LES INSTITUCIONS S’HAN RELAXAT EN LA PROTECCIÓ DEL CATALÀ

“El rearmament lingüístic que ens cal ”
En l’àmbit institucional s’ha produït una relaxació creixent a l’hora de vetllar per la llengua i els seus usos

( GERARD FUREST )
*Professor de Llengua Catalana a Secundària*

Si fem una anàlisi retrospectiva del paper que la llengua ha tingut en el procés de reconstrucció nacional català, podem dir que aquest ha estat molt rellevant, fins i tot troncal, des de l’any 1980, data en què es constitueix el primer govern de Jordi Pujol i que podríem marcar com a inici de facto de l’autonomia, fins al 2010, data que molts assenyalen com a inici del Procés arran de la multitudinària manifestació que tenia per lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Així ho testimonia tot el corpus legal pensat per a protegir i promocionar l’ús del català, començant per la Llei de Normalització Lingüistica (1983), que a l’àmbit de l’ensenyament va tenir la immersió lingüística com a derivada, i continuant amb la llei de Política Lingüistica 1/98 (1998), que va ser concebuda com una millora i ampliació de la primera i que va regular, entre d’altres, l’ús de la llengua en la retolació privada. Ambdues, per cert, aprovades per una amplíssima majoria parlamentària de signe divers, la qual cosa evidencia el gran consens que hi havia en aquesta qüestió.

Aquestes dues lleis esmentades van ser impulsades per governs convergents, però no podem obviar que els governs tripartits encapçalats per presidents socialistes també van legislar en favor de la llengua. En són una mostra la llei 22/2010 del Codi de Consum de Catalunya, que regula en bona mesura l’ús lingüístic en l’etiquetatge dels béns de consum, i la Llei 20/2010 del Cinema de Catalunya, que establia que un 50% de les produccions emeses a les sales de Catalunya havien de ser doblades o subtitulades el català, i que posteriorment va ser ribotejada pel TC, limitant-ne l’exigència al 25%. Dues lleis que són vigents i irrecurribles i que, paradoxalment, com ha lamentat recentment la Plataforma per la Llengua, el mateix Govern autodenominat independentista es nega a aplicar malgrat disposar de l’empara legal per fer-ho.

L’impuls legislatiu en governs de diferent color, però, es va veure clarament escapçat (i ara, amb perspectiva històrica, es pot visualitzar amb una major nitidesa) per l’inici de l’anomenat Procés i l’objectiu de l’assoliment de la independència. Així doncs, la llengua, que sempre havia estat reivindicada pels polítics i pel moviment independentista (i fins i tot catalanista, en un sentit més ampli) com l’eina senyera de la cohesió social i de la construcció nacionals, va perdre aquesta condició irrenunciable. Un cop establert com a viable i, encara més, com a proper i imminent l’objectiu estratègic de la independència, la llengua va passar, de manera volem pensar que tàctica, a un tercer o quart pla. I es va estendre, en bona part dels militants i opinadors del món independentista amb una transversalitat que en altres qüestions sembla difícil d’assolir, que el castellà, fins i tot més enllà del que les disposicions estatutàries estableixen, també era una llengua pròpia de Catalunya.

Aquest discurs naturalitzador del castellà i que traspua una certa prevenció pel que fa a l’impuls de polítiques d’impuls de la llengua catalana ha anat amarant no només el discurs independentista, sinó que també ha estat assumit de manera dogmàtica, com dèiem, per una part molt important dels seus seguidors, de tal manera que qualsevol que plantegi una planificació o concepció lingüística diferent pot ser víctima de la corrua d’improperis estigmatitzadors que tots coneixem.

En l’àmbit institucional, és un fet que s’ha produït una relaxació creixent a l’hora de vetllar per la llengua i els seus usos, una relaxació que no pot ser altra cosa que letal en un ens subestatal com Catalunya, amb una llengua secularment subordinada com la catalana i amb una de les demografies més adverses conegudes. Amb la qual cosa la nació, desproveïda del seu principal element d’identitat diferenciador (la llengua) i del prestigi que aquesta requereix per atreure parlants dels altres grups lingüístics establerts al territori, queda mica en mica en una mena d’intempèrie que cada cop més gent percep amb amoïnament, quan no dolor, i tot embolcallat amb el mutisme i potser complicitat dels qui n’haurien de ser els defensors com a dipositaris d’una voluntat majoritària de perviure.

Durant la dècada del Procés (2010-2020), els partits independentistes governants, en lloc de concebre la construcció nacional pràctica i l’augment de l’autoestima lingüística dels catalanoparlants com un accelerador de l’alliberament nacional, han promocionat, com hem dit, un discurs mal entès que implica (Francesc Xavier Vila dixit) “la compra del marc mental necessari per a la desaparició de la llengua”. I, last but not least, han permès també el rovellament i degradació progressives de les poques estructures d’Estat creades les dècades anteriors i que van permetre sobreviure un país que va sortir ranquejant de 40 anys de dictadura franquista. Ens referim, entre d’altres, a uns mitjans públics hipertrofiats i d’una audiència i influència envellides i declinants, a la poca presència lectiva de la llengua a tants centres d’ensenyament de l’àrea metropolitana de Barcelona (i no només), a la universitat catalana que, davant la queixa d’un sol alumne, permet el canvi de llengua en la impartició de matèries que prèviament estava estipulat i publicat que serien fetes en llengua catalana, a l’incompliment generalitzat de la Llei 1/98 en zones turístiques o amb un alt percentatge d’immigració, a la Policia de Catalunya que no sempre fa ús de la llengua pròpia no només d’entrada sinó sovint en tota la interacció amb els ciutadans, etc.

Ara, però, que a un nombre creixent d’independentistes els ha quedat clar que la independència no s’assolirà a curt termini, és el moment idoni perquè el nacionalisme català reformuli el seu discurs lingüístic (i la seva praxi governamental) de tal manera que la llengua torni a ser un element vertebrador i generador d’autoestima nacional de primer ordre, alhora que un vehicle per a la integració i, sobretot, una eina útil per a la promoció laboral i social. I és aquí on, a banda d’una ciutadania més autoexigent en els usos lingüístics, els partits que detenten una clara majoria absoluta han de posar fil a l’agulla per a subvertir la situació actual. Perquè d’eines, més enllà de discursos bufanúvols i abrandadors però ineficients, en tenen, i no es poden menysprear. La pregunta legítima que molts ens podríem formular, però, és la següent: i de voluntat i motivació redreçadores, en tenen?

Les dades de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics del 2018, tan poc publicitades en els aspectes negatius que enclouen, haurien de ser suficients per a fer un canvi en la teoria i en la pràctica: en només 10 anys, és a dir, de la EULP 2008 a la EULP 2018, els ciutadans que parlaven exclusivament català amb els amics han retrocedit d’un 22’5% de la població a un minso 13’4%, sempre en favor de solucions bilingües. Això, a nivell de Catalunya, perquè a nivell d’àrea metropolitana de Barcelona les dades encara són més esfereïdores. Per tant, els darrers 10 anys, en què hi ha hagut un cert manteniment del sostre poblacional, els usos horitzontals de la llengua (amb els amics), que són el prolegomen o la fotografia avançada dels futurs usos verticals (pares-fills), han experimentat un decaïment molt acusat que és atribuïble a factors demogràfics previs, sí, però també de desatenció governativa en la creació o manteniment d’espais favorables a l’ús de la llengua (els denominats “espais segurs” en sociolingüística). I no cal ser cap expert en la matèria per a besllumar que, en el moment en què els usos verticals (pares-fills) de la llengua col·lapsin, aquesta no només desapareixerà de l’espai públic, com està passant de manera accelerada, sinó també a nivell privat, amb la qual cosa l’element que fins ara havia estat el principal diferenciador de la nació catalana s’haurà perdut. I crear-ne de nous i potents, i amb tanta càrrega simbòlica, no és gens fàcil.

És urgent, per tant, que rearmem (els partits, les entitats, els opinadors, la societat civil en general) el nostre discurs lingüístic per a fer-lo veritablement atractiu i guanyador, i que s’implementin les polítiques lingüístiques que ho facilitin. Cal reprendre el camí de la construcció nacional que no hauríem hagut d’abandonar, sobretot ara que se’ns fa més palès que mai que la llengua i altres elements bàsics se’ns escolen entre els dits, alhora que mantenim el rumb en la direcció de ser un Estat independent però amb una personalitat i cultura pròpia.
Informa:NÚVOL.CAT (31-8-2020)

128 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: