LA SOBIRANIA PLENA DELS PA√ŹSOS CATALANS SERIA LA FI D’ESPANYA

¬ęSi Catalunya ja √©s tot un problema, la reivindicaci√≥ d’una sobirania plena per als Pa√Įsos Catalans significaria, de fet, la fi d’Espanya¬Ľ

( JOSEP-LLU√ćS CAROD-ROVIRA )

Inesperadament, barrejat entre papers i retalls de premsa, m’apareix un adhesiu: 24 de juny, festa nacional dels Pa√Įsos Catalans. Diria que ja deu tenir una quarantena d’anys, potser de quan el PSC formava part de la Coordinadora Socialista dels Pa√Įsos Catalans, celebr√†vem les Jornades de Debat sobre els Pa√Įsos Catalans i apareixien tot de llibres, estudis i articles amb aquest espai territorial com a marc de refer√®ncia i unitat d’an√†lisi. De llavors en√ß√† ha plogut molt, no tant, per√≤, com segurament haurien volgut les dues Uni√≥ de Pagesos i la de Llauradors i Ramaders.

Mentre la tradici√≥ democr√†tica, pol√≠tica i cultural, no q√ľestionava la configuraci√≥ d’un mateix domini ling√ľ√≠stic, amb totes les consideracions que se’n desprenen, els estatuts d’Elx i el de Cura reivindicaven l’autonomia pol√≠tica per al Pa√≠s Valenci√† i les Illes Balears, sempre en el context nacional de Pa√Įsos Catalans. I si els uns parlaven d’aquest territori com el d’una sola naci√≥, d’altres ho feien posant l’√®mfasi en el car√†cter pluriregional intern i els de m√©s enll√† el definien com un espai nacionalitari.

Dif√≠cilment podia trobar-se qui, en l’espai progressista o intel¬∑lectual, en pos√©s en q√ľesti√≥ l’exist√®ncia i, fins i tot, la denominaci√≥ compartida. Perqu√® √©s evident que, si es parla de Pa√≠s Valenci√† √©s perqu√® ho √©s, lluny de la ximpleria de “Comunitat” Valenciana. I si es diu Pa√Įsos √©s perqu√® tenen prou identitat per a remarcar-ho, tant com la seva condici√≥ comuna de Catalans.

Tenir consci√®ncia de pertinen√ßa a cadascun dels diferents territoris √©s del tot compatible amb el fet de tenir-la, alhora, al conjunt, com correspon a la idea de “naci√≥ compartida”, expressi√≥ tan grata a l’enyorat Vicent Ventura, perqu√® nom√©s es comparteix all√≤ que t√© m√©s d’un propietari i que no √©s m√©s dels uns que dels altres. Altrament dit, la naci√≥ catalana no √©s m√©s de la Catalunya Vella que de la Nova, del Principat que del Pa√≠s Valenci√† o les Illes Balears.

Els plantejaments ling√ľ√≠stics, culturals o √®tnics, que no etnicistes, no han estat suficients per consolidar una mirada nacional sobre aquest espai geogr√†fic que fos assumida per la majoria de la poblaci√≥. La manca habitual de comunicaci√≥ interdialectal entre les diferents variants de la llengua, contr√†riament amb el que passa amb l’espanyol, la inexist√®ncia d’un espai conjunt de comunicaci√≥ i l’abs√®ncia d’un mercat cultural com√ļ contribueixen a fragmentar una visi√≥ nacional compartida.

La fragilitat de l’arquitectura ling√ľ√≠sticocultural facilita poder atacar i q√ľestionar, permanentment, la unitat de la llengua i de l’espai cultural, al√ßant, artificiosament, el dialecte contra la llengua, per no utilitzar ni l’un ni l’altre i imposar, ara s√≠, el castell√† a tot arreu i el franc√®s al nord. El provincianisme de tants programes televisius, amb analistes i tertulians de llengua castellana, de Madrid estant, contrasta, llastimosament, amb l’abs√®ncia d’analistes similars a Perpiny√†, Val√®ncia o Palma. D’aquesta manera, parlar en castell√† i saber qu√® pensen a Madrid esdev√© del tot normal, per√≤ fer el mateix amb la nostra llengua, per estar al corrent d’all√≤ que passa en altres punts dels Pa√Įsos Catalans, √©s absolutament anormal, ex√≤tic o sembla innecessari.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (24-6-2020)

209 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: