“Després de les eleccions ”
( ENRIC VILÀ )

Fa dies que penso en la cara que van fer alguns tertulians el dia que vaig començar a dir que la política autonòmica estava morta, poc després de la fugida de Carles Puigdemont. Era la cara d’incredulitat que fa la gent sense principis quan la treus del bany Maria. Nadal em deu recordar aquesta gent amb ànima de gall dindi, que necessita un amo que organitzi la seva vida i el seu sistema de valors, i fins i tot la data del seu decés.

Hi ha una raó per la qual la Mancomunitat de Prat de la Riba i l’Estatut de Francesc Macià no van resistir la mort dels seus fundadors. És la mateixa raó que ha portat l’autonomia pujolista al col·lapse, si es vol a través d’un procés menys violent, però igual d’humiliant i agònic. Les solucions intermitges sempre són una treva en la guerra entre Catalunya i Espanya.

A Catalunya les institucions s’acaben convertint en una camisa de força perquè estan pensades per frenar la llibertat

Des del punt de vista espanyol, sempre caldrà bombardejar Barcelona cada mig segle, com deien Espartero o Azaña. La decadència que pateix la capital del Principat té més a veure amb aquesta lògica política que no pas amb el bitxet groc de Wuhan o la gestió d’Ada Colau. Jordi Pujol era un senyor baixet que caminava com si fos alt; a partir d’ara tot el que passi a Catalunya remetrà al físic de Pere Aragonès.

A tot el món, els homes creen les institucions i, després, les institucions fan els homes. A Catalunya les institucions s’acaben convertint en una camisa de força perquè estan pensades per frenar la llibertat. Si els polítics haguessin defensat l’autodeterminació, el fet que la primera vacuna s’hagi posat a una tal Josefa Pérez de l’Hospitalet no voldria dir res; igual que Colau no es passaria al castellà si Junqueras hagués declarat en català davant la justícia espanyola.

L’autonomia està morta i Espanya ja només gestiona el temps que necessita per abolir-la sense que ningú la trobi a faltar gaire. Des de l’aplicació del 155, la pudor de mort s’ha anat tapant a base d’encadenar eleccions anticipades, de cremar els formalismes de la democràcia. Quan tinguem un president de la Generalitat escollit a les urnes es veurà millor fins a quin punt la malla autònomica està cremada, a Catalunya.

En els propers anys, els polítics del país aniran quedant fora de context, i qui diu els polítics diu els diaris importants com El Periódico o La Vanguardia. Aznar ha guanyat la partida perquè a diferència de la classe dirigent de Barcelona lluitava per una idea de món més elaborada i més gran que ell mateix. A Catalunya tothom està tan pendent de la brutalitat del espanyols que gairebé ningú no creu en la força de la sensibilitat i la intel·ligència.

L’autonomia està morta i Espanya ja només gestiona el temps que necessita per abolir-la sense que ningú la trobi a faltar gaire

El règim autonòmic ha esdevingut un obstacle mortal per a Catalunya i un perill innecessari per Espanya. L’únic polític autèntic que l’autonomia pot donar —per parlar en els termes de Francesc Marc Álvaro— és un que vulgui destruir-la. La història anava a favor nostre i dels Estats Units i ara va a favor d’Espanya i de la Xina. Per resistir cal tenir horitzons, i l’autonomia ja només té capacitat de crear decorats de cartró pedra tan impostats i eixarreïts com el redisseny d’El Periódico.

En tinc prou de veure l’evolució que els meus antics mentors han fet des de l’aplicació del 155 per saber que, dins del món autonòmic, totes les criatures naixeran mortes, després de les eleccions.
Informa:ELNACIONAl.CAT (29-12-2020)