LA SENYERA , SENYA IMMEMORIAL DELS PAÏSOS CATALANS

“La senyera: senyal immemorial dels Països Catalans ”
( DAVID GARRIDO )
Pot ser la bandera conservada més antiga del món, la senyera, la bandera de tots els catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ja documentada en un segell de Ramon Berenguer IV de 1150.

Pot ser la bandera més antiga del món. No ho dic debades ni per una sobtada sobrevinguda d’orgull patri. Si més no, des de 1150 apareix documentada en un segell del comte barceloní i «príncep d’Aragó» Ramon Berenguer IV, encara que la decoració dels pals de gules (vermells) sobre or (groc) apareix en els sepulcres romànics del comte Ramon Berenguer II († 1082) i la seva besàvia Ermessenda de Carcassona († 1058), a la catedral de Girona. Senyal heràldic dels comtes de Barcelona, acabà per simbolitzar les terres en què governaven, des dels confins occidentals aragonesos fins als llunyans ducats d’Atenes i Neopàtria. Eren els temps, com escrivia el cronista Bernat Desclot, en què «ningun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut del rei d’Aragó en la coa». El valencià Pere Antoni Beuter, a la seva Segunda parte de la crónica general de España (1551), escriu:

«En este comedio, los normandos entraron por la tierra de Francia, y huvo de hazer gente el emperador Loís para resistirles. Y fue a servirle el conde con los cavalleros barceloneses que con él se hallaron. Y pelearon con los normandos valerosamente y venciéronlos. En esta batalla, según he hallado escrito en unos cuadernos de mano, diz que pidió el conde Iofré Valeroso al emperador Loís que le diesse armas que pudiesse traher en el escudo, que llevava dorado sin ninguna divisa. Y el emperador, viendo que havía sido en aquella batalla tan valeroso que, con muchas llagas que recibiera, hiziera maravillas en armas, llegóse a él, y mojóse la mano derecha de la sangre que le salía al conde, y passó los quatro dedos ansí ensangrentados encima del escudo dorado, de alto a baxo, haziendo quatro rayas de sangre, y dixo: ‘Éstas serán vuestras armas, conde’. Y de allí tomó las quatro rayas, o bandas, de sangre en el campo dorado, que son las armas de Cathaluña, que agora dezimos de Aragón».

Ai el segle XVI! Segle en què els nostres escriptors desertaren de la llengua pròpia per escriure en la llengua del rei castellà. Beuter escrigué la Primera part en català, però… Com ara la moda de l’anglès, al XVI s’estilava, per una equivocada pretensió d’universalitat i vendre més llibres, fer servir el castellà. Tribulacions lingüístiques a banda, Beuter —valencià— diu clarament: «las quatro rayas, o bandas, de sangre en el campo dorado, que son las armas de Cathaluña, que agora dezimos de Aragón». Bé, ho reitero perquè ningú us vengui la moto espanyolista que la senyera no és catalana. No és l’única llegenda sobre l’origen de la senyera, però sí la més reeixida. Un altre valencià, Rafael Martí de Viciana, a la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su Reyno (1564), escriu que «quatro barras coloradas en campo de oro, dadas a don Jofre, primer conde de Barcelona», i el també valencià Francesc Diago ofereix una versió de la llegenda un xic més elaborada a la seva Historia de los victoriosísimos condes de Barcelona (1603). Diago, a més a més, afegeix que mentre la senyera era bandera catalana, a l’Aragó feien servir «la Cruz bermeja de san Iorge en campo de plata y alderredor della en sus quatro ángulos las cabezas cortadas que de quatro Reyes Moros se hallaron adornadas de mucha riqueza y pedrería entre los despojos de la victoria que el Rey don Pedro el primero, estando sobre Huesca, alcançó del grande exército de Moros de allende que vino en favor de aquella ciudad en el año de mil y nouenta y seys».

La llegenda de l’origen de la senyera és, curiosament, una llegenda originada a València. És l’historiador Pere Antoni Beuter qui per primera vegada explica que els quatre pals de gules dels comtes de Barcelona els traçà l’emperador dels francs sobre l’escut del comte Guifré el Pilós. A la imatge, la llegenda en un quadre del pintor Pau Béjar (ca. 1892).
Bandera dels Països Catalans des de temps immemorials, la Renaixença la rescatà de l’oblit imposat per la desfeta de 1707-1714. Felip V preferí prescindir dels quatre pals de gules en or i així continuaren fent-ho els seus successors. Els Borbons, reis d’Espanya, renegaren de Catalunya i de l’antiga Corona de catalans i aragonesos, i doncs, renegaren de llur bandera. De bandera, en els inicis, del sobirà dels catalans, la senyera passà a ser bandera del país, cantada per poetes i reconeguda arreu de les terres que parlaven el bell catalanesc. La Mancomunitat de Catalunya l’oficialitzà (1914) i la dictadura de Primo de Rivera la prohibí (1923). Senyal tradicional i immemorial de la Catalunya completa, la que de Salses s’estén fins a Guardamar i de Fraga arriba fins a Maó, l’anticatalanisme s’empescà maneres regionals de degradar el símbol inequívoc de la catalanitat: nasqueren els empastifaments de coloraines sobre la senyera.
Informa:ELTEMPS.CAT (19-6-2020)

236 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: