“Què en fem de la taula de diàleg?”
Moure’s de l’amnistia i l’autodeterminació seria una derrota que només dividiria més el moviment; la resta de temes ja tenen òrgans estatutaris.
( FERRAN CASAS )

La taula de diàleg entre el govern català i l’espanyol, convocada de nou per a la tercera setmana de setembre, és pel camí de convertir-se amb el tema polític de l’estiu. A l’espera de la negociació de nous pressupostos tant a Madrid i com a Barcelona i de reformes legals que permetin posar damunt la taula el retorn dels exiliats un cop que ja s’han tramitat els indults, el diàleg és ara el gran reclam.

Però dialogar sobre què i per a fer què? Aquestes són les dues grans qüestions a resoldre. Establir el marc pot donar una posició de més o menys força. La primera qüestió és no desenfocar els objectius de la taula de diàleg. El PSOE va acceptar crear-la per abordar-hi el conflicte polític i les seves derivades i aquest ha de ser el motor, per més que les expectatives d’èxit siguin pràcticament nul·les i calgui tenir a punt un pla B. Per això s’hi ha de tractar només quina resposta es dona a les demandes democràtiques dels catalans i com s’afronten les conseqüències d’una judicialització que, en el seu pacte d’investidura amb ERC, Pedro Sánchez va rebutjar de forma explícita. Això vol dir no moure’s del frame de referèndum i amnistia, si no és que el govern espanyol en presenta algun que sumi més i pugui ser més eficaç.

El professor i exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell, una de les víctimes de l’atzagaiada del Tribunal de Comptes, deia divendres en una entrevista al Faqs de TV3 que és bo que a la taula es parli d’altres coses, d’assumptes sectorials. Fer-ho em temo que seria un error, si bé és cert que el diàleg amb el govern espanyol no s’ha de limitar als assumptes que s’abordin a la taula. L’Estatut ja preveu mecanismes a dues bandes per abordar les carpetes de la gestió autonòmica com ara els traspassos, les infraestructures o els assumptes econòmics. De fet, Pere Aragonès va conduir-ho bé dimarts a Madrid comprometent i anunciant una reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat per aquest juliol, precisament per parlar d’assumptes com les infraestructures (l’aeroport del Prat, per exemple). Cada cosa al seu àmbit perquè en la barreja i la confusió només hi guanyarà l’immobilisme.

El govern espanyol és conscient que els catalans volen votar. Per això accepta parlar d’un referèndum. Però, com repetia aquest cap de setmana Miquel Iceta, no volen un referèndum com el d’Escòcia, no volen cap sortida que pugui acabar trencant Espanya. Ni tan sols una consulta, possible en l’ordenament jurídic espanyol, sobre si Catalunya ha de poder votar com la que us vaig explicar dijous. Iceta vol que es redacti i es voti un nou Estatut d’autonomia. Aragonès reitera que en qualsevol oferta hi ha de ser també la independència i, lògicament, politòlegs com Jordi Muñoz alerten de la trampa que seria un referèndum amb tres opcions, que el PSOE tampoc accepta, ja que podria tenir un resultat confús.

Iceta pretén, com deia, un nou Estatut. És mercaderia defectuosa, tal com ha fet per exemple evident José Luis Rodríguez Zapatero que, incorporant la realitat del context polític a Madrid, aconsella limitar-se a fer una lectura generosa de l’Estatut de 2006, el vigent. La proposta d’Iceta d’un nou Estatut no té sentit si no s’afronta abans una reforma a fons de la Constitució que necessita el PP o Vox. L’Estatut de 2006 ja esgota el límit de l’actual marc legal i, si el 2010 el TC ja va fer una lectura restrictiva i va retallar el text votat en referèndum, és més que raonable pensar que ara seria encara pitjor atesa la involució de la cúpula judicial espanyola.

El PP és, com expliquem en aquest reportatge, un animal ferit però farà el que pugui (i una mica més) per rebentar qualsevol sortida. Tant per tant, que la que s’adopti sigui democràticament inqüestionable i satisfaci una majoria de catalans. Per tant, taula de diàleg polític sobre el procés i la repressió i per acordar de quina manera la societat catalana es pronuncia sobre si vol o no la independència en coherència amb els resultats de les darreres eleccions al Parlament. La resta d’assumptes, ja tenen organismes bilaterals on resoldre’s. Moure’s d’aquí i renunciar a la bandera de l’amnistia i el referèndum seria una derrota que només dividiria el moviment i faria infructuosos els anys de lluita i els sacrificis.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (5-VII-2021)