L’ARAGONÈS, EN PERILL D’EXTINCIÓ: NOMÉS EL PARLEN UNA MICA MÉS DE 10.000 PERSONES

La paraula rasmia ens remet a l’embranzida o tenacitat per cometre i continuar una empresa. Com podria ser la de mantenir viva la que, en poques dècades, s’ha convertit en la llengua més amenaçada de tot l’Estat espanyol: l’aragonès. Avui, les seves poc més de 10.000 parlants s’enfronten a un compte enrere força enrevessat per garantir el futur d’un idioma que durant segles havia estat el propi de la regió. Lluny de comptar amb un ampli consens per la seva supervivència, les divergències polítiques i socials fan d’aquesta llengua emparentada de ben a prop amb el català un repte sociolingüístic que vol escapar de la folklorització i de l’extinció, sense saber ben bé com fer-ho.

Anem a pams. El més pràctic per entendre la realitat aragonesa a escala demogràfica és equiparar-la amb l’Estat francès centralista, on tot és París. De Ponent enllà, es reprodueix el patró segons el qual tot és la Saragossa monolingüe que reclama el corredor central en detriment del Mediterrani, que llegeix el conservador Heraldo de Aragón i que gaudeix de segona residència a una de les localitats costaneres que discorren entre Salou i Peníscola. El bipartidisme PSOE-PP de la capital, amb figures rellevants a l’alcaldia com l’exministre Juan Alberto Belloch o l’expresidenta del Congrés espanyol Luisa Fernanda Rudi, contrasta amb la política de base rural de la resta del territori.

Precisament, és aquesta política de base rural la que ha marcat la deriva ideològica entorn de la llengua en els últims anys. El perquè caldria buscar-lo als orígens del partit hegemònic a l’Aragó despoblat, el PAR, Partit Aragonès Regionalista, una formació d’aquelles que s’autodenominen “de centre”, però que, en realitat, fou fundada per un procurador de les Corts franquistes, Hipólito Gómez de las Roces. Amb el seu tarannà de base falangista, el PAR ha acabat arrossegant els partits amb major implementació a Saragossa, seu del govern autonòmic, a invisibilitzar les dues llengües minoritàries que encara s’hi parlen (l’aragonès i el català). Superades les etapes del popular Santiago Lanzuela, qui va aprovar el primer reconeixement lingüístic amb la llei de patrimoni cultural de 1999, i del socialista Marcelino Iglesias, qui va tirar endavant la llei de llengües el 2009, els dos grans partits han buscat tradicionalment treure el rèdit electoral que prometia la divisió lingüística.

La Direcció General de Política Lingüística xifra en 1.131 alumnes l’estudiantat actual de llengua aragonesa a les 56 localitats on s’imparteixen classes

Aquí ens trobem en el punt exacte en el qual, a les confrontacions polítiques que desperta el trilingüisme, s’han de sumar les progressives escissions que ha patit l’escena associativa de l’àmbit de la lingüística i la filologia, alienes a l’escenari governamental. El primer ens que va voler regular la grafia de l’Alt Aragó va ser el Consello d’a Fabla Aragonesa, reunit als inicis de la Transició espanyola per rescatar l’idioma propi. Tanmateix, malgrat la declaració de bones intencions, el que va succeir en aquell moment va ser que el treball filològic acordat apostava tant per la diferenciació que els parlants van acabar per rebutjar-lo. Ho explica Jorge Pueyo, tuitaire i youtuber que ha popularitzat l’aragonès a les xarxes socials: “Si tothom en aragonès diem auto al cotxe, però en dos pobles del Pirineu l’anomenen votura per clara influència del francès, el que va fer el Consello va ser optar per la paraula més allunyada del castellà, (votura, en aquest cas), enara que només l’empressin molt poques persones”.

D’aquests criteris marcats pel Consello es van escindir el grup Estudio de Filología Aragonesa (EFA) i la Sociedat de Lingüística Aragonesa (SLA). Mentre la primera entitat s’ha consolidat i ha tendit cap a un model que recull les accepcions més àmpliament consensuades, la segona se centra a defensar les grafies d’arrel romànica i més similars al català. A les entitats acadèmiques, profundament dividides, cal sumar ara les complexitats derivades de fixar un estàndard en una llengua que manté tres modalitats orals diferenciades: l’oriental i majoritària, que es parla a la Ribagorça i a la Baixa Ribagorça (i que es pot sentir en les publicacions de Jorge Pueyo); l’occidental, de la zona de Val d’Echo i la zona d’Ansó, a l’altre extrem del Pirineu aragonès, i la central o belsetà, que es parla a la vall de Bielsa i que avui dia és considerada com la més amenaçada de totes tres.

Un dels últims parlants d’aquesta, el belsetà, és el pastor d’Espierba (petit nucli en el qual només viuen dues persones), Luis Ángel Saludas, conegut com Barré, qui fa més de quatre dècades que recopila el llegat lingüístic en un diccionari que ara deu tenir vora 17.000 mots únics a tot el Pirineu com vetiello (vedella, pronunciat vetiecho) o com capanna (cabana). Segons els seus càlculs, no queden més de cinquanta o seixanta persones que parlen aquesta variant i que respectin una estructura genuïna sense gaires influències castellanes. Barré lamenta, i ho fa amb la sonoritat pròpia de l’Aragó, que amb el Compromís de Casp (el tractat pel qual un infant castellà, de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera, fou designat rei d’Aragó el 1412), “se jodió todo”, i alerta la resta de parlants de llengües minoritzades mentre assegura que allà, a la seva vall, la pèrdua de l’ús vehicular en l’àmbit popular en dues o tres generacions.
Informa:LAFRANJA.NET (26-X-2021)

71 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: