprem i el TSJCV és que buiden de valor i sentit l’autogovern polític i, singularment, l’autogovern lingüístic que es deriva de l’article 3.2 de la Constitució». I afegia: «De fet, aquest no és un problema de les sentències que estem analitzant, sinó de bona part de la jurisprudència del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional dels últims anys, especialment després de la sentència contra la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006».
«L’Estat espanyol ha experimentat un retrocés judicial en aquesta matèria a partir de la sentència contra la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya», coincideix Andrés Boix, professor de Dret Administratiu de la Universitat de València. «Aquesta regressió s’ha donat perquè han convergit dues situacions a la judicatura espanyola. D’una banda, els tribunals s’han fet més militants i més intervencionistes en la vida pública durant els darrers anys. A priori, no es tracta d’una qüestió negativa, ja que els tribunals exerceixen un major control sobre les accions dels poders públics. Ara bé, hi ha el risc que aquest control estiga fonamentat en criteris més valoratius que d’ajustament a la legislació vigent, és a dir, que s’apliquen sentències en funció de les valoracions que els jutges dedueixen de la llei i no establint els mateixos límits de la legislació», explica. I adverteix: «Quan un governant dedueix valors d’unes lleis, compta, almenys, amb legitimitat democràtica. La imposició dels valors dels jutges, per contra, sí que és un problema perquè manquen d’aquesta legitimitat».
A l’actitud intervencionista i militant de la judicatura, se suma el context recentralitzador que propugnen diversos sectors polítics i mediàtics de l’Estat espanyol, tant des del flanc conservador com des del camp progressista. «Als anys 80, els jutges observaven que la descentralització administrativa estava de moda i, per tant, hi havia moltes més deferències cap a les normatives que tenien aquest esperit. En l’actualitat, però, hi ha un moviment recentralitzador molt potent a l’Estat espanyol, el qual compta amb una cobertura ideològica, mediàtica i política molt important. D’aquesta manera, l’actitud dels jutges envers aquests assumptes ha canviat. A més, cal apuntar que no té el mateix impacte derogar una normativa autonòmica que una d’àmbit estatal», narra. «Arran d’aquesta tendència, el Tribunal Suprem ha canviat a través de diverses sentències la seua doctrina respecte de la llengua a l’escola i les administracions públiques», indica.
‘Lawfare’ contra la llengua pròpia?
Aquesta regressió judicial, a més, s’ha efectuat amb una justícia cada vegada més polititzada. O, si més no, així ho apunta en declaracions a aquest setmanari la mateixa jurista Vicenta Tasa: «El Consell d’Europa en els seus informes periòdics insisteix a criticar el Regne d’Espanya per tenir una justícia molt polititzada. S’hi refereix al fet que els òrgans superiors de la judicatura, el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i, cada vegada més, els Tribunals Superiors de Justícia de les comunitats autònomes i les audiències provincials, o el mateix Tribunal Constitucional (encara que no siga un tribunal judicial), estan altament minats per les influències dels partits polítics, i això actua negativament sobre la independència judicial». «Cal afegir, així mateix, que arreu de les democràcies occidentals el poder judicial està envaint en les últimes dècades espais tradicionalment de la política o dels poders legislatiu i executiu», subratlla. I afegeix: «Encara més, hi ha temptacions, també en els països democràtics, a fer ús del lawfare».
«Sempre hi ha hagut corrents jurídics que han mirat amb una certa desconfiança la diversitat de llengües oficials i han defensat el predomini del castellà sobre les altres llengües oficials: una mena d’oficialitat forta per al castellà i de semioficialitat o oficialitat condicionada per a les altres llengües oficials. Ara bé, des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, s’ha produït un punt d’inflexió i les tendències actuals, en la meua opinió, són regressives i excloents», assenyala. «Està fallant la manera d’interpretar les lleis en matèria lingüística. En les resolucions relatives al decret d’usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, ni el TSJCV, ni el Tribunal Suprem entenen que s’està protegint una llengua minoritària, així com ignoren un tractat internacional com ara la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. La sentència del Tribunal Constitucional que avalava la no introducció de la competència lingüística a les Illes Balears era un exemple d’aquestes interpretacions», complementa Josep Ochoa, professor de Dret Administratiu de la Universitat d’Alacant.
La interpretació més comuna de la judicatura espanyola, siga en òrgans jurídics estatals o autonòmics, és la de «jerarquia del castellà sobre la resta de llengües», segons assenyala el també exdirector general de Responsabilitat Social i Foment de l’Autogovern. «Fins a l’any 2010, la legislació en matèria de normalització lingüística s’interpretava en clau d’equilibri entre les diverses llengües. A partir de la sentència de l’Estatut, s’ha apostat per aquesta idea», consolida. «Amb aquest comportament més militant i activista, els magistrats estan extraient un mandat de preferència de castellà que no apareix a la legislació estatal bàsica, així com conclouen que les autonomies no tenen capacitat d’anar més enllà en la regulació d’aquests assumptes. Estan interpretant l’article 3 de la Constitució Espanyola de manera equivocada, amb els seus valors. Aquest article diu que el castellà és llengua oficial a tot l’Estat espanyol, però no que tinga preferència respecte de la resta de llengües cooficials», il·lustra Boix, qui demana «aclarir la legislació bàsica estatal».
«La llei de procediment administratiu, a la qual feia referència les sentències del Tribunal Suprem i del TSJCV i que conforma una de les normatives de la legislació bàsica estatal, no és especialment negativa per a les llengües oficials diferents del castellà. Més bé, tot el contrari. Ara bé, caldria preguntar-se si correspon al Congrés dels Diputats fer lleis que regulen unilateralment aspectes que afecten les llengües oficials diferents del castellà. I fer-ho, a més, sense lògiques de codecisió i cogovernança pròpies d’estats federals o complexos», incorpora Tasa, qui rememora: «Cal recordar que l’article 3.2 de la Constitució Espanyola afirma que correspon a les comunitats autònomes amb llengua pròpia oficial regular l’oficialitat de la llengua pròpia».
Malgrat aquest precepte constitucional, i tal com indica la jurista, «normes com la Llei del Poder Judicial fa pràcticament impossible o molt difícil l’ús de la llengua pròpia oficial en els jutjats». «La normativa sobre etiquetatge o informació de béns i productes, les regulacions comercials, entre altres matèries, tendeixen, al seu torn, a introduir-hi regulacions sobre la dimensió lingüística que reforcen la posició del castellà i devaluen les lleis lingüístiques de les llengües pròpies oficials», retrau. I agrega: «Així mateix, fan molt difícil el seu ús en els poders forts de l’estat, com ara la justícia, l’administració general de l’estat o la policia; en sectors regulats d’àmbit estatal, com ara notaries i registres, i en bona part de les activitats comercials i de béns i serveis privats amb una dimensió comunitària».
«La pràctica de la legislació bàsica de l’Estat i, massa sovint de la jurisprudència, especialment en matèria lingüística, ha anat menystenint la capacitat d’autogovern lingüístic i ha erosionat significativament la legislació lingüística autonòmica, que és la base i el fonament per a defensar les llengües espanyoles diferents del castellà», rematava en l’article mencionat, en el qual apuntava que en les sentències del Tribunal Suprem i del TSJCV sobre el decret d’usos lingüístics «eren evidents les ombres en la qüestió dels noms, la jerarquia lingüística i el neocentralisme». I demanava: «Fora bo que les institucions valencianes, catalanes i balears, en aquests moments, coordinaren esforços per superar, des de la diversitat, la qüestió dels noms de la llengua».
La sentència del Tribunal Constitucional que avalava la no introducció de la competència lingüística a les Illes Balears era un exemple d’aquestes interpretacions en matèria lingüística”, exemplifica Josep Ochoa| Europa Press
Com a manual per contrarestar l’actitud dels tribunals espanyols respecte de les diferents normatives en matèria de normalització lingüística, Boix aposta «per implementar lleis en les accions legislatives de protecció, garantia i foment de la llengua pròpia dels valencians». «El Botànic ha de ser conscient que té una majoria parlamentària i una majoria social clara a favor d’aquestes mesures. Encara més, aquesta majoria hi és també al Congrés dels Diputats. És cert que al País Valencià hi ha un consens reverencial cap a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià arran de la seua aprovació per consens de tots els grups. Ara bé, aquesta llei presenta moltes mancances que han de ser corregides amb una altra normativa, així com el consens s’ha esfumat quan gran part de les interlocutòries són conseqüència d’accions judicials de partits. El Botànic ha d’assumir que qualsevol mesura que no faça per llei haurà de passar per l’adreçadora judicial del TSJCV», avisa.
«L’aprovació per llei no és la solució màgica, però davant l’extraordinari panorama actual és una fórmula recomanable. Fins i tot, aprovar-ho a través de decrets-lleis, i posteriorment que es tramiten com a lleis. Estem parlant, al remat, d’un problema de cooficialitat de la llengua, i cal defensar-la, encara que contra una llei es pot presentar un recurs al Tribunal Constitucional», comparteix amb matisos Ochoa. «Una llei és més difícil d’impugnar que un reglament. Amb tot, hem de tenir en compte que qualsevol llei pot ser modificada i buidada de contingut pels tribunals», lamenta Tasa. I tanca respecte del complicadíssim camí de la normalització de les llengües diferents del castellà a l’Estat espanyol: «En aquests moments, i per desgràcia, el marge d’actuació pel que fa als mecanismes legals és molt limitat».
Informa:ELTEMPS.CAT (5-7-2020)
