“L’alegria de celebrar un Sant Jordi coreografiat”.

Crònica d’una diada del llibre i la rosa al carrer, que recupera la sensació de normalitat, tot i les mesures establertes.

( MONTSERRAT SERRA )

“Aquest any vivim un Sant Jordi més dosificat, un Sant Jordi amb coreografia, amb uns passos marcats a seguir.” Així s’explicava l’escriptor Víctor Garcia Tur, a primera hora de la tarda, havent acabat de fer una connexió en directe pel TN Migdia, sense haver dinat, i a punt per signar a la parada d’Òmnium. I amb una tarda plena de més llocs i signatures. Perquè Víctor Garcia Tur és el guanyador del Premi Sant Jordi amb L’aigua que vols, i és un dels autors més sol·licitats a les llibreries.

Ens ha agradat aquesta idea d’un Sant Jordi coreografiat, que segurament només un escriptor avesat a les metàfores, podia imaginar. Perquè sí, ha estat un Sant Jordi amb espais perimetrats, de direcció única i amb cues per entrar a aquests recintes oberts plens de parades de llibres, per comprar les roses, tan buscades aquest any… Un Sant Jordi ocupant espais nous, com l’espai central del Passeig de Gràcia, com la Plaça reial. I per damunt de tot, fins i tot dels passos coreografiats, un Sant Jordi marcat per l’alegria de poder-lo fer.

Al Passeig de Gràcia, llibreters i editors estaven contents a primera hora. A les vuit del matí els havien deixat aparcar davant de la parada per descarregar els llibres i tot havia anat com una seda. Aquest any, el gremi de llibreters s’endurà un premi a l’organització. Amb tot, això de la direcció única ha estat incòmode segons com, i la gent ha hagut de prendre paciència.

Els autors tenen visita

Al Passeig de Gràcia, els espais per a les signatures dels autors s’han situat als extrems de cada tram perimetrat. I és aquí on ens hem trobat els primers escriptors signant. Maria Barbal, per exemple, amb una cara radiant, discreta com sempre, contenta. La Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ens explica que ha començat el dia amb una gran intensitat emocional: s’ha trobat amb Jordi Cuixart, que arribava de la presó de Lledoners i molta gent l’esperava per encoratjar-lo.

I dit això, se li acosta una noia que l’escriptora coneix. És la companya del seu fill. Li porta un llibre, Carrer Bolívia, perquè li signi. Ens explica que li va regalar fa pocs dies la mateixa Maria, però que es va oblidar de dedicar-li. L’escriptora, diligent, li dedica. A canvi, la jove li fa el seu regal de Sant Jordi: Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer de l’editorial Adesiara.
Fotografia d’Albert Salamé

Després, un senyor d’una certa edat demana a Maria Barbal que li signi Tàndem, premi Josep Pla. Aquest senyor és extravertit i explica que és lector de la Barbal des dels inicis, que ell és de la seva terra, de Lleida, tot i que està empeltat de l’Empordà. Ens ensenya els altres llibres que ha comprat. Treu de la motxilla el llibre de la Irene Solà, el llibre del Víctor Garcia Tur i un àmbit il·lustrat d’en Turu.

A prop de la Maria Barbal, però en un altre espai de signatures, ens trobem Irene Solà, al costat d’Irene Vallejo (pregonera d’aquest Sant Jordi i autora d’un llibre molt ben rebut pels lectors, L’infinit dins d’un jonc). Irene Solà i la seva novel·la, Canto jo i la muntanya balla, és el gran fenomen dels últims anys. Ja ho hem explicat https://www.vilaweb.cat/noticies/sant-jordi-una-festa-ciutadana-que-sencara-amb-optimisme/. Amb un somriure permanent, comenta: “La gent també està contenta de ser al carrer i m’he trobat molta gent que ja s’havia llegit el llibre i que m’ha explicat moltes coses del seu procés de lectura. És bonic ser aquí i saludar els lectors.”

Una lectora li demana que li dediqui. Ha estat llibretera i ha traduït algun llibre també, encara que ja no s’hi dedica ara, ens explica. I li diu a Irene Solà que la seva novel·la és una joia, que feia anys que no llegia un llibre tan bonic, “a l’altura de la Rodoreda!”. Veiem que li salten les llàgrimes, que s’ha emocionat.

Abans de començar el dia, aquest Sant Jordi ja era un èxit

El passeig continua i a la parada de l’editorial Comanegra ens trobem amb en Joan Sala, propietari de l’editorial i president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Encara no és d’hora de fer valoracions ni de donar resultats, és clar, però Sala té ben clar quines són les bondats i virtuts d’aquest Sant Jordi: “La gent té moltes ganes de vida. Tota la setmana ha anat molt bé i avui és dia de passejada. Abans de començar el dia, aquest Sant Jordi ja era un èxit. Vendre llibres aquesta diada no és el més important, tot i que aquesta setmana ha estat molt bona. Jo destaco com el sector ha treballat unit i amb moltes ganes. I tot i que no podem parlar encara de facturació, és d’hora, tal com ha anat la setmana i com d’animat va el dia, jo diria que farem més del 60% d’un Sant Jordi normal. Comptant tota la setmana.”

Enguany Sant Jordi només ha estat protagonitzat per llibreries i editorials, el sector professional. Com que no hi ha precedents, Joan Sala diu que aquesta és una de les incògnites, de com afectarà això el resultat econòmic final, que sabrem en els dies a venir.

Continuem al Passeig de Gràcia i ens aturem davant de la parada de l’editorial Akiara. Ens trobem conversant dos filòsofs: Ramon Alcoberro i Jordi Pigem. Alcoberro, un home trempat, amb un humor irreverent deixa anar: “Jo el que constato d’aquest Sant Jordi és la sensació de represa i de joventut” Joventut?, preguntem. I ell que fa: “Sant Jordi és el dia nacional de saltar-se les classes. I estic encantat que la tradició continuï ben viva!” Després, una mica més seriós, destaca que la celebració d’aquest Sant Jordi comporta una rehumanització de la ciutat. I Jordi Pigem veu en l’ocupació del Passeig de Gràcia una manera que torni a bategar la vida al centre de la ciutat.

Prediccions

En aquesta llarga passejada ens hem entrebancat amb l’home del temps més famós de TV3, Tomàs Molina, que ens ha espitat: “Jo ja vaig pronosticar que hi hauria un semi Sant Jordi.” Què voleu dir? “La temperatura i la humitat són variables que tenen a veure amb la incidència de la Covid. Relacionant aquestes dades amb les dades de vacunació ja vaig calcular que el Sant Jordi es podria fer.” Ho vau calcular abans de Setmana Santa? “Sí. I pronostico que la ‘nova normalitat’ ens arribarà al mes de maig. L’any passat la vam assolir al mes de juny.” Ens explica com ha fet els càlculs, però això és tema per un altre dia.

Aleshores anem a la recerca d’en Pol Guasch, autor de Napalm al cor, premi Llibres Anagrama i l’autor encarregat de fer el parlament a primera hora, al Palau de la Virreina, en l’acte institucional (substituint l’esmorzar dels escriptors) davant de l’alcaldessa Ada Colau, la consellera de Cultura, Àngels Ponsa i representants de tot el sector. Guasch ha anat fort, ha estat clar i no li ha tremolat la veu denunciant hipocresies i ha acabat reivindicant l’esperit de la plaça Urquinaona. Trobareu aquí totes les seves paraules, a partir del minut 18’14’’. https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=Dn-HWrzgF3s Li hem preguntat sobre el seu discurs punyent i ens ha explicat: “He dit el que penso al marge de qui hi hagués al davant. Hem de deixar de dirigir-nos a la classe política per dirigir-nos a les persones que fan les paraules. He denunciat un Sant Jordi hipercomercial i una diada hiperinstitucionalitzada.”

Ens hem trobat Pol Guasch en un espai de signatures. Ha arribat una noia. Vint anys. El diàleg ha anat així:
—Com et dius?
—Maria.
—És per a tu? Te l’has llegit?
—Sí.
—Quins nervis!
—Encara l’estic digerint, però m’ha agradat molt.

Aquest jove escriptor no té una dedicatòria de conveniència i sempre igual: “Potser no tornaré a escriure cap més llibre, potser no en torno a dedicar cap més. Per això he de fer les dedicatòries especials per a cada lector.”

Sis espases que es troben al CCCB

Decidim avançar i sortir del Passeig de Gràcia. Anem cap a la Rambla, però primer ens desviem una miqueta i passem per la parada de la llibreria Laie, al pati del CCCB. Allí ens hi trobem les guanyadores del premi Documenta, ex aequo, Irene Pujadas amb Els desperfectes i Laia Viñas amb Les closques. Aquest Sant Jordi tenen aire de siameses. Signaran plegades tot el dia. Per a totes dues és el seu primer Sant Jordi i se senten afortunades de poder celebrar-lo i encara se sorprenen que hi hagi lectors que demanin cita prèvia perquè elles els dediquin els llibres.
Maria Sevilla, Borja Bagunyà, Raül Garrigasait.

Amb elles hi ha en Martí Sales signant el seu celebrat Aliment. En Martí Sales és un escriptor singular que s’ha empescat la manera més empírica i sensorial de celebrar i signar llibres aquest Sant Jordi. A primera hora signava al bar Buenavista, enmig d’un esmorzar de forquilla i ganivet, amb cua de bou inclosa. I ell que mentrestant, dalt d’unes escales, recitava La matança del porc. Però això no s’acaba aquí: a les 13.00 el tiberi continuava amb un vermut de Sant Jordi a La Monroe, el bar de sota la Filmoteca. Una festassa.

A la tarda, en Martí Sales juntament amb la Maria Sevilla reciten i llegeixen a l’Antic Teatre. La poeta Maria Sevilla, que pren el relleu del Martí Sales a la Laie del CCCB, diu que això és el que li agrada, recitar, que signar és més aviat surrealista: “Signar és una cosa que funciona per als autors d’edat, però a mi em poden trobar cada dimecres a l’Horiginal…”

A Maria Sevilla, que signa el llibre de poemes Plastilina, l’acompanyen en Borja Bagunyà, autor d’Els angles Morts, i en Raül Garrigasait, que signa País Barroc. Al Bagunyà li llancem un repte: buscar una metàfora per a explicar com se sent aquest Sant Jordi. Al Garrigasait li preguntem per la llibertat, si en troba en aquest Sant Jordi perimetrat però que s’ha pogut celebrar al carrer. Raül Garrigasait ens diu: “El gremi del llibre som rondinaires de mena, però a mi em fa il·lusió que la gent surti a comprar llibres al carrer. A mi m’ha posat de bon humor celebrar Sant Jordi. És un petit espai que tornem a tenir.”

I mentrestant, Borja Bagunyà s’ho ha pensat dues vegades, però al final deixa anar la seva metàfora sense pietat: “El més semblant que em ve al cap, amb relació a com em sento, és l’estesa de carn crua de la carnisseria que la meva àvia tenia a la Boqueria. Tinc aquesta sensació, d’estar exposat i de carn fresca, però això no és Sant Jordi, només és com em sento.”

La Rambla de les flors i una plaça llibresca més que reial

Rumiant amb la carn crua retornem al passeig, que ja comença a ser llarg. Ens encaminem a la Rambla. Una rambla sense parades de llibres, que avui més que mai en el darrer segle, ha estat la Rambla de les flors: de llibres no se’n podia trobar ni un, però el tram de les floristeries es trobava ple de cues. Unes cues llargues i pacients. Perquè de parades ambulants de roses aquest Sant Jordi no se n’han autoritzat i només les floristeries podien vendre roses. De manera que aquests establiments han estat plens i han treballat sense treva durant tot el dia. Amb tot, s’han vist menys roses a les mans dels ciutadans que altres anys. És lògic.

I Rambla avall hem volgut visitar la plaça reial, que s’ha convertit en una plaça llibresca, amb un cos central perimetrat, amb llibreries i editorials, la majoria del barri, i amb les terrasses plenes de barcelonins celebrant la diada. El dia acompanyava. En aquest espai considerat d’alta complexitat pels organitzadors, hem trobat l’editora Matilde Martínez, de Godall edicions, que ens ha destacat la feina tan ben feta del gremi de llibreters a l’hora d’organitzar aquest Sant Jordi. S’ha desfet amb elogis i, que consti, que és una professional exigent.

L’Arc de Triomf, símbol del triomf dels llibres, de Sant Jordi, de la literatura catalana

El passeig arriba a la seva fi, al Passeig Lluís Companys a tocar de l’Arc de Triomf, on hem començat la crònica. Víctor Garcia Tur, que és ben enginyós i divertit, a més de trobar la metàfora de Sant Jordi, amb aquesta idea d’un Sant Jordi coreogràfic, també ens ha explicat una bona anècdota: “M’he trobat amb la meva professora de literatura espanyola de l’institut, que sempre em suspenia. Ens hem abraçat i jo diria que ens hem perdonat mútuament.”

A l’Arc de Triomf també hem coincidit amb l’Eva Baltasar, autora de Boulde, premi a la Millor Novel·la de l’Any, un altre dels fenòmens literaris que ha suportat els estralls de la pandèmia. I com que ja es coneix això que la premsa sempre demana l’anècdota del dia, ella, contenta, ens ha explicat que li ha succeït a primera hora del dia: “Ha vingut un senyor ja gran perquè li signés Boulder i Permagel. Quan li he preguntat el nom, m’ha dit que a ell no li dediqués, que ell es moriria aviat i que aquests llibres passarien a altres mans i llegiria altra gent. De manera que he dedicat dos llibres ‘A qui el llegeixi’. No m’havia passat mai.”

Alejandro Dardik, de Club editor, ens ha donat una bona nova per a Eva Baltasar i per a la literatura catalana: s’ha anunciat la segona edició de la traducció anglesa de Permagel. La novel·la ha aparegut referenciada al The Financial Times, sortirà una crítica a The New York Times i s’ha fet una prepublicació a la revista Granta. No es pot demanar més. O potser sí.
Informa:VILAWEB.CAT (23-4-2021)