L’ANC, EL BASTIÓ DE L’INDEPENDENTISME: LA GENT DE POBLES I CIUTATS ÉS LA SEVA FORÇA

“Per què l’ANC és el bastió de l’independentisme?
La força de l’ANC és la gent que voluntàriament en forma part en tants pobles i ciutats del país, el seu sacrifici.
(VICENT PARTAL )

Aquest cap de setmana s’ha fet el relleu dels càrrecs orgànics de l’Assemblea Nacional Catalana. Dolors Feliu ha estat elegida nova presidenta de l’entitat i Jordi Pesarrodona i Uriel Bertran, vice-presidents, cadascun per a un exercici d’un any.

A partir d’avui, ells tres encaren un relleu que no és fàcil. Elisenda Paluzie ha dirigit l’ANC durant, probablement, els anys més difícils de l’entitat. I ho ha fet preservant-ne la independència i el caràcter independentista, sense cap concessió. Paluzie mereix el reconeixement de tothom per aquesta tasca que ha acomplert magníficament.

També perquè, gràcies a ella, Dolors Feliu i el nou equip que dirigirà l’Assemblea pot encarar la nova etapa amb molt de camí desbrossat. En la primera entrevista que ha concedit, ja com a presidenta de l’entitat, que avui publiquem a VilaWeb, significativament Feliu parla sobretot de futur i diu que cal tenir un horitzó concret per a fer la independència a curt termini, tot recordant que l’Assemblea n’és la garantia, tant si ho volen els partits com si no.

Dissortadament, tots sabem que la batalla per l’hegemonia entre els partits polítics s’ha traslladat a les entitats, que massa sovint són percebudes per aquests com a satèl·lits instrumentals, com a simples peons.

Sobre això, tothom té el dret d’opinar el que vulga, només faltaria, i ja entenc que l’ambient tòxic que plana en bona part de l’independentisme arriba a tot i tothom. Però avui, quan es fa efectiu aquest relleu, m’agradaria remarcar el testimoni d’allò que veig cada setmana al carrer, en les conferències que faig, en els actes en què participe. I és un testimoni tan simple com contundent: si hi ha l’ANC al darrere qualsevol cosa funciona. I si no hi és, depèn. Un debat, una concentració, una presentació, una acció qualsevol, si té l’ANC darrere té assegurats els mínims i, normalment, molt més que els mínims. I això, aquesta capacitat –distribuïda, a més, pel territori– no hi ha cap altra organització independentista capaç d’igualar-la.

Potser a Barcelona, per les característiques de la gran metròpoli, això es fa més difícil de copsar. Però de Salses a Alcanar –i a veure quin dia s’atrevirà finalment a travessar la frontera imposada pels espanyols al sud!–, l’ANC és una màquina que el moviment per la independència simplement no es pot deixar perdre. Perquè continua essent una organització de base, que no s’ha convertit en una estructura a perpetuar. Pel component profundament democràtic. Però també perquè és una organització que té noms i cognoms en cada població i aquesta és una de les coses que en marca clarament la diferència.

L’ANC no és tan sols unes sigles, sinó que en molts indrets és un capital humà imbatible, sovint amb trajectòries de moltes dècades a les espatlles. Hi ha molts pobles, viles i ciutats on les cares visibles de l’ANC són homes i dones que durant molts i molts anys s’han guanyat el respecte públic, han estat motors de tot d’iniciatives cíviques en àmbits ben diversos, ja abans de la sentència contra l’estatut i, per tant, del començament del procés cap a la independència. Gent que posa el prestigi personal al servei del col·lectiu. He conegut dotzenes i dotzenes de persones admirables que, si ara estan per la independència, és perquè abans han estat per solucionar mil i un problemes i han arribat a la conclusió que els pegats no valen i que només fent-nos independents podrem tenir una societat mínimament decent per a tots.

I per això estic convençut que una de les claus d’aquest poder local de l’ANC és l’element del voluntariat, que l’assemblea ha preservat sempre. El fet que tots els càrrecs i totes les activitats siguen voluntàries possiblement és un dels grans secrets que expliquen la força i el prestigi d’aquesta organització en tantes localitats.

És cert que sovint les complexes regles que té per a preservar la democràcia interna són poc comprensibles de fora estant –per exemple, això que no necessàriament l’afiliat més votat acabe essent el president, o la necessitat de canviar-ho tot cada dos anys. I també és cert que ha perdut participació aquests darrers anys, com un reflex del desànim general, tal com s’ha reflectit en la baixa participació en aquestes eleccions. Però pense que tot això són aspectes secundaris en vista de la realitat de tot allò que l’ANC ha fet i fa.

Ben segur que en l’arena política nacional l’ANC s’ha trobat inevitablement arrossegada al fang del partidisme, tot i que mai per voluntat pròpia. I supose que als qui tenen els ulls embenats per les sigles res no els semblarà mai prou. Això és així, ho sé. Però també sé, perquè ho he constatat en persona, que molts d’aquests problemes es dilueixen als ulls de la gent en la major part de comarques i poblacions, veient qui és l’ANC, qui hi ha en l’ANC. I estic molt convençut que és això que ha fet de l’Assemblea el bastió més impressionant de l’independentisme català.
Informa:VILAWEB.CAT (23-5-2022)

51 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: