L’ASSEMBLEA D’ÒMNIUM COM A EXEMPLE DEL MÓN FELIÇ QUE AMAGA LES NOSTRES MANCANCES

“L’assemblea d’Òmnium com a exemple del món feliç que amaga les nostres mancances”.

Cal que Òmnium, l’Assemblea i el Consell per la República que, molt possiblement, ostenten una major representativitat directa que no pas els partits, liderin un gran acord independentista.

(JOAN PUIG )

Només un 12% dels socis de la principal entitat civil del país (21.000 de 190.000) ha votat a les eleccions telemàtiques i presencials, celebrades aquests dies com a prèvia a l’assemblea anual, per validar el successor de Jordi Cuixart a la presidència de l’entitat.

Segurament, el fet del nomenament “a dit” del seu successor, Xavier Antich, anunciat per Cuixart en els mitjans del Grup Godó, ha desil·lusionat a molts dels socis amb dret a vot. No calia fer-ho d’aquesta manera tan “monàrquica”, en una entitat que del republicanisme en fa bandera.

Tot aquest canvi de direcció, a més, s’ha fet sense cap mena d’autocrítica de la gestió dels darrers anys, tant en l’àmbit de la llengua com en l’àmbit del procés independentista. En el primer àmbit, la llengua, les dades són concloents: el català és en un camí de retrocés sense pal·liatius. I en el segon, la independència, l’entitat no ha sabut liderar l’esforç per aconseguir la unitat estratègica.

Malgrat aquest preocupant panorama, el recanvi s’ha fet dins d’un “món feliç” del catalanisme, que recorda velles èpoques autonòmiques, o potser no tan velles, amb una assemblea radiant i amb un vibrant final de festa, talment com si haguéssim guanyat la independència, mentre que la crua realitat és que seguim, quatre anys després de l’1-O, com a una autonomia cada cop més degradada en reconeixement i capacitat de gestió.

El país està desmobilitzat com mai i aquest 12% de votants n’és una mostra, com també ho és la poca gent que es reuneix a cada convocatòria, sigui a Girona, a la manifestació pels 21 represaliats, o en qualsevol altra. Tot plegat afavoreix el cofoisme instal·lat en les elits dirigents, que fan la viu-viu i callen malgrat que el seu poble continua vivint en una presó espanyola, que dia a dia té la voluntat d’anar-nos espanyolitzant fins a fer-nos desaparèixer. I això és molt palès en el tema de la llengua, amb la contínua desaparició del català en tots els àmbits i usos, essent la lluita contra aquesta assimilació cultural i lingüística la principal raó de ser d’Òmnium Cultural.

A pesar de la manca d’autocrítica que ha fet l’entitat del període sota la direcció d’en Jordi Cuixart, per a la història aquest mandat quedarà marcat pel greu error de renunciar a la llengua catalana en el judici de la ignomínia. Si en Jordi Cuixart ho hagués comandat, segurament la resta de presos polítics li hauria seguit l’exemple i avui aquell judici seria un judici mort. Com va dir en aquells moments un exjutge de l’Audiència Nacional, Espanya no estava preparada per suportar una insubmissió a la llengua espanyola.

Hi ha altres qüestions molt preocupants ara mateix. Com és que Òmnium calla davant la voluntat del Govern d’organitzar uns Jocs Olímpics espanyols als Pirineus, del bracet amb els responsables del 155, que ben segur no hi respectarien la nostra llengua? Com és que Òmnium calla davant el fracàs de les trobades del “Grup dels 6” (Junts, ERC, CUP, CxR, ANC i el mateix Òmnium) per acordar un full de ruta estratègic de l’independentisme?

Espero que el nou president accepti aquestes crítiques i que la gent nova que s’ha incorporat a la junta, com la periodista Mònica Terribas o l’ex diputat de la CUP David Fernàndez, surtin de la seva actual posició de comoditat i liderin una entitat forta que faci possible una estratègia conjunta i guanyadora. Les entitats civils han de ser capdavanteres en aquest acord, ja que els partits polítics no ho faran. Cal que Òmnium, l’Assemblea i el Consell per la República, són tres dels sis i que, molt possiblement, ostenten una major representativitat directa que no pas els partits, liderin un gran acord independentista per fixar un full de ruta que doni resposta a la ja fracassada taula de negociació.

Postdata.- La guerra imposada per Putin ocupant Ucraïna ha tornat a mostrar el desconcert existent en el món polític independentista. Refugiar-se en eslògans simplistes com el “No a la Guerra” ja no serveix, que aquí el que hi ha és una part que ha decidit atacar l’altra amb la força de les armes i, en moments com aquests, la neutralitat i el bonisme no fa sinó fer-nos còmplices del genocidi.

Us imagineu que l’1-O hagués tirat endavant en totes les seves conseqüències, que l’exèrcit espanyol hagués intervingut a foc contra la voluntat democràtica dels catalans i que la resposta internacional hagués estat aixecar pancartes amb el “No a la Guerra”? Els catalans hauríem entès la neutralitat internacional com a còmplice dels atacants. Un règim que imposa, sigui l’espanyol o el rus, sigui enviant policies a colpejar manifestants o entrant amb tancs i míssils, té la mateixa intenció: acabar amb la sobirania de l’ocupat i instal·lar-hi un govern titella que li pregunti en tot moment què ha de fer. I és contra d’això que milions de catalans, l’1-O, van decidir votar a favor de la independència i van guanyar.
Informa:LAREPUBLICA.CAT (28-2-2022)

61 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: