( PERE MARTÍ )
Bufetada. La decisió del govern de Pedro Sánchez de deixar el País Valencià en la fase 0 del desconfinament tot i complir els requisits sanitaris per a passar a la fase 1 ha estat una bufetada al govern del Botànic. Alhora, ha demostrat que la dependència dels valencians de partits amb seu a Madrid impedeix de defensar els seus interessos. La reacció irada de Ximo Puig, que va advertir Sánchez que la lleialtat no s’ha de confondre amb submissió, farà que possiblement el govern del PSOE modifiqui alguna cosa, però, sigui quina sigui, és evident que el País Valencià ha estat víctima d’una humiliació, sobretot si es compara amb la situació del País Basc, on, amb indicadors no tan positius, s’ha passat a la fase 1, de manera que el govern d’Íñigo Ukullu ja regula autònomament la circulació entre províncies, cosa que segons el pla estatal de desconfinament no es pot fer.

El greuge del desconfinament s’afegeix al del mal finançament autonòmic crònic, que ha esdevingut un llast per a l’economia valenciana. Infrastructures clau com ara l’eix mediterrani no acaben de construir-se mai i els productes propis, com els cítrics, es queden sense collir o al magatzem perquè no són competitius amb els preus rebentats de països com el Marroc o Sud-àfrica, als quals la UE no barra el pas. El govern espanyol defensa els productors valencians amb la boca petita a Brussel·les, normalment sense èxit. Espanya prefereix comprar el silenci del Marroc amb la flota pesquera andalusa o gallega que no pas defensar els cítrics valencians.

El govern del Botànic pot elevar la queixa, i Ximo Puig demanar lleialtat a Sánchez, però aquest sap que els socialistes valencians no estriparan les cartes ni demanaran un grup propi al congrés, perquè ja a la transició van renunciar a les sigles del PSPV. Són una federació del PSOE, i qui hi mana és Madrid. Així ha estat sempre i continuarà essent així, per més que Ximo Puig reivindiqui un federalisme que no arribarà mai. A més, Puig no controla el partit, té davant seu i contra seu José Luís Ábalos, el líder de l’ala espanyolista dels socialistes valencians, premiat ara com a ministre de Transports i Mobilitat. Des d’aquest càrrec podria fer molt pel corredor mediterrani, però, com també passa als ministres del PSC, no se li nota els orígens o malda per dissimular-los per guanyar punts al PSOE. Als socialistes valencians els passa com als catalans: tenir ministres a Madrid no reporta cap benefici polític al país.

Dins el Botànic hi ha una força, Compromís, que intenta vertebrar una coalició valencianista, que doni prioritat als interessos del País Valencià. Però la diversitat d’estratègies que hi conviuen i el lideratge de Mónica Oltra, més d’esquerres que no valencianista, fa que sigui difícil d’esdevenir hegemònic. A més, Compromís també regala a Madrid el seu suport al PSOE sense que el seu diputat, Joan Baldoví, n’acabi obtenint contrapartides clares, més enllà d’un calendari sobre finançament que ja sap que no es complirà. És només un diputat, que va sortir després de fer una coalició amb Més País d’Íñigo Errejón. I Unides Podem, que en teoria és confederal, és tan disciplinat amb Madrid com ho són els comuns a Catalunya. Fan de crossa del PSOE. La integració del Bloc Nacionalista Valencià al si de Compromís no s’ha traduït en una hegemonia estratègica, tot i que és la formació més nombrosa de la coalició.

Ximo Puig ha pogut comprovar que la lleialtat no existeix, ni en el PSOE ni enlloc, només hi ha interessos. I els interessos del País Valencià només es poden defensar amb una força política valenciana, amb veu pròpia a Madrid. El PSPV ja va renunciar a la transició a ser aquesta força i després va venir un PP que va maldar per arrasar culturalment i políticament el País Valencià i, de passada, es va omplir les butxaques com si s’hagués d’acabar el món. El Botànic ha obert moltes esperances, però si la força principal del govern té les mans lligades a Madrid, tindrà poca força per a defensar els interessos dels valencians.

També és cert que l’actitud reivindicativa de Ximo Puig, i també de Francina Armengol, ha posat en evidència el PSC, que s’ha limitat a apuntalar l’estratègia centralista del govern espanyol sense ni una sola crítica. Al contrari, el PSC ha arribat a mentir, quan ha assegurat que no hi havia hagut recentralització de competències, per defensar el govern el PSOE. Ximo Puig i Francina Armengol han demostrat més categoria política que no Miquel Iceta, que hauria pogut fer més, perquè oficialment el PSC no és cap federació del PSOE sinó un partit diferent, ‘federat’ amb el PSOE. El resultat és pitjor, tal com s’ha vist. Iceta no s’ha dignat en cap moment a defensar els seus companys socialistes valencians o balears, tot i que sempre els porta a les seves campanyes electorals per aparentar catalanisme. El PSC és el millor exemple que el sucursalisme porta a la submissió i aquells que, de Catalunya estant, contraposaven la moderació lleial de Puig amb la reivindicació ‘deslleial’ de Torra, han tornat a quedar desautoritzats.
Informa:VILAWEB.CAT (12-5-2020)