“Internacionalitzar el conflicte”

( JOSEP LLUÍS ALAY )
“A tots aquests racons del pla­neta admi­ren la per­sistència dels cata­lans en les seves deman­des democràtiques
Si ens mirem el món del segle XXI, el dret a l’auto­de­ter­mi­nació con­ti­nua pre­sent a les arrels de bona part dels con­flic­tes inter­na­ci­o­nals més greus. Arreu dels cinc con­ti­nents tro­ba­rem pobles que recla­men cada dia el dret a deci­dir lliu­re­ment el seu futur, per tots els mit­jans ima­gi­na­bles, com ara resistència pacífica, deso­bediència civil, violència, etc., amb uns ciu­ta­dans que amb el seu afany de lli­ber­tat s’enfron­ten tant a estats tota­li­ta­ris com a democràcies inci­pi­ents o con­so­li­da­des. Si Cata­lu­nya vol exer­cir el seu dret d’auto­de­ter­mi­nació i esde­ve­nir un estat inde­pen­dent hi haurà d’estar molt atenta. Les dar­re­res set­ma­nes, al món hi ha hagut un repunt extra­or­di­nari en el nom­bre i inten­si­tat d’aquests con­flic­tes, fet que torna a demos­trar l’actu­a­li­tat de les rei­vin­di­ca­ci­ons auto­de­ter­mi­nis­tes al món. Fem un repàs d’alguns.

Les dues super­potències asiàtiques han vist les seves agen­des polítiques espe­ci­al­ment con­di­ci­o­na­des per pro­tes­tes democràtiques. En el cas de la Xina, les pro­tes­tes a Hong Kong que recla­men lli­ber­tat i democràcia i, fins i tot, la cre­ació d’un estat propi no han fet més que aug­men­tar. Per la seva banda, els uigurs de Xin­ji­ang han estat cas­ti­gats amb tras­llats de milers de per­so­nes cap a camps de con­cen­tració a pur­gar les seves veleïtats inde­pen­den­tis­tes per esde­ve­nir modèlics ciu­ta­dans xine­sos fidels al règim. Alguns ho ano­me­nen geno­cidi. Men­tres­tant Taiwan mira amb pre­o­cu­pació una pos­si­ble inter­venció mili­tar xinesa a Hong Kong i el Tibet manté viva la flama per sor­tir de la presó xinesa. L’Índia, per la seva banda, tot i ser el refe­rent democràtic d’Àsia, es torna a enfron­tar al con­flicte del Caix­mir, amb dosis d’auto­ri­ta­risme en abo­lir l’arti­cle cons­ti­tu­ci­o­nal que ator­gava un règim autònom espe­cial a aque­lla regió de l’Himàlaia. La inter­ferència del Pakis­tan no faci­lita una solució a aquest con­flicte secu­lar, però tard o d’hora el govern indi haurà de nego­ciar un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació si vol con­ti­nuar con­si­de­rant-se una democràcia.

Conflictes a tot arreu

Al Pacífic, la situ­ació s’ha com­pli­cat molt els dar­rers dies amb el retorn d’un antic con­flicte, latent des de fa més de mig segle: l’ocu­pació de Papua Occi­den­tal per part d’Indonèsia. El 1969, de forma ver­go­nyosa, Naci­ons Uni­des va accep­tar com a vàlida una con­sulta pública a un miler de caps tri­bals on se’ls pre­gun­tava si volien for­mar part d’Indonèsia després de cinc anys de bru­tal ocu­pació. Amb una pis­tola al cap, tots ells van dir que sí. Després de dècades de repressió, mas­sa­cres, i racisme, els papús s’han aixe­cat con­tra el govern neo­co­lo­nial de Jakarta i exi­gei­xen un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació com el que va fer Timor Est ara fa just vint anys. No gaire lluny, a l’illa de Bou­gan­vi­lle que encara per­tany a Papua-Nova Gui­nea (la mei­tat ori­en­tal de l’illa), estan a punt de cele­brar aquest any el seu referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, pel qual van pagar un preu molt car, amb una guerra que va cau­sar vint mil morts entre els anys 1988 i 1998. Seguint el ras­tre d’illes, els ciu­ta­dans de Nova Caledònia tor­na­ran a auto­de­ter­mi­nar-se l’any vinent en una nova con­sulta acor­dada amb París.

Molt més a l’oest i arri­bant a la Medi­terrània ens tro­bem amb la cons­tant i per­sis­tent lluita dels kurds per la seva super­vivència a una Síria en guerra i a una Tur­quia repres­siva que per­se­gueix bat­lles esco­llits democràtica­ment, seguint el model espa­nyol. De moment el Kur­dis­tan ira­quià es manté com un estat semiin­de­pen­dent sense haver reei­xit amb el seu referèndum d’inde­pendència de setem­bre del 2017, però ho tor­na­ran a inten­tar, sens dubte.

A la península Aràbiga i a la banya d’Àfrica, hi tro­bem el Iemen del Sud, que des d’Aden ha recu­pe­rat la inde­pendència per­duda enmig d’un dels con­flic­tes més vio­lents de les dar­re­res dècades, ins­ti­gat per l’Aràbia Sau­dita, els Emi­rats i l’Iran. Soma­li­land, reco­ne­gut de facto per mol­tes naci­ons, es con­si­dera l’estat més democràtic de tota la regió i rep impor­tants inver­si­ons econòmiques estran­ge­res. Seguiríem per Àfrica amb els seus eterns con­flic­tes naci­o­nals oberts del Sàhara Occi­den­tal o de l’Azawad dels tua­regs.
I a Europa?

I Europa? Escòcia ja pre­para el seu segon referèndum com a res­posta al Bre­xit dur. Al nord, les Illes Fèroe voten avui un nou Par­la­ment amb la vista posada a asso­lir la plena inde­pendència de Dina­marca en un futur pro­per de la mateixa manera que Grenlàndia, la qual ja va deci­dir inde­pen­dit­zar-se fora de la Unió Euro­pea i aquests dies és l’objecte del desig tant de Trump com dels xine­sos, que hi veuen recur­sos natu­rals ver­ges i una nova auto­pista marítima per a la con­nexió entre Europa i Àsia.

A tots aquests racons del pla­neta admi­ren la per­sistència dels cata­lans en les seves deman­des democràtiques i, fins i tot, en algun moment s’hi han emmi­ra­llat i ens han fet símbol de les seves pròpies aspi­ra­ci­ons, i, per tots aquests motius, cal seguir-los aten­ta­ment i ser-hi pre­sent. L’auto­de­ter­mi­nació també fa moure el món en ple segle XXI.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (31-8-201)