L’ALTRA CARA: ESPANYA BRAMA CONTRA LA TAULA DE DIÀLEG

“Per què es rebutja la taula? ”
( FERNANDO ORTEGA )

La notícia política de l’any potser és que la taula de diàleg s’ha posat en marxa. Si us sembla exagerat, puc deixar-la en la notícia política del setembre, però el fet cert és que la taula s’ha constituït.

Hi va haver una posada en escena correcta, l’opinió publicada catalana alimenta alguna mena d’esperança i tinc la impressió que l’argument més favorable és el que diu: no dialogar significa confrontació, i la confrontació ja sabem quins resultats va produir el 2017. O sigui, que almenys val la pena intentar-ho, per més oposats que siguin els objectius.

Tot i això, és impressionant l’oposició que la taula ha provocat fora de Catalunya, com si posar-se a parlar fos un delicte gravíssim. S’han dit i escrit desqualificacions com ara la de taula de la vergonya. Un comunicat de la FAES va parlar de “voladura controlada d’ Espanya”. Desenes o centenars d’articles periodístics han situat la reunió entre els errors històrics d’un govern espanyol. Crec que val la pena intentar una anàlisi d’aquesta oposició frenètica.

En primer lloc, hi ha raons de pes constitucional. No es compta per a res amb les institucions representatives, ni el Congrés dels Diputats ni el Senat ni el Parlament català. És un tracte de privilegi que crea desigualtat territorial. No ofereix gaires sortides qui considera innegociables l’amnistia i el referèndum. És una humiliació parlar d’igual a igual, com si Catalunya fos un Estat independent. I per descomptat, la unitat d’ Espanya no es negocia, de la mateixa manera que a la Diada es va dir que “la independència no es demana, es pren”.

En segon lloc, hi ha raons de desconfiança. No inspira seguretat un Pedro Sánchez que rep acusacions d’inconsistència i claudicació. No l’ajuden enganys anteriors, com ara la promesa que no pactaria mai amb Podem. Tampoc no es confia en les intencions de Pere Aragonès, sobretot després d’aquella imatge de la retirada de la bandera espanyola quan es disposava a parlar.

Es tem que les concessions encoratgin el nacionalisme basc, especialment després que Urkullu va reivindicar la “sobirania foral” del 1839. I les referències al temps fan pensar que Sánchez no busca tant l’acord com salvar els pressupostos i arribar a les eleccions amb la carta que en el seu mandat no hi ha hagut declaració d’independència.

I per últim, la malaltia de la política espanyola: veure-ho tot en clau electoral. D’acord amb la teoria que la política ha degenerat en pura competició, l’oposició conservadora aprofita la impopularitat de la taula per a les seves finalitats electorals. No és clar si PP, Ciutadans i Vox estan creant opinió pública o és l’opinió pública la que força el criteri d’aquests partits. I el pitjor: “algú” tem o pensa que, si aquesta li surt bé a Sánchez, s’eternitzarà a la Moncloa. La dreta no vol un socialista com a pacificador del conflicte català. De vegades fa la impressió que prefereix el conflicte a Sánchez eternitzat en el poder. Aquestes són o semblen les claus del rebuig fora de Catalunya. Queda clar que pesa la suspicàcia i s’ha descuidat la pedagogia.
Informa:LAVANGUARDIA.COM (18-IX-2021)

64 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: