L’ABISME ENTRE CAMBRAY I ELS MESTRES ÉS UN AVÍS: ELS POLÍTICS HAN DESCONNECAT DEL POBLE

“L’abisme entre Cambray i els mestres és un avís”

“Si els haguéssim cobrat les factures de la farsa, Cambray no s’hauria atrevit a posar-se els mestres en contra”

(OT BOU )

El Departament d’Ensenyament ha perdut el control narratiu de la vaga de mestres. I sobretot, n’ha perdut el control de les proporcions. Això és el que la fa especial i el que pot fer-la especialment fructífera. Una maniobra propagandística del conseller Josep Gonzàlez-Cambray, amb el suport diligent de bona part dels sindicats més grans, ha mirat de fer creure que tenia tot a veure amb un canvi de calendari. D’entrada, va semblar que el parany reeixia, però ha acabat fent l’efecte contrari. I la manipulació i la incomprensió de què molts mestres s’han vist víctimes ha estat l’espurna de la indignació. No pas el calendari. No pas, tampoc, la resta de reivindicacions, que ja eren en efervescència però que no eren noves. N’és una bona mostra que famílies i mestres permetessin passivament que el govern, malgrat el seu paper galdós, absorbís la manifestació contra la sentència del TSJC que liquida la immersió. Hi havia els motius, sí, hi havia una molèstia creixent amb Cambray. Però l’esquerda no era encara prou profunda.

És cert que la mobilització dels mestres és determinant i que les raons perquè facin vaga són abundants, és clar. El sistema ja havia col·lapsat abans de la covid-19. Un estudi de la FAPAC mostra que la proporció de places de pública i concertada no cobreix la necessitat d’escolarització. Les ràtios per aula han crescut tant aquests darrers anys que l’atenció individualitzada és gairebé impracticable. Els mestres interins, que ben sovint són els qui aguanten els centres i que són molts més que no fóra raonable, han hagut de suportar la inestabilitat laboral perquè no es convocaven oposicions. La gestió de la pandèmia ha estat un caos, l’ensenyament telemàtic ha esborrat l’horari i ha fet redoblar esforços que ja estaven redoblats. I els últims mesos s’hi ha afegit que el departament hagi deixat els centres a la intempèrie davant l’ofensiva del 25% de castellà.

Si ara, de cop, hi ha les condicions perfectes per a la tempesta, és perquè així les han disposades Cambray i la seva prepotència, la seva nul·la capacitat de diàleg, la seva set d’imposició caciquista. El conseller és al centre de la diana perquè s’hi ha posat amb la seva actitud de buròcrata a qui mai no rebat ningú. En qüestió de dies, els sindicats més pròxims al departament han perdut força per a fer de contrapès, les direccions dels centres han fet un pas endavant que no solen fer, la cohesió dels mestres en la protesta s’ha anat eixamplant. La petició més sintètica i estesa és que plegui Cambray. Però l’actitud no és una cosa ben bé personal. El seu antecessor, Josep Bargalló, també tenia una concepció unidireccional del diàleg; sembla que és una cosa conceptualment ben arrelada a Esquerra Republicana. La particularitat de Cambray és històrica. I marca un canvi d’època. Els dirigents independentistes han fet desconnectar la gent de la política, però no s’han adonat encara que el preu que han hagut de pagar és que ells també s’han desconnectat de la gent.

El comportament despòtic de Cambray és un símptoma que els nostres polítics van perdent el contacte amb la realitat. I la resposta dels mestres és un avís que tot això se’ls acabarà girant en contra. En l’eix nacional no passarà fins que el conflicte no reviscoli. Però, abans que no es pensen, Esquerra i Junts començaran a notar com la consistència del país encara hi és, i la frustració i l’engany humiliant que han conreat els darrers anys els començarà a sortir per altres bandes. En l’arrogància de Cambray, hi ha també una irresponsabilitat social molt ampla, és cert. Si es pensen que el tros és seu i que governar és fàcil i es pot fer sense dialogar, és per la manera tan trista, tan acrítica, tan poc valenta com els votants els hem deixat mentir-nos a la cara aquests darrers anys. Si els haguéssim cobrat les factures de la farsa, Cambray no s’hauria atrevit a posar-se els mestres en contra. Hem deixat que el cinisme campés alegrement i ara es creuen que ens podran doblegar fins on vulguin.

És una bona notícia que els mestres posin límits. Vol dir que el país encara batega. I tant de bo la vaga resolgui problemes que s’han anat podrint d’estancament i ens han erosionat el sistema educatiu. Però el diagnòstic no es pot desvincular de la decadència d’una cultura política. La indignació dels mestres és una forma d’una indignació molt més estesa. Que prengui cos i que transformi és a les nostres mans.
Informa:VILAWEB.CAT (19-3-2022)

128 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: