LA SORT DELS CATALANS DEL PRINCIPAT VA LLIGADA A LA SORT DE LA RESTA DELS PAÏSOS CATALANS

“Podeu no mirar si voleu, però sapigueu que no hi ha enlloc on fugir”.

Si algú es pensa que als catalans del Principat els espera una sort diferent de la que hem de suportar la resta dels catalans és un il·lús. Perquè l’hem de suportar, exactament, per catalans. Tots

( VICENT PARTAL )
La decisió del Constitucional francès de tombar els aspectes clau de la llei anomenada de les llengües minoritàries i la nova, i inopinada, ofensiva de la dreta valenciana contra la llengua han de ser llegides per necessitat política amb ulls locals, evidentment, però per a entendre-les ens calen ulleres generals, nacionals.

Joan Fuster, en el text “València en la integració de Catalunya“, deia el 1950: “Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur i com un problema rigorosament nacional, el catalanisme no deixarà de ser un moviment fracassat en potència.” La identificació que el catalanisme ha fet d’ençà de la Mancomunitat entre la Catalunya nació i la Catalunya autonòmica espanyola està en la base dels nostres fracassos i de la nostra excepcionalitat com a moviment d’alliberament que no remata mai a temps. L’explicació sobre com la nació natural dels catalans, que és la nació del català, va restar atrapada en aquest laberint i no sap eixir-ne encara està per fer. Però fins i tot en aquest estadi de confusió apareixen senyals que mostren, a qui els vulga veure, fins a quin punt és important, per a alliberar la ment del beuratge espanyolista o francès, assumir el marc dels Països Catalans. I fins a quin punt és demostratiu políticament aquest marc de l’estat real de les coses. I avui no és que en tinguem una nova mostra, sinó que en tenim dues.

La decisió del Constitucional francès de tombar la llei que alliberava una mica la pressió contra el català és especialment significativa. Mai, en els temps moderns, la voluntat de defensar els drets lingüístics no havia estat tan rotunda ni organitzada. Mai els polítics nord-catalans no havien posat la seua afiliació nacional per damunt de la seua afiliació ideològica, enfrontant-se al seu partit i a les ordres del seu ministre. Mai no hi havia hagut un consens tan sòlid en la nostra societat en defensa de la llengua. I, tanmateix, l’estat, en aquest cas el francès, ha reaccionat ferit per l’adopció d’unes normes que no podien ser més reduïdes i ha engegat la maquinària parapolítica –els tribunals i la justícia injusta, igual com fa Espanya– per frenar la recuperació i el creixement d’allò que veuen, és evident, com una amenaça: el català.

I molts quilòmetres al sud, i saltant per damunt de les fronteres administratives del Principat, ens trobem això mateix. Dissabte unes cues curtes de cotxes van respondre a una crida del tripartit PP-Vox-Ciutadans per a manifestar-se contra “la imposició del valencià”. El fracàs de la convocatòria fou evident, però dijous a les Corts ja tindrem el xou. Tant Ciutadans com Vox han anunciat que presentaran mocions contra el català, afirmant que al País Valencià el castellà és perseguit i no hi ha “llibertat” –i un altre dia haurem de parlar de com els ultres es van apropiant la paraula ‘llibertat’…

No crec que hi haja ni un sol valencià que puga escoltar sense alterar-se que el castellà és perseguit al nostre país. Les proves són sempre les contràries. El que és perseguit és el català. A veure si ens entenem: fa quatre dies contàvem que una directora i una mestra podrien ser condemnades a quinze anys d’inhabilitació perquè un militar espanyol es va sentir discriminat per una carta de l’escola que li va arribar en català. I açò no és cap fet aïllat. El mes passat va ser un batlle del PP que pretenia retirar el nom d’Enric Valor d’una avinguda de Mutxamel. Fa dos mesos la presentació per la conselleria dels plans escolars de l’any vinent fou rebuda amb indignació perquè implicava fer menys hores en català. I abans havíem hagut de commemorar que ja fa deu anys que s’ha prohibit la recepció de TV3 al País Valencià.

Són tan sols uns petits exemples quotidians, al nord i al sud, de l’agressió sistemàtica contra el català, exemples que tenen equivalències evidents a la Franja i a les Illes i cada vegada més també al Principat. I el fet important, que hauria d’entendre tothom, especialment ara que una part de l’independentisme pretén acomodar-se en un diàleg impossible amb Espanya, és que aquestes agressions al sud i al nord confirmen a tot arreu que no hi ha enlloc on fugir ni descansar. Que no hi ha cap treva possible. Que això és una qüestió de rebel·lió o extinció, si em permeteu de copiar l’eslògan ecologista. Si hi ha ningú que es pense que als catalans del Principat els espera una sort diferent de la que hem de suportar la resta dels catalans és un il·lús. Perquè l’hem de suportar, exactament, per catalans. Tots.

Els Països Catalans, els Països del català, som una unitat d’agressió per damunt de les fronteres administratives i per damunt del nacionalisme estatal que ens toca aguantar a banda i banda. I això tot sol hauria de ser suficient per a provocar una reacció de defensa tan conjunta com conjunta és l’agressió. Dissortadament, el catalanisme, sobretot al Principat, això no ho vol entendre, i fa bona la profecia sobre el seu fracàs que Joan Fuster va llançar el 1950. Però també en aquest cas, el regionalisme principatí, per simple prudència i mètode, faria bé, si més no, de mirar al sud o al nord per refermar que no hi ha enlloc on fugir ni cap situació on acomodar-se. Que els estats són insaciables en l’obsessió d’esborrar les diferències del mapa. I que és per això que solament un altre estat propi, com ja ho és Andorra, podrà assegurar-nos a tots una mínima normalitat, un mínim respecte dels nostres drets. Tota la resta, si em permeteu el col·loquialisme dialectal, són “bufes de pato“.

Informa:VILAWEB.CAT (25-5-2021)

60 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: