L’EMERGÈNCIA LINGÜÍSTICA ÉS REAL, PERÒ ENCARA REVERSIBLE

“L’emergència lingüística és real (i reversible) ”

Encara que sembli mentida, deixant a banda els atacs de l’estat espanyol ja existents aleshores, fins fa menys d’un segle es podria dir que el català era una llengua prou normal. Abans de la dictadura franquista el català era la llengua materna i d’ús social de gairebé tota la població de Catalunya i de bona part de la resta de territoris de parla catalana de l’Estat.

Quaranta anys de lingüicidi franquista van capgirar la situació. Durant la dictadura, el castellà va imposar-se a les institucions, però també va anar fent forat a les llars i al carrer, on sempre havia estat residual, a còpia d’amenaces i multes. Els moviments migratoris esperonats pel règim, d’altres zones de l’Estat cap a Catalunya, així com la impossibilitat legal d’acollir aquesta població amb cursos i escoles en català, hi van fer la resta. Amb el temps, el català va deixar de ser una llengua majoritària i va passar a competir –en desavantatge– amb una de dominant.

Als anys 80, fruit d’un ampli i sentit consens polític i social, es va decidir tirar endavant un procés de normalització lingüística. El propòsit d’aquest pla, com bé indica el nom, era recuperar la normalitat que hi havia abans de la dictadura. La normalització lingüística havia de servir perquè les següents generacions de catalans –totes, independentment de l’origen– adquirissin el català i, el més important, decidissin transmetre’l als fills.
Abans de la dictadura franquista el català era la llengua materna i d’ús social de gairebé tota la població de Catalunya i de bona part de la resta de territoris de parla catalana de l’Estat

Han passat quatre dècades i es pot afirmar que l’objectiu no ha estat assolit. El català no tan sols no ha tornat a ser la llengua majoritària sinó que, a més, l’ús social i fins i tot la transmissió familiar no han deixat de recular. Quan una llengua segueix un patró regressiu en aquests dos paràmetres clau és indiscutible que es troba en una situació de risc, d’emergència. És en aquest sentit que la Plataforma per la Llengua ha engegat la campanya Emergència lingüística per explicar que la situació és greu, per bé que som a temps d’evitar el desastre si comencem a actuar ara mateix.

En un article d’opinió publicat en aquest diari el passat 21 de febrer i titulat “La fal·làcia del 30 per cent”, Albert Branchadell posava en dubte aquesta situació d’emergència. L’article del filòleg transpira la idea que el català gaudeix d’un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes.
La fal·làcia del 30 per cent, d’Albert Branchadell

Aquestes insinuacions són sorprenents si tenim en compte la premissa a partir de la qual Branchadell elabora la seva tesi, suposadament optimista. I és que, segons l’autor, el català no podrà ser mai “una llengua nacional, equiparable a les llengües nacionals dels altres estats europeus”. Què pot ser més catastrofista que acceptar la pròpia sentència de mort? És amb aquest marc mental, derrotista i feble, amb aquest escarxofament espiritual, amb aquesta renúncia de fàbrica, que Branchadell demana que mantinguem el llistó baix per poder veure el got mig ple i conformar-nos amb allò que tenim. Opina, per exemple, que la normalització lingüística ha estat un “èxit” perquè ha fet possible que “centenars de milers de catalans” utilitzin de tant en tant la llengua pròpia del país. És més, considera que aquests “usuaris ocasionals”, com ell els anomena, són “l’assegurança de vida” del català.

Segons el filòleg, també caldria celebrar que, durant aquests últims deu anys, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua habitual a Catalunya s’hagi mantingut estable. Aquesta proporció és del 36% –i més baixa en altres territoris del domini lingüístic–, una xifra molt preocupant, perquè quan l’ús social d’una llengua cau per sota del 33% vol dir que el parlant té el doble de possibilitats de topar amb algú que no parla la seva llengua que no pas amb algú que sí que la parla. Això afecta directament la confiança i la seguretat del parlant, perquè comporta que ell mateix no gosa adreçar-se en la seva llengua a desconeguts, pel risc que no l’entenguin. Aleshores, aquesta situació acaba causant una reducció encara més gran de l’ús social de la llengua.

Branchadell prefereix treure-hi ferro i emfasitzar que el 90% dels ciutadans que tenen el català com a llengua materna l’utilitzen habitualment. Curiosament, però, l’autor no es demana en cap moment per què, després de quaranta anys de pretesa normalització, el català no ha esdevingut la llengua primera de la immensa majoria de noves generacions del país.

Segons Branchadell, pretendre que el català pugui normalitzar-se plenament és “somiar”. A la Plataforma per la Llengua, convençuts que encara hi ha partida, n’hi diem “lluitar”. Per això, continuarem lluitant perquè el català torni a ser la llengua comuna de Catalunya, com ho havia estat abans del franquisme i des de feia mil anys.

*Neus Mestres és directora de La Plataforma per la Llengua
Informa:ARA.CAT (10-3-2021)

156 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: