LA SOBIRANIA PLENA DELS PAÏSOS CATALANS SERIA LA FI D’ESPANYA

«Si Catalunya ja és tot un problema, la reivindicació d’una sobirania plena per als Països Catalans significaria, de fet, la fi d’Espanya»

( JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA )

Inesperadament, barrejat entre papers i retalls de premsa, m’apareix un adhesiu: 24 de juny, festa nacional dels Països Catalans. Diria que ja deu tenir una quarantena d’anys, potser de quan el PSC formava part de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans, celebràvem les Jornades de Debat sobre els Països Catalans i apareixien tot de llibres, estudis i articles amb aquest espai territorial com a marc de referència i unitat d’anàlisi. De llavors ençà ha plogut molt, no tant, però, com segurament haurien volgut les dues Unió de Pagesos i la de Llauradors i Ramaders.

Mentre la tradició democràtica, política i cultural, no qüestionava la configuració d’un mateix domini lingüístic, amb totes les consideracions que se’n desprenen, els estatuts d’Elx i el de Cura reivindicaven l’autonomia política per al País Valencià i les Illes Balears, sempre en el context nacional de Països Catalans. I si els uns parlaven d’aquest territori com el d’una sola nació, d’altres ho feien posant l’èmfasi en el caràcter pluriregional intern i els de més enllà el definien com un espai nacionalitari.

Difícilment podia trobar-se qui, en l’espai progressista o intel·lectual, en posés en qüestió l’existència i, fins i tot, la denominació compartida. Perquè és evident que, si es parla de País Valencià és perquè ho és, lluny de la ximpleria de “Comunitat” Valenciana. I si es diu Països és perquè tenen prou identitat per a remarcar-ho, tant com la seva condició comuna de Catalans.

Tenir consciència de pertinença a cadascun dels diferents territoris és del tot compatible amb el fet de tenir-la, alhora, al conjunt, com correspon a la idea de “nació compartida”, expressió tan grata a l’enyorat Vicent Ventura, perquè només es comparteix allò que té més d’un propietari i que no és més dels uns que dels altres. Altrament dit, la nació catalana no és més de la Catalunya Vella que de la Nova, del Principat que del País Valencià o les Illes Balears.

Els plantejaments lingüístics, culturals o ètnics, que no etnicistes, no han estat suficients per consolidar una mirada nacional sobre aquest espai geogràfic que fos assumida per la majoria de la població. La manca habitual de comunicació interdialectal entre les diferents variants de la llengua, contràriament amb el que passa amb l’espanyol, la inexistència d’un espai conjunt de comunicació i l’absència d’un mercat cultural comú contribueixen a fragmentar una visió nacional compartida.

La fragilitat de l’arquitectura lingüísticocultural facilita poder atacar i qüestionar, permanentment, la unitat de la llengua i de l’espai cultural, alçant, artificiosament, el dialecte contra la llengua, per no utilitzar ni l’un ni l’altre i imposar, ara sí, el castellà a tot arreu i el francès al nord. El provincianisme de tants programes televisius, amb analistes i tertulians de llengua castellana, de Madrid estant, contrasta, llastimosament, amb l’absència d’analistes similars a Perpinyà, València o Palma. D’aquesta manera, parlar en castellà i saber què pensen a Madrid esdevé del tot normal, però fer el mateix amb la nostra llengua, per estar al corrent d’allò que passa en altres punts dels Països Catalans, és absolutament anormal, exòtic o sembla innecessari.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (24-6-2020)

157 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: