LA “TRUMPADA” FINAL: NO ENS PENSEM QUE AQUÍ EN SOM IMMUNES

La ‘trumpada’ final
“SĂłn els indignats de la caverna i ens ensenyen que el progressisme s’estĂ  equivocant en alguna cosa grossa. No ens pensem que aquĂ­ som immunes”
( ALFRED BOSCH )
El dia de Reis, el reietó de la Casa Blanca ens ha regalat amb una de les seves trumpades més penoses. Si l’homínid aquest volia un final lamentable, ho ha aconseguit; hores de violència gratuïta, tot generant condemna unànime a la premsa i enfortint la majoria en contra seva, i de propina obligant Facebook i Twitter a tancar els seus comptes –segurament les mesures que més li han dolgut. Una jugada mestra. El mateix dia que els republicans perdien la majoria a les cambres legislatives.

Més enllà de la condemna automàtica, és difícil fer judicis en calent sobre el que ha passat. És tot fruit d’una rebequeria de l’inefable Donald, o hi ha un rerefons social que explica els fets? Qui són els assaltants? Per què ho han fet? Com han pogut arribar tan lluny? Que potser no s’ho esperaven, els legisladors i els responsables de seguretat del Congrés? Ara mateix aquestes preguntes se les estan formulant tots els mitjans i fòrums de debat dels Estats Units, que no surten de la perplexitat.

Hi ha qui diu que els fets del 6G són equiparables als del 11S. Si l’atemptat a les torres bessones va demostrar que els EUA eren vulnerables des de fora, l’atac al Capitoli ha demostrat que són vulnerables des de dins. Aquí no hi ha hagut cap musulmà sanguinari que hagi ordit un complot des de les coves d’Afganistan. Aquí, si hi ha hagut un terrorista, és l’inquilí de la Sala Oval, en la línia del que diu sense embuts l’editorial del New York Times; “La culpa és de Trump”.

Certament, el personatge s’ho ha treballat. Ja fa anys que ha convertit l’odi a les institucions en un mèrit i una arma personal. Ha estat un grandíssim piròman, l’antisistema més poderós de la terra, l’egoinsurgent més notable de les Amèriques, el mal perdedor més ben equipat de la història i el rebel amb menys causa del món. En l’escalada cap a l’atac, ha usat una retòrica sediciosa, ha convocat els seus seguidors a tocar del Capitoli el dia D, els ha promès que els acompanyaria (cosa que no ha fet), els ha demanat que lluitin, que es neguin a acceptar unes eleccions apanyades, i els ha escalfat tant com ha pogut.

Però, a veure: pot un home sol organitzar un daltabaix semblant? És obvi que no. Aleshores, la pregunta seria: per què li ha fet cas tanta gent? Recordem que fa pocs dies, Donald Trump apareixia a les enquestes com l’home més admirat dels Estats Units, empatat en el rànquing històric amb Dwight Eisenhower. I un 40% de la població encara li dona suport i creu que hauria de continuar com a màxim mandatari. Alguna corda ha tocat l’home per tal de guanyar unes simpaties tan esteses.

Mirem els manifestants que van acudir a Washington, i les pintes dels que van irrompre a la cambra més important de la nació. Hi havia abundància del que nosaltres en diríem la Nord-amèrica més profunda. Molts homes –i també moltes dones– que senten que estan perdent el país, que creuen que els valors de sempre ja no es respecten i en canvi se n’imposen uns que no comparteixen. Alguns de disfressats de Buffalo Bill, altres d’oficials confederats, altres de hooligans del beisbol, altres de motoristes estil Hell’s Angels, altres de telepredicadors ultres.

Representen la diversitat, però no pas la que Obama va encarnar en el melting pot amable de pluralitat racial, cultural, de gènere i d’opció sexual. No, els assaltants del Capitoli són diferents, com sortits de l’American Horror Story/Freak Show. Què tenen en comú aquest mosaic de gent bigarrada? Realment se senten units? Segurament tots pensen que cal salvar Amèrica i continuar fent-la gran –i agafeu-ho una mica per on pugueu. S’autodefineixen com a patriotes i assumeixen que la seva missió principal és salvar el país dels polítics mentiders i corruptes de l’establishment.

L’assalt al Capitoli és altament simbòlic. I val la pena fixar-se en les imatges que els manifestants han immortalitzat. Impagables. Homes amb casc que salten per caure de quatre grapes a la cambra. Barbuts amb gorra de beisbol que creuen les cames damunt la taula de la presidenta del Congrés, Nancy Pelosi, demòcrata odiada com la política més professional de la capital. Joves i no tan joves amb roba paramilitar, esbroncant senadors egregis. Sudistes que onegen orgullosos la bandera confederada, prohibida a les institucions. Encaputxats que trenquen vidres i llencen cadires i taules al temple més sagrat de la democràcia americana.

Trump és la metxa, però aquesta gent ja existia abans i continuarà existint quan ell ja no sigui president. Una bandera els agermana; l’odi a Washington. Són antipolítics en el sentit més ampli de la paraula; anti-intel·lectuals, anti-acadèmics, anti-sistema, anti-liberals. Detesten la correcció política i els moviments progressistes que han abraçat les causes LGTBI, feminista, ecologista, pacifista, antiracista… no suporten els que, segons ells, han oblidat el treballador (el de sempre, el pare de família blanc) i han oblidat la nació.

Potser estan aturats, potser s’han divorciat i han perdut els fills, potser en l’escala social els han passat al davant hispans i asiàtics i afro-americans i dones més preparades que ells. Potser no els agrada el món que els ha tocat viure. Potser serien més feliços amb aquells Chevrolets enormes dels anys 60; o en els suburbis feliços de casa unifamiliar amb bandera al porxo; o potser a les plantacions de Scarlett O’Hara, ves a saber. En qualsevol cas, estan molt enfadats amb el Capitoli i ho han fet saber. Són els indignats de la caverna i ens ensenyen que el progressisme s’està equivocant en alguna cosa grossa. Fixem-nos en ells i no ens pensem que aquí som immunes.
Informa:ELMON.CAT (8-1-2021)

124 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: