LA TÀCTICA DE L’ESTAT AMB ELS ANIMALS DOMÈSTICS: EL BASTÓ I LA PASTANAGA

“El bastó i la pastanaga”.
( AGUSTÍ COLOMINES )

No crec que fos una casualitat, però la primera reunió cara a cara entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès va coincidir amb la difusió de la notícia que el Tribunal de Comptes reclama 5.422.411,10 euros (271.723,10 dels quals com a interessos) a 34 polítics i alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya. Se’ls acusa de malversació comptable per haver destinat, suposadament, una part del pressupost a la promoció exterior del procés independentista i a l’organització de la consulta del 9-N i del referèndum de l’1-O. L’aspecte kafkià del cas és que el tribunal assenyala la Generalitat com a administració perjudicada. Les víctimes i el victimari són els mateixos. L’Estat se les sap totes. A més, ha decidit utilitzar una vella tècnica que des de sempre s’ha fet servir amb els animals domèstics per dominar-los. En aquest moment, el bastó és l’assetjament judicial dels polítics i alts càrrecs de la Generalitat. La pastanaga és la promesa d’un diàleg que no se sap en què consistirà, perquè Pedro Sánchez ja ha dit que no pensa abordar-hi ni la celebració de cap referèndum ni l’amnistia. Les dues hores llargues de conversa entre Sánchez i Aragonès van acabar amb el compromís que hi tornaran passat l’estiu. Poca cosa. Mentre que els republicans s’han d’empassar el gripau, presoners d’una aposta estratègica que depèn de la bona voluntat del PSOE i no pas d’ells, els independentistes de Junts cada vegada se senten més legitimats per qüestionar una aposta estratègica per la “normalització” que ni tan sols atura la repressió del Tribunal de Comptes. L’Estat busca acabar amb els líders de la primera dècada sobiranista des de tots els flancs. Pedro Sánchez sap que no podrà eliminar Puigdemont de l’equació si alhora no sacrifica Junqueras. Tots dos van en el mateix paquet.

Va ser en un dinar de Nadal del 2014, en un d’aquells restaurants on es reuneix la gent d’upa de Madrid, que qui aleshores era president del Consell d’Estat, José Manuel Romay Beccaría, un antic alt càrrec franquista que després seria ministre de Sanitat i Consum del primer govern de José María Aznar, va anunciar a l’hora de les postres el futur que estaven preparant per a Artur Mas: “Le vamos a arruinar”. A la capital espanyola estaven que trinaven per l’èxit de la consulta del 9-N, que no va tenir cap mena de conseqüència legal, però sí política, atesa la reacció espanyola. Diguin el que diguin els columnistes que sempre ressalten les febleses de l’independentisme, amb el 9-N va començar una carrera de fons que no va acabar bé per a l’independentisme l’octubre del 2017. Catalunya no és avui un estat independent, com és obvi, però la primera dècada sobiranista —que no serà l’única—ha fet trontollar els fonaments de l’Estat i la sentida ha estat de tal magnitud, que l’establishment del règim del 78 persegueix l’independentisme per terra, mar i aire. La venjança és el plat fort de la cultura política espanyola. Quan un polític com el conservador Romay Beccaría, que ha ocupat càrrecs amb la dictadura i sota la monarquia, expressa una voluntat de revenja contra Mas tan recalcitrant, és que l’anomenat deep state ha copsat realment el gir sobiranista de l’antic catalanisme. Els va costar de creure, però quan se’n van adonar, es van mostrar implacables. Banalitzar des de Catalunya la repressió, les multes i qualsevol sanció administrativa aplicada a l’independentisme perquè l’Estat va aconseguir aturar la declaració d’independència del 2017 o bé perquè uns quants polítics sembrin la confusió amb la seva ambigüitat, és una bajanada. La reacció de l’independentisme davant la repressió ha de ser compacta.

L’Estat ha decidit utilitzar una vella tècnica que des de sempre s’ha fet servir amb els animals domèstics per dominar-los: el bastó és l’assetjament judicial dels polítics i alts càrrecs de la Generalitat; la pastanaga és la promesa d’un diàleg que no se sap en què consistirà

A Madrid encara creuen en el tòpic suadíssim que associa els catalans amb l’avarícia. Tiren de la Divina Comèdia, si bé alteren el vers 77 del cant VIII del Paradiso, per ressaltar “l’avara povertà dei catalani”. Josep Pla ja va explicar que aquell vers no parlava dels catalans, sinó de Catalunya en un sentit el·líptic, ja que es referia a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282, per Pere el Gran, el rei de la Corona d’Aragó, nascut a València i fill de Jaume I. Els prejudicis són estereotips resultat d’estar a favor o en contra d’algú o d’un col·lectiu. La qüestió és que a Madrid encara creuen que per doblegar la voluntat d’un català només cal que li toquis la cartera. L’antisemitisme es basa en la mateixa opinió preconcebuda sobre la relació malaltissa dels jueus amb els calés. Sempre llepen els mateixos. Els polítics d’Esquerra i de Junts, que estant tothora a mata-degolla, tanmateix estan pagant conjuntament el preu més alt, amb presó i fiances, en aquest embat contra un estat despòtic. Les fiances que reclama el Tribunal són injustes i pretenen rematar els polítics, prèviament inhabilitats, així com escarmentar els alts càrrecs de la Generalitat.

Mentre els advocats ja han vist desestimades les al·legacions contra l’abús de poder del Tribunal de Comptes i la Generalitat es planteja de convertir-se en avalador de la milionada que reclamen des de Madrid, la trobada entre Sánchez i Aragonès de moment no ha servit ni tan sols per trobar una solució a aquest espoli. A la Moncloa creuen que amb els indults ja han fet inclús massa i que si l’Estat afluixés ara, demostraria que la fortalesa i la capacitat de mobilització independentistes han aconseguit debilitar-lo. No arrufin el nas. Les victòries parcials a la fi són triomfs. Ja sé que els polítics de l’1-O els han decebut amb els seus dubtes, que són percebuts, a causa de no haver parlat clar, com a enganys, però abandonar-los ara seria regalar un as a la repressió. La batalles simbòliques, si es guanyen, també són èxits. No vull justificar els errors dels polítics de l’1-O, però tampoc seria just desentendre-se’n. L’Estat reacciona quan la mobilització ciutadana és forta i va acompanyada de la bona feina dels advocats que assisteixen Carles Puigdemont. La internacionalització del conflicte, que en el cas de l’arbitrarietat del Tribunal de Comptes ha arribat pel prestigi acadèmic mundial del professor Andreu Mas-Colell, ha provocat que fins els unionistes més optimistes ja donin per perdut el cas de la sentència del Tribunal Suprem quan arribi davant de les instàncies judicials europees. La decisió de la sala penal de l’Audiència Nacional de confirmar el processament de l’advocat Gonzalo Boye per un delicte de blanqueig de capitals la vigília de la trobada dels dos Peres, coincidint amb l’anunci de la ràtzia del Tribunal de Comptes, forma part de la recepta del bastó que branden els repressors des de Madrid. La pastanaga és borda, si més no per ara, i no es pot menjar.
Informa:ELNACIONAL.CAT (1-VII-2021)

91 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: