LES HÒSTIES QUE ENS QUEDEN PER REBRE

“Les hòsties que ens queden per rebre ”
( ALBERT BOTRAN )

Escric aquestes ratlles mentre el jutge pren declaració a Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, David Madí, Xavier Vinyals i també a l’alcalde i el regidor d’Urbanisme de Cabrera de Mar i a dos directius de l’empresa Events. Alguns d’ells han passat les dues últimes nits al calabós. Mentre els prenen declaració no sabem si els deixaran en llibertat. Hi ha possibilitat que el jutge decreti presó preventiva. Perquè aquest sumari és un embolica-que-fa-fort amb clara intencionalitat d’escarment i exemplaritat. Va començar amb una investigació per corrupció però el jutge i la Guàrdia Civil han aprofitat per redirigir-la cap a persones implicades en el moviment independentista amb una clara intenció propagandística: relacionar corrupció i independentisme, situar l’independentisme enmig de conspiracions internacionals i finalment colpejar a persones implicades amb el clar missatge de que ningú que hagi desafiat l’ordre establert quedarà lliure de turment.

L’eslògan proclama que la repressió no ens aturarà. Com tots els eslògans, és una voluntat que no una descripció. Perquè la repressió aconsegueix aturar. Mirem si no aquests últims tres anys com no s’ha avançat per part del moviment independentista i fixem-nos que la raó principal és la repressió. Si el Parlament no ha fet res que surti de la norma és perquè els responsables actuals a la Mesa, començant pel President, volen evitar de totes totes acabar entre reixes com la Presidenta Forcadell. Recordem les repugnants amenaces de Pablo Casado a Roger Torrent, quan tot just començava la legislatura que ara acaba: “té dos fills, ja sap què li espera”.

Molt s’ha especulat sobre les raons de la desaparició del Tsunami Democràtic després de l’última acció al Camp Nou, aviat farà un any. La seva última comunicació, el 14 de gener de l’any present, acabava d’aquesta manera: “Tsunami Democràtic es prepara per una nova fase de protestes. De nou, les accions estaran dissenyades per assolir uns objectius polítics, operatius i comunicatius concrets en el marc dels drets, la llibertat i l’autodeterminació. Comença la segona onada”. Però aquesta segona onada no ha existit. Probablement una part de la direcció política de l’independentisme va demanar al Tsunami l’aturada per donar una oportunitat a la Mesa de Diàleg que havien pactat ERC i PSOE tot just quinze dies abans d’aquest comunicat. Però si no ha existit una segona onada penso que també és per evitar més repressió. Aquest estiu començaven a arribar centenars de citacions a persones acusades de participar en les accions del Tsunami.

Pot ser intel·ligent aturar-se tàcticament per evitar més repressió. L’esquema acció-reacció-acció, que tots els moviments d’alliberament nacional han utilitzat en alguna etapa, té límits. Perquè l’Estat et pot colpejar de tal manera que et costi moltíssim tornar a actuar o no siguis capaç de generar una solidaritat prou àmplia perquè tingui un cost per als responsables de la repressió. Tot depèn de calcular les pròpies forces i avaluar quantes energies absorbirà el treball antirepressiu.

Però el que segur que no és possible és endegar un moviment de ruptura esquivant la repressió. Fins i tot si prenem com a horitzó una taula de negociació real (no pas el placebo de la Taula oferta pel PSOE i UP) arribar-hi serà fruit d’un procés de lluita en el qual hi haurà més judicis, més multes, més inhabilitacions i més presó.

La repressió, a més, divideix. No és el seu principal objectiu però és un objectiu col·lateral ben conegut pels que la impulsen. Divideix entre els que pensen que cal seguir endavant i els que volen aturar-se (tàcticament o definitivament). Divideix entre els que prenen una opció o una altra: mireu, sinó, les complicades relacions entre presos i exiliats durant aquests tres anys. Divideix entre els que reben més i els que reben menys, creant la desconfiança entre “represaliats de primera” o “de segona” o recels també entre els que queden dins i fora del punt de mira. Hi ha veus que afirmen que la CUP no està autoritzada a parlar perquè no ha rebut tant com la resta. Però jo, que ho vaig viure de prop, us puc assegurar que fins que no van transcendir primer els informes policials i després les citacions de Llarena, molts estàvem pendents i assumíem que podíem caure. Finalment van ser l’Anna i la Mireia les assenyalades.

Tot això ho escric perquè hem de ser conscients de les hòsties que ens queden per rebre. No parlo d’un sacrifici resignat, parlo d’un moviment que ho ha de preveure per continuar unit i actiu. I la millor manera que això passi és definint objectius polítics i una estratègia conseqüent. Durant tres anys s’ha anat a la deriva. Escalf sí però empenta, també.

*Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres (Edicions el Jonc, 2012).
Informa:ELTEMPS.CAT (5-11-2020)

88 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: