L’EMBAT NOMÉS SERÀ POSSIBLE SI EL PAÍS CONSERVA LA MEMÒRIA I L’ENERGIA DE L’1-O

“El partit de l’embat”
( BERNAT DEDÉU )

Cal agrair als partits independentistes el fet que, conscientment o inconscientment, hagin deixat ben clar als seus electors que el futur Govern de la Generalitat s’ha pactat perquè no hi havia més remei. Per primera vegada en sa vida política, Jordi Sànchez ha estat franc reconeixent que, entre l’acord final que ha pactat amb Aragonès i l’esborrany final del bipartit de l’embat, no hi ha diferències gaire rellevants i que, per conseqüència, aquest compàs d’espera (això no ho ha dit, ni punyetera falta que fa) només ha tingut per objectiu erosionar la figura de Pere Aragonès i aconseguir un pèl més de teca pressupostària per a Junts. En efecte, aquesta nova administració neix amb un pes convergent molt important en les conselleries de despesa (on hi ha pasta, vaja) que Esquerra ha cedit amb la intenció de guanyar poder a través del pes simbòlic de la presidència de la Generalitat.

La política catalana ha de celebrar una notícia que no és només fruit de les negociacions d’aquestes últimes setmanes, sinó dels efectes inexorables del pas del temps: tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras seran poc importants en el nucli decisori del Govern, en el primer cas perquè la distància geogràfica ha acabat erosionant el glamur que tenia la figura de president a l’exili i, pel que fa a l’Esperit Sant de Lledoners, car Junqueras ha acabat implosionant en el seu propi personatge de màrtir budista. Això té una conseqüència gens menor: Pere Aragonès serà un president que no tindrà necessitat de matar el pare i, seguint la tradició del règim autonòmic, únicament tindrà com a superiors les elits madrilenyes i el PSOE, si és que Pedro Sánchez continua fent honor a la seva capacitat de matar els seus rivals amb l’altíssim nivell d’efectivitat demostrada.

Aragonès és el més semblant a un polític convergent que té ERC i fa bé de pensar que ja està bé que els consellers juntistes li facin bé la feina mentre aquesta la patrimonialitzi ell com a president. Durant la campanya, els seus assessors van revestir-lo amb una gestualitat gens dissimulada d’Artur Mas i, per molt que els costi d’admetre, si ara són intel·ligents, haurien de convertir-lo en una espècie de Pujol postpandèmic. L’antic president va sobreviure tota la seva vida política fent creure els catalans que això de la Generalitat era una administració molt més important que la voluntat lliure dels ciutadans de Catalunya (el procés, inicialment, havia aconseguit revertir aquesta trampa) amb la qual cosa, en una etapa de retorn tranquil a l’autonomia, Aragonès faria molt bé de disfressar-se d’excursionista business friendly i sortir al telenotícies inaugurant com més trams d’obra millor.

Revertir aquest bipartit de l’embat que no va enlloc només serà possible si el país conserva la memòria i l’energia de l’1-O i no es resigna a guardar-lo a l’espai sideral de la Viquipèdia com una jornada de nostàlgia per recordar plorosament entre gintònics

Com sempre fa el processisme, quan l’elit indepe es troba tenallada en les seves pròpies mentides (i davant l’evidència que ningú disposa d’un full de ruta creïble més enllà de taules de diàleg en les quals no creu ningú i aixecaments de DUI que ningú no estarà disposat a assumir), inventa un nou mot per xutar la bimba endavant i guanyar uns quants segons. La paraula agraciada és aquest curiós “embat”, que és una forma molt light i digerible per la padrinada d’allò que a casa sempre n’hem dit “atac”, “envestida”, “escomesa” o, quan ens posem una mica pitofs, “mambo”, “clatellades” o fins i tot “guerra”. Com sap tothom, al seu torn, parlar de tornar a collar l’Estat mentre s’hi negocien obertament indults és un afer tan plausible com fotre’s un quinto al bell mig del desert; però això tant li fot, perquè aquí l’únic que s’ha buscat és tocar a retirada sense produir gaire fressa.

Com va passar amb Pujol, les elits madrilenyes toleraran la set de poder d’Aragonès mentre no els ataqui la seva turboeconomia i la política catalana tingui el verb molt esmolat però l’autodeterminació al calaix. En el fons, i aquest és l’error de l’elit independentista, els nostres polítics creuen que la història del país es pot repetir com si res després de l’1-O, i és per això que a Jordi Sànchez sempre se li escapa un somriure com una ventositat sempre que li pregunten per la possibilitat de fer un nou referèndum. Revertir aquest bipartit de l’embat que no va enlloc només serà possible si el país conserva la memòria i l’energia de l’1-O i no es resigna a guardar-lo a l’espai sideral de la Viquipèdia com una jornada de nostàlgia per recordar plorosament entre gintònics. Per molt que l’encorbatis, la història sempre es repeteix com a farsa i la memòria de la gent no es deixa pervertir.

Aquesta setmana molts alts càrrecs del futur Govern brindaran alleujats i besaran les respectives mullers al crit d’assegurar la hipoteca i les extraescolars de la quitxalla. Pere, jo de tu m’aniria posant les xiruques a casa, per allò d’evitar butllofes, i per si de cas compra unes tisores que vagin bé per tallar minisenyeres a l’AP-7. I recorda-ho molt bé: els espanyols t’aguantaran mentre els serveixis per castrar la independència. Però això, a casa teva, ja ho saben molt rebé. Felicitats a tots que, de moment, la gestió del 52% pinta la mar d’il·lusionant.
Informa:ELNACIONAL.CAT (19-5-2021)

93 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: