LA TAULA DE DIÀLEG: EL SENY SENSE COMBAT NOMÉS SERVEIX PER TAPAR COVARDIES

“Negociació, taula i cadires”
( JORDI MIRÓ )
Aquests dies estem sotmesos a un bombardeig per part de tots els mitjans de comunicació de la necessitat, l’oportunitat de fer una taula de negociació entre Catalunya i el govern espanyol.

És totalment incomprensible aquesta pressa, aquesta celeritat d’alguns actors polítics, catalans i espanyols, a fer aquesta pretesa taula de negociació sense ni tan sols saber exactament què es va a negociar, en nom de qui ni com.

En qualsevol conflicte polític, negociar és lícit i necessari, no és mai una porta que s’ha de tancar i sempre ha d’estar oberta. Això sí, en el nostre cas, potser una mica de rigorositat seria d’agrair, especialment per la part catalana, perquè la part espanyola no té mai fissures i tots van a l’una.

En el cas de Catalunya, qui té la legitimitat de negociar? L’independentisme és qui té la força i la legitimitat de negociar amb l’estat espanyol. No un sol partit polític o una part d’un govern autonòmic, sinó totes les forces independentistes polítiques, municipals, socials i sindicals que van fer possible l’1-O; el govern a l’exili i el govern autonòmic, que ha obtingut més del 52% de suport a les darreres eleccions. Aquest seria en tot cas el subjecte polític català que hauria d’entomar les negociacions amb l’estat espanyol, s’entén que caldria una representació qualificada i consensuada de tot aquest espai polític.

Anar a negociar què? Cal tenir uns objectius clars i evidentment públics, tot el poble català ha de saber què es negocia amb el govern espanyol. El poble català ha manifestat llargament a les urnes i als carrers què vol: exercir el dret a l’autodeterminació i constituir-se en un nou estat d’Europa. No hi ha res més a negociar com a objectiu central; podem discutir les formes i els terminis, però el subjecte de la negociació ha de ser l’autodeterminació de Catalunya. D’altra banda, no es pot negociar res si l’altra part ja d’entrada limita la negociació als seus paràmetres constitucionalistes i tot queda supeditat a la justícia postfranquista. Si no es pot negociar sobre l’autodeterminació de Catalunya, de què volen anar a parlar?

És de manual que per negociar cal saber exactamente fins on està disposada a anar l’altra part, quina és la nostra força en aquest moment i quina la seva. En el cas de l’estat espanyol, ja sembla que ha dit per activa i per passiva que no hi a res negociable fora de la constitució.

Potser seria millor, en l’actual conjuntura política a Catalunya, que l’independentisme català dediqués tots els esforços a acumular forces a nivell de carrer i en suports internacionals, que les forces polítiques i socials de l’independentisme tornessin a obligar els polítics a dissenyar un altre cop una estratègia unitària com la que ens va portar a anar junts electoralment el 2015 i a convocar el referèndum d’independència del 2017. Després, un cop retrobada la unitat estratègica, es pot negociar amb Espanya, Europa i el món, quan es cregui convenient, sobre la futura independència de Catalunya

Negociar en aquest moment amb l’estat espanyol a canvi de res és solament blanquejar la repressió de l’1-O i el seu aparell judicial a nivell internacional; quan a tot Europa es qüestiona la justícia espanyola, negociar per negociar és donar oxigen a l’enemic.

La taula de diàleg, tal com està plantejada, és totalment legítima com a part d’una trobada entre dos partits que poden parlar del que creguin més convenient i oportú pels seus interessos partidistes, electorals, etc. , però en cap cas ens vulguin vendre que és una taula de negociació entre Catalunya i Espanya. És una vella recepta que coneixem molt bé a casa nostra, que converteix la taula en una negociació de cadires.

Com va dir Francesc Macià: “El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies”

58 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: